Alzheimer, esclerosi múltiple i altres avenços mostren el talent dels investigadors catalans i espanyols, però la seva dedicació s’enfronta a la precarietat laboral i a una diàspora que empobreix la ciència del país.
Als centres de recerca pública de Barcelona, Catalunya i Espanya passen coses que haurien d’omplir-nos d’orgull: investigadors desenvolupen nanopartícules que eliminen toxines cerebrals i poden restaurar funcions cognitives en pacients amb Alzheimer, o dissenyen teràpies cada cop més personalitzades per a l’esclerosi múltiple, malaltia que afecta milers de joves al nostre país. Aquests són exemples reals, tangibles, que mostren que aquí es fan avenços de nivell mundial, amb coneixement, passió i rigor.
I, tanmateix, darrere d’aquests descobriments, hi ha persones que viuen una paradoxa cruel. Són doctorats que han passat anys estudiant, investigant i especialitzant-se en camps complexos, deixant-se la pell per comprendre processos que poden canviar vides. Molts ocupen llocs precaris, amb contractes temporals, salaris irrisoris i condicions que no reflecteixen ni de lluny la seva qualificació. Això crea una contradicció difícil d’entendre: mentre els avenços científics brillen a escala global, els seus creadors es veuen obligats a sobreviure amb salaris baixos o a buscar oportunitats a l’estranger. La diàspora de talent, tal com mostren les dades disponibles, és una realitat que empobreix la ciència espanyola i catalana.
Personalment, em fa molta ràbia i tristesa veure aquesta realitat a través de persones concretes. Tinc una amiga, la Clàudia, excel·lent acadèmicament, que està fent un doctorat. El seu coneixement i la seva dedicació són brutals; s’hi deixa la pell amb horaris interminables i guàrdies que semblen no tenir final. I, malgrat tot, no rep la valoració que mereix. Saber que el seu esforç i talent no són reconeguts com cal em genera una combinació de indignació i impotència que és impossible de callar.
La situació dels doctorats il·lustra aquest desajust: malgrat una alta taxa d’ocupabilitat i la possibilitat de treballar en empreses o centres de recerca, molts es troben en llocs per als quals estan sobrequalificats, i la seva estabilitat laboral és mínima. El que per a qualsevol país amb ambició científica seria una prioritat —estabilitzar el talent i retenir-lo— aquí es converteix en un problema persistent, que posa en risc no només el futur professional d’aquests investigadors, sinó també la capacitat del país de liderar projectes, formar noves generacions i generar innovació.
És impossible no sentir indignació davant d’aquesta contradicció. Imagineu que els inventors de nanopartícules que poden revertir danys cerebrals, o els científics que treballen en teràpies pioneres per a l’esclerosi múltiple, haguessin de deixar la recerca perquè el seu salari no permet viure dignament. La frustració i el talent desaprofitat que això genera són un cost que la societat paga molt més car.
A més, la precarietat laboral no és només una injustícia personal; és una qüestió de futur. Cada cop que un investigador altament qualificat emigra a l’estranger, Espanya i Catalunya perden no només coneixement, sinó capacitat de liderar projectes, formar noves generacions i generar innovació. I mentre això passa, les malalties neurodegeneratives i altres reptes sanitaris continuen creixent, esperant respostes que el nostre país podria donar si recolzés l’excel·lència científica amb polítiques adequades.
Per tot això, cal reivindicar el valor dels investigadors, reconèixer la seva dedicació i exigir condicions laborals dignes. És una qüestió de justícia, però també de visió: una societat que no cuida els seus científics renuncia a la seva pròpia capacitat de transformar el futur. Els avenços en Alzheimer o esclerosi múltiple són només una mostra del que som capaços de fer quan hi ha talent i passió; no podem permetre que aquest mateix talent s’ofegui en la precarietat.
Si volem un país amb ciència de primera, amb investigació que salvi vides i que transformi la societat, cal que els investigadors deixin de ser herois silenciosos i esdevinguin professionals reconeguts i ben remunerats. Només així podrem gaudir plenament dels fruits del seu treball i garantir que els grans avenços científics que ja passen a Catalunya i Espanya no quedin en només promeses, sinó que esdevinguin realitats per a tots.
