Activista. Va militar al Partit del Treball (PT) des de la seva creació fins que es va dissoldre, el 1980. Va formar part de la policia local de l’Hospitalet. Actualment, és secretari general de l’Aliança de l’Esquerra Republicana d’Espanya (AIRES). Ha escrit diversos llibres, entre els quals Derecha e izquierda, diferencias políticas fundamentales. Ara publica El poli rojo (El Viejo Topo).
A què respon un titular tan aparentment paradoxal, com El poli rojo?
Va d’algú, jo mateix, que va ser processat durant el franquisme, acusat d’atemptar contra la seguretat de l’Estat, i que després va passar a defensar-la, com a policia, en democràcia. Sempre he sigut polític, i ser policia va ser un lloc de treball, com abans havia sigut obrer del metall i després formador. Vaig militar al PT i després al PSC, i mai m’hi he trobat ningú que acabés a la policia. En qualsevol cas, la feina allà va estar molt determinada per la meva ideologia. El fil conductor del llibre és la història d’un obrer del metall que passa a ser policia ras i a ser cap de policia a Mollet i Pallejà. Amb Zapatero, vaig ser cap de seguretat de la Delegació del Govern a Catalunya. Ara em dedico, gairebé exclusivament, a AIRES.
El teu llibre és una crònica de l’època, una narració de ficció, les teves memòries…?
Són unes memòries amb trampes. Estant en la professió vaig patir dues querelles que em van marcar molt. Una em van deixar immobilitzat en l’escalafó durant tres anys, i dos anys l’altra. Com que denuncio qüestions de corrupció interna i intervencions molt espectaculars, per evitar-me querelles he hagut de novel·lar el relat. Per això, els noms dels alcaldes o dels polítics importants són ficticis.
Durant la República espanyola, a la Unió Soviètica, a la Xina… sembla natural ser policia i roig, fins i tot preceptiu… L’aparent contradicció es deriva, en el teu cas, del context, de la forma concreta en què es va produir?
En el meu cas ho considero antitètic. Jo em vaig ficar expressament en la policia igual que abans m’havia enrolat a l’exèrcit: per intentar fer un exèrcit roig, com el de Trotski. Creia que entrar a la policia en democràcia, havent heretat les quatre potes del franquisme (judicatura, exèrcit, policia i clero) era un imperatiu.
Has citat Trotski, però el PT s’inscrivia més aviat en l’òrbita maoista. Tenia una estratègia revolucionària del camp a la ciutat, inspirada en la llarga marxa de Mao…
La nostra estratègia era la de l’entrisme, copiada dels trotskistes. El 1975, en deixar l’Exèrcit, quan treballava a Macosa, em van dir que havia de presentar-me a les eleccions del sindicat vertical. Portaven pistola, però l’única manera de canviar les coses era des de dins. O sigui, que calia participar. Creem unes comissions obreres… Després, sense que ningú m’ho digués, vaig entrar a la policia. Ja que no vam poder fer la revolució, practicàvem l’entrisme per fer la reforma. El PT es denominava “marxista leninista, pensament Mao Tse-tung”.
El títol del teu llibre pot evocar una policia criminal, política… Aquest no va ser el cas, sinó que, per contra, vas entrar en una policia local, de proximitat.
Era, com dius, una policia domèstica. Era de tercer nivell en la dictadura. Per sobre hi havia la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Era la dels guàrdies, amb barret salacot, dirigint el trànsit a les cruïlles. L’any 79, amb els ajuntaments democràtics, hi va haver un canvi. La UCD manava a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i els ajuntaments van intentar convertir les policies locals en policies de debò, amb més competències. Així, van passar a convertir-se en una policia de seguretat ciutadana, en sentit ampli. El meu primer encàrrec va ser crear una unitat d’intervenció immediata. Això només va passar a l’Hospitalet. Fèiem qualsevol cosa, des d’intentar contenir disturbis fins a rescatar un gat d’un arbre. Vam fer també de bombers. Amb una concepció molt d’esquerres, es va posar els agents, en patrulles de dos, a caminar pel carrer, amb l’obligació de visitar les entitats del barri.
