En un moment en què la violència sexual contra dones i nenes augmenta i, alhora, es normalitza, Pubertat —la nova sèrie de Leticia Dolera—ens obliga a mirar de cara allò que la societat prefereix minimitzar o ignorar. La sèrie és un retrat incòmode del que està passant entre els adolescents d’avui, i una eina potentíssima per fer visibles els mecanismes que expliquen per què aquesta violència arrela, creix i es banalitza.
En la seva sèrie de sis episodis, Dolera revela, capa a capa, els codis, les pressions, les complicitats i les omissions que fan possible la violència sexual en edats cada vegada més primerenques. I ho fa amb una precisió gairebé quirúrgica, desplegant tots els elements —visibles i invisibles— que expliquen la sexualitat adolescent avui:
- la necessitat d’encaixar en el grup
- la pressió per demostrar “masculinitat”
- la por a ser exclòs
- l’homofòbia latent
- els mandats de gènere i la seva transmissió de generació en generació, i entre iguals
- falta total d’educació afectiva-sexual
- el consum precoç i normalitzat de pornografia
- I la incapacitat adulta per llegir els senyals
No oblida cap detall. No exagera ni dramatitza: observa, analitza i exposa. I ho fa amb un realisme que incomoda perquè és Identificable: els adolescents estan creixent en un entorn saturat d’estímuls, pantalles i pressions socials, mentre les famílies, les escoles i les institucions arriben tard i malament.Els adolescents no tenen eines per gestionar el desig, el consentiment o els límits.I qui omple aquest buit és el porno, com a escola de violència i deshumanització. Què podria sortir malament?
Desmuntar el mite del monstre
Pubertat desactiva un dels mites més perillosos: la idea que l’agressor sexual és un monstre, un ésser anòmal, extern a la comunitat. Mostrar-lo així ens tranquil·litza, ens allibera de tota responsabilitat, perquè dibuixa l’agressor com un accident, com una falla del sistema. Però és fals.
La sèrie mostra nois “normals”, fills d’entorns “normals”, reproduint i exercint violència normalitzada. Això és el que fa més por. I és el que fa més necessari entendre que la violència sexual és producte de la socialització masclista, dels mandats de gènere, del porno com a referent, de la necessitat d’aprovació entre iguals i de la cultura de la impunitat.
La banalització del mal entre adolescents
Un dels grans encerts de la sèrie és mostrar com una agressió sexual pot esdevenir “una cosa que passa”, un episodi que els nois normalitzen amb una naturalitat esgarrifosa, perquè en l’ecosistema que els rodeja la violència és percebuda com a part del joc social.
I en aquest context, la frase de Dolera ressona amb força: “Els bons nois també poden ser agressors sexuals.”
És, de fet, una síntesi perfecta del que el feminisme fa dècades que denuncia: els agressors no són monstres marginals, sinó nois socialitzats en un sistema (patriarcat) que, per una banda, els legitima, els dona poder i els allibera de tota responsabilitat a ells; i, per una altra, les vigila, deshumanitza i cosifica a elles.
Les conseqüències per a les víctimes: culpa, silenci i solitud
La sèrie retrata amb molta veracitat el dolor de les víctimes: la culpa, la vergonya, i la dificultat de posar paraules al que ha passat. L’agressió no acaba en l’acte: continua en el silenci de l’entorn, en la por a explicar-ho, en la manca d’estructures que les protegeixin o les escoltin.
I és aquí on la sèrie ens interpel·la de forma directa: si no reaccionem col·lectivament, aquest autobús sense frens seguirà baixant pendent avall. Les xifres oficials ho demostren, però la sèrie ho fa sentir: la violència sexual no és excepcional. És sistèmica.
La reparació i la responsabilitat: recuperar la humanitat robada
Un dels aspectes més valents de la sèrie és abordar el terreny de la reparació. I ho fa mostrant que sense assumpció de responsabilitat no hi ha restaurativa possible.
Això és fonamental.Quan hi ha una agressió sexual, el que passa és un procés de deshumanització: la víctima és reduïda a objecte.La reparació —quan és possible, quan la víctima la vol, quan es donen les condicions necessàries— és just el moviment contrari: un exercici de rehumanització.
Però cal deixar-ho clar: la reparació no és per als agressors. No és una forma d’antipunitivisme. No busca redimir-los ni oferir-los un camí de salvació.La reparació es fa per a la víctima, per donar-li eines, sentit, context i —si ella ho necessita—resposta a preguntes que la persegueixen, com ara “Per què a mi?”.
I és imprescindible recordar que una restaurativa mal entesa —forçada, precipitada, sense responsabilitat real— no repara: revictimitza.
Per què ens agrada Pubertat
Pubertat és més que una sèrie. És un instrument polític i pedagògic.Ens obliga a mirar de cara una violència que ja forma part del paisatge social dels adolescents.I ens recorda que encara hi som a temps d’intervenir, però només si assumim que:
- els agressors no són monstres
- la violència sexual és estructural
- la reparació és per a les víctimes
- i la responsabilitat col·lectiva és ineludible
Dolera no només ha fet una bona ficció. Ha fet una obra necessària.
