Un dels pilars de l’èxit i del populisme de Joan Laporta es basa en l’ocupació estratègica per part dels seus més lleials, fanàtics i cecs admiradors de tots els fronts clau que teixeixen el relat de la seva extraordinària gestió, el que els mitjans tradicionals i les noves tecnologies, a través de les xarxes, són capaços de projectar. Propulsat, a més, per un exèrcit de comptes, reals o no, que amplifiquen fins a col·lapsar els debats barcelonistes inequívocament a favor de les tesis i, sobretot, dels interessos del president actual del FC Barcelona.
En aquesta nòmina ideològica militen avui desenes de professionals de la informació, així com youtubers, influenciadors, twichters i no pocs membres de l’àmplia gamma de personatges amb amplis i efectius poders de seducció, especialment entre les generacions més joves.
Al programa El Chiringuito, espai de reconegut fonamentalisme madridista -que, precisament, s’autonodreix i es fa popular amb audiències extraordinàries gràcies a la seva àmplia cobertura de l’actualitat blaugrana-, destaquen dos personatges que responen exactament a aquest perfil de laportistes que, pel seu caràcter exaltat i per estar tan exageradament compromesos amb la causa, només són capaços d’interpretar l’actualitat i d’explicar-la com a impertorbables escuders del president, José Álvarez i Jota Jordi. Si cal, fins i tot, arribant a fer el ridícul per pura ignorància, per indocumentats i per no acceptar –ni veure, o no voler veure– ni un sol gram de la realitat.
Un d’aquests episodis per a la seva vergonya i la de la professió es va viure aquesta setmana amb motiu del retorn del primer equip a Spotify. La primera i absurda demostració de la seva Laportadependència la va protagonitzar en mode reporter José Álvarez, entrevistant un soci a l’atzar a l’entrada de l’estadi, que va mostrar la seva emoció, sensibilitat i sobretot el seu agraïment i laportisme impregnat d’adulacions i floretes cap a la seva figura. Però no era un soci que passava per allà casualment, sinó José Madolell, àlies Mado, pilota number one del president des de fa anys que, havent tingut contacte també amb l’entorn de Sandro Rosell, no va dubtar a renegar d’ell i aparèixer com una ombra d’aquestes de tercera i quarta fila del president. Com a recompensa als seus mèrits, com insultar al seu compte d’X a tot aquell que no segueix el credo laportista, va col·locar la seva filla a la comissió social i, a més, és assidu convidat a la llotja del Palau i de l’estadi, un menja-canapès professional.
Bastant lleig, o simptomàtic, recórrer a un home del president, segurament per directriu o suggeriment des de l’entorn de Laporta, per escalfar i ambientar la reentrada a les Corts a El Chiringuito des de l’exclusiva meritocràcia presidencial, evidentment, sense al·ludir al retard de Limak ni als inconvenients o preus prohibitius imposats per evitar que els socis fossin majoria davant l’Athletic.
Però el més patètic va ser presenciar, tot seguit, la burla del mateix presentador, Josep Pedrerol, quan se’ls va emportar a l’hort, per dir-ho així, insinuant que les graderies ocupades dissabte eren al capdavall les mateixes que ja hi havia abans d’iniciar les obres.
Jota Jordi va reaccionar amb aquell inequívoc i característic ressort laportista, de pura inconsciència i analfabetisme barcelonista: “El segon i el tercer anell –va dir amb cara de recitar un mantra– és tot nou, o sigui, es va tirar absolutament tot i del primer anell s’ha mantingut alguna cosa de l’estructura inicial. Però l’estadi és nou. Que m’ho han explicat tot”, va emfatitzar mentre alguns dels tertulians se’n reien d’ell. El seu company, José Álvarez, per donar-li suport des d’aquest mateix flanc del desconeixement, va secundar-lo: “El primer i el segon són els que hi ha ara i falta el tercer. El segon és nou sencer com diu en Jota. El primer s’han mantingut coses i altres no. S’ha renovat tot… Al primer s’han mantingut coses com els fonaments”.