De quines dates parlem?
La primera promoció es va fer el 1979, i hi vam entrar l’1 de gener del 80. Hi vaig estar fins al 2016, que em vaig jubilar. Per impedir que els policies treballessin en una altra cosa, sobretot en l’àmbit de la seguretat pública, es van establir incompatibilitats rigoroses. Això em va afectar a mi, perquè quan vaig decidir crear un centre de formació, vaig haver de deixar la professió, dos anys abans. Quan jo hi vaig entrar, gairebé tots els policies eren pluriocupats. Feien de porters de discoteca, de taxistes… Amb Corcuera i Belloch van canviar les coses, i fins i tot es va legalitzar el sindicat de la Guàrdia Civil, gairebé per la porta del darrere. Els sindicalistes també vam contribuir a tecnificar el treball policial i apujar els salaris. Durant la dictadura, la policia vivia de corrupteles, com no pagar a les botigues, als restaurants, acceptar propines… A l’Hospitalet, on en aquells dies hi havia un ajuntament socialista-comunista, amb Joan Saura, vam fer el millor conveni d’Espanya.
Segons posen de manifest el cinema i la literatura, les policies locals de les ciutats americanes eren sinònim de corrupció, fins al punt que es va crear l’FBI per fer-los front…
El problema és que quan estàs en contacte directe amb la delinqüència, a la gent sense moral és molt fàcil corrompre-la. I la corrupció no és només cosa de delinqüents, sinó dels mateixos polítics. En el llibre explico com vaig patir tres intents de corrupció, dos dels quals provenien de polítics.
En quins anys, durant quant de temps vas militar al PSC?
Des del 1980 fins al 2020, quaranta anys rodons. D’aquests, vaig estar 30 anys en el màxim òrgan de direcció, que és el Consell Polític Nacional. Aquí vaig viure una doble contradicció. Sempre, sobretot per la meva formació anterior, estava en discordança amb la política econòmica que practicava el PSOE. Sobretot, en l’etapa de Zapatero em vaig cabrejar molt amb la congelació de les pensions, amb el 135, les retallades… El 2016 vam crear un corrent que es va dir Rojos, que va durar fins al 2020, amb tots els requisits i avals corresponents. Va ser una tendència d’opinió que va funcionar fins que, a les portes de les eleccions autonòmiques del 2021, es va plantejar la idea de tornar a governar amb els independentistes. Llavors jo era vicepresident de Societat Civil Catalana.
Té el Poli rojo, el teu relat, alguna connexió amb, diguem, Papillon, amb l’aventura pròpia del film noir?
Soc un ciutadà normal i corrent. Una altra cosa és que les incidències en la professió i en la política han convertit alguna de les meves vivències en aventures. Algunes de les coses que es narren són autèntics casos. Em vaig trobar amb un atracament a l’autopista, fora de servei, amb la meva dona i el meu fill de sis mesos, i per salvar la vida vaig haver de disparar. Jo llavors era el responsable de la unitat especial d’intervenció immediata. Estava molt entrenat. Quan em va disparar amb una retallada, vaig respondre.
Donat els teus antics vincles polítics, ideològics, amb la revolució xinesa, què pots dir de la Xina de Xi Jinping?
Veig la Xina amb molt interès. Després del paper de la Xina en la creació dels Brics, els no alineats d’avui dia, i l’estratègia d’un país de dos sistemes, cal parar-li esment. La gran transformació de la Xina rural a la industrial, fins a ser la fàbrica del món, haver acabat amb la pobresa… Ser xinès era sinònim de pobresa. Ara a la Xina no hi ha pobres. La redistribució econòmica fa que els empresaris puguin guanyar diners, però fins a un cert límit. I estan obligats a reinvertir i redistribuir. Si no, se’ls penalitza, i això té un efecte immediat. Vaig estar a la Xina el juliol passat, i vaig tornar bastant sorprès. Acabo de llegir una biografia de Xi Jinping. Té 72 anys, ha viscut moltes experiències i porta molt bé la política xinesa, que en aquests moments està passant la