Gabriel Rufián. El portaveu d’ERC al Congrés va dedicar a Sílvia Orriols una de les seves habituals i punyents intervencions, en una entrevista televisiva on va advertir del “pelotazo important” que, segons ell, pot donar Aliança Catalana.
Ho va fer amb un discurs dur i calculat, pensat per situar Orriols en un espai polític que, al seu entendre, beneficia als sectors més contraris a l’independentisme. Va arribar a dir que, si ell fos “un contrari absolut de l’independentisme i a sobre un feixista del carall”, estaria encantat amb la líder de Ripoll. Una expressió similar a la pronunciada pel seu líder, Oriol Junqueras.
En aquest marc, Rufián va anar encadenant arguments fins a arribar al punt que ens ocupa. No va acusar explícitament Orriols de covarda, però sí que li dibuixa un perfil que porta inevitablement cap a aquest qualificatiu. Va insistir que determinats discursos no són “valents”, perquè “culpar el xaval que arriba en una pastera o en els baixos d’un camió de la precarietat” no ho és. El missatge era transparent: qui assenyala els més vulnerables en lloc d’assenyalar els poderosos practica una política que evita els conflictes reals. I, seguint la lògica de Rufián, això equival a covardia.
La càrrega política que hi afegeix és doble. D’una banda, pretén situar Orriols en el mateix sac que altres líders d’extrema dreta, a qui acusa d’alimentar un relat còmode per als qui volen desgastar l’independentisme. De l’altra, suggereix que l’ascens d’Aliança Catalana és benvingut per certs sectors que, segons ell, busquen polarització i fractura. En aquest esquema, Orriols apareix com una actora que no només no planta cara als poderosos, sinó que contribueix a un clima que beneficia els adversaris del sobiranisme.