El nyap de dissabte passat a l’hora de facilitar les entrades als socis, tard, malament i de manera caòtica, ha estat una mostra més de l’abisme que separa el relat i la propaganda oficialista de la decadent i enverinada organització interna laportista integrada per un exèrcit de familiars, amiguets, endollats i d’incompetents sense nivell professional a l’altura de la grandesa del club.
La mateixa vicepresidenta del club, Elena Fort, va haver d’admetre la magnitud d’un desastre sense precedents en la història del FC Barcelona y que “un total de 7.500 persones no han pogut entrar fins que el partit ja havia començat i que 300 ni tan sols ho han fet”. Fort va demanar disculpes en nom del club i de la junta directiva sense precisar, en qualsevol cas, si la majoria o només un percentatge d’aquest ampli volum d’afectats eren socis abonats o no.
Les excuses presentades pel fet de tractar-se d’un estadi remodelat no van colar perquè el club ja tenia l’experiència de gestionar un aforament de més de 98.000 espectadors abans de les obres i les dimensions i capacitat de Montjuïc no difereixen tant de l’ocupació parcial del Spotify en aquesta primera fase d’obertura. Amb més motiu, a més, no es justifica ni s’explica una negligència així només una setmana després del primer partit contra l’Athletic en el procés d’alguna cosa tan senzilla com assignar localitats als socis abonats i a la resta de pagament. Fort, sense saber del tot què dir, es va referir a “un alentiment en baixar les entrades a través del QR” com a únic argument. O no sabien el que acabava de passar, o bé no es podia explicar.
No era la primera vegada que, per culpa d’aquesta absurda i malaltissa obsessió de la directiva de reservar les millors localitats per als turistes que més paguen —sigui a Montjuïc o a l’Spotify—, les entrades dels socis no s’assignaven fins a l’últim moment via telemàtica. Dels ensurts individuals i de la incomoditat general causats per aquesta mecànica es va passar, contra l’Alavés, a una hecatombe, una fallada del sistema que va deixar sense seient uns 7.800 socis (o bona part d’ells) que van acabar protestant davant les taquilles, furiosos i enfadats per una situació incomprensible.
El caos va arribar precedit d’un fatal error de càlcul del departament de ticketing a l’hora de fixar aquests preus dinàmics, inestables, per a milers d’entrades que, per manca de demanda, es van començar a revendre per sota de la meitat del seu preu facial hores abans del partit. L’espera nerviosa es va traduir en un retard a l’hora d’ubicar els milers de socis amb passi de temporada i, fruit del nerviosisme, en prémer una tecla equivocada, causant el primer gran desastre a l’Spotify: l’esborrament i desaparició de milers d’entrades electròniques.
La solució d’enviar ràpidament en format PDF les entrades volatilitzades tampoc va ser del tot efectiva, de manera que finalment es van obrir portes descontroladament provocant que centenars dels afectats vaguessin per les grades i desenes d’ells acabessin asseguts a les escales de la primera i de la segona graderia imaginant que qualsevol de les localitats podria haver estat la seva si l’haguessin tingut a temps. Un factor de risc afegit en cas d’evacuació que la directiva hauria d’haver evitat i controlat, sense èxit.
Aquesta mateixa fallada informàtica amenaça de reproduir-se en els successius partits a l’Spotify per la senzilla raó que, darrere d’aquesta dinàmica de no assignar seients fins poques hores abans del partit, no hi ha cap algoritme ni rastre d’intel·ligència —artificial, o no—, sinó el factor humà, vector més que susceptible de tornar a cometre errors quan es repeteixin les circumstàncies.
És la conseqüència directa d’haver implementat al Lluís Companys l’hàbit perillós i detestable d’exigir als socis, propietaris d’un passi de temporada, que comuniquin al club anticipadament la seva intenció d’assistir a cada partit. Una iniciativa de la directiva orientada a esgotar i desanimar el soci abonat, que ha decidit repetir i traslladar a l’Spotify tot i les nombroses queixes i lamentacions per la nefasta experiència viscuda i manifestades pels socis a Montjuïc.
A Joan Laporta li ha estat igual, almenys fins dissabte quan una multitud visiblement enfadada i sorollosa es va posar a cridar consignes contra el president en reacció lògica y legitima al fet que pocs minuts abans de l’inici del partit ningú els proposava una solució satisfactòria a la desaparició de les seves entrades.
Si Laporta i el seu exèrcit d’incompetents estan pensant de debò a implementar aquest mateix criteri a l’Spotify a ple rendiment d’aquí a uns mesos, més val que no ho reveli ni ho anunciï abans de les eleccions. I fins i tot hauria de cobrir-se les espatlles abans que els més de 60.000 socis abonats que duen tres temporades —o més si s’hi afegeix la de la pandèmia— sense renovar el seu abonament comencin a sospitar que el futur s’assemblarà més al del Barça-Alavés que als temps passats en què cada soci sabia exactament quin era el seu seient.
Seria millor, en la mesura del possible, que un desgavell d’aquesta magnitud no es repetís dimarts davant l’Atlètic de Madrid i molt menys el dia 9 de novembre en el partit de Champions contra l’Eintracht.
Per cert, que Josep Maria Minguella ha tornat a plantejar a la junta, des dels mitjans i sense resposta, on va anar a parar el gran negoci de la revenda d’aquell famós partit d’Europa League a més de 35.000 aficionats alemanys que van pagar una milionada per aconseguir-les. Entrades que, com recorda Minguella, només podien sortir de l’àrea de ticketing de l’actual junta directiva.