Pobra i penosa imatge la que van donar, enfrontats a la caterva madridista de torn en un programa invariablement hostil al Barça, però que, per raons estratègiques, protegeix sempre i com sigui Laporta, sovint gràcies a l’actitud i el discurs dels esmentats José Álvarez i Jota Jordi.
Tots dos, si fossin professionals mínimament preparats o almenys coneguessin alguna cosa de la història del Barça que no fossin les gestes de Laporta -o, millor dit, la manera d’encobrir-les i justificar-les-, sabrien que la segona graderia de l’estadi del Camp Nou és considerada una gran obra arquitectònica perquè representa un disseny pioner i agosarat en la construcció d’estadis, amb una estructura que garanteix la màxima visibilitat mitjançant graderies superposades i un ús innovador del formigó armat que genera estètica i funcionalitat. Aquesta graderia forma part de l’estructura original de l’estadi inaugurat el 1957, que ha estat declarada patrimoni protegit de la ciutat de Barcelona, fet que impedeix reformes o canvis en la seva estructura per preservar el seu valor històric i arquitectònic. L’estructura de l’estadi segueix una traça corba que afavoreix la proximitat de l’espectador i el seu disseny va buscar ser agosarat i seré, donant a l’estadi la més alta categoria arquitectònica, seguint teories de grans arquitectes com Le Corbusier i Oscar Niemeyer. La graderia té un perfil asimètric que optimitza la visibilitat, i gran part de l’estadi es va excavar per reduir l’alçada i millorar l’experiència de l’espectador. Per tot això ha estat declarada intocable.
Per tant, inexacte, fals i fanatitzat l’argument de tots dos sobre la reforma de l’estadi. Un fet rellevant que, per extensió, els desqualifica davant la seva audiència i la professió també sobre qualsevol altre àmbit barcelonista.
Per ser exactes, Laporta, a més de no poder tocar la segona graderia, també va indultar la primera, que en el projecte original perdia la zona subterrània a canvi d’ubicar just sota la segona graderia les llotges VIP. Per desig exprés del president, es va canviar el projecte i el primer anell només va patir un retoc tècnic per ampliar boques i passadissos per adequar-los a la normativa, en cap cas es va enderrocar ni alterar la seva estructura.
A la pregunta sobre si ambdues grades es podrien haver reobert gairebé des del primer dia de les obres la resposta és sí, només condicionada a l’impacte, incomoditats i seqüeles de l’enderroc de la tercera graderia i els importants treballs posteriors per aixecar-ne una de completament nova. Accessos, subsol i entorn més pròxim a l’estadi han estat les zones més afectades, mentre que el primer i el segon anell s’han beneficiat exclusivament de la possibilitat de millorar-ne l’aspecte, la il·luminació, la mobilitat vertical, els lavabos, la pintura, la comoditat en l’accés i la circulació dels espectadors. L’afirmació comuna de tots dos periodistes (“El segon anell és tot nou”) no pot estar més allunyada d’una realitat que, per la seva condició d’informadors i opinadors, haurien de conèixer i, el que seria encara pitjor, no negar-la o amagar-la als espectadors pels seus interessos particulars i per fer-li la pilota al president com a prioritat.
La puntilla la va donar José Álvarez a l’hora de referir-se a com va viure la prèvia del partit el precandidat Víctor Font: “Va estar amb aficionats que estan expulsats al Camp Nou, d’una graderia que ja no hi és… gent que no entrava al camp per…”, sense atrevir-se a dir alt i clar que va anar a saludar el nucli històric dels membres de la grada d’animació tancada dictatorialment per Laporta perquè no suporta la crítica. Va pretendre, en definitiva, insinuar que Víctor Font es relacionava amb la ‘gent violenta’ en un altre absurd i trist intent de penjar-se una medalla davant el seu president.