Acabada la guerra civil espanyola, els nacionals colpistes acusaven i condemnaven pel delicte de rebel·lió militar els republicans als quals havien desposseït del govern legítim mitjançant la força de les armes que els van proporcionar els feixistes italians i els nazis alemanys. Estem curats d’espant.
No obstant això, em continua inquietant una part de la cúpula del Poder Judicial que procedeix de la Funció Judicial franquista, sense solució de continuïtat. Aquella Funció que, entre altres lletgeses, va tenir el TOP, tribunal encarregat de reprimir drets fonamentals, els membres del qual, quan es va suprimir, alguns van passar a integrar-se en el Tribunal Suprem.
De la seva escassa evolució patim bastants problemes: la pretensió de convertir el Consell General del Poder Judicial constitucional en un Consell Superior de la Magistratura corporativista; l’oposició pública a decisions normatives del Poder Legislatiu, al qual han de sotmetre’s, ja que aquesta és la raó de la seva independència i el que els obliga a la imparcialitat; els pagaments i cobraments en negre d’alguns preparadors i aspirants.
I arribem a l’enjudiciament del fiscal general de l’Estat. Em sembla el més transcendent des del dels colpistes del 23F, per les seves implicacions polítiques.
Sense que ara sàpiga el perquè. És per una nota de premsa desmentint la bola del nuvi particular i el seu valedor des d’una administració pública, per a confusió general de la ciutadania? S’assegura que “mentir no és delicte”, encara que la calúmnia sí que ho és. O és per la filtració del correu en què l’advocat del nuvi particular reconeixia els seus delictes contra Hisenda i demanava un acord que el lliurés de la presó?
Si la Sala d’Apel·lacions no va trobar delictiva la nota de premsa, no s’hauria d’haver obert la vista oral per aquest motiu. I si no s’ha provat que el fiscal filtrés el correu, a què ve la condemna?
En qualsevol cas, l’article 417.1 es refereix a secrets o informacions que no han de ser revelats i, em sembla evident, aquest deure decau quan l’interessat fa públic el procediment tergiversant-lo. A més, feia dies que no era secret: ho coneixien gairebé tots els mitjans de comunicació.
És rar que, si es condemna a indemnitzar el nuvi particular perquè el consideren perjudicat, no es condemni el fiscal a un mínim de dos anys de presó en aplicació del 417.2. No s’han atrevit a tant?
I es rissa el rínxol: perquè no es filtri la condemna, es filtra oficialment el veredicte sense que existeixi, pel que sembla, cap raó jurídica o d’urgència per a això —com declarar innocent un empresonat o imposar pena de presó a algú en llibertat perquè no fugi—. És a dir, es condemna i ja veurem per què.
Ardeixo en desitjos impacients de conèixer la sentència, encara que tot apunta que, entre la mentida i el seu desmentit, el Tribunal Suprem opta per la mentida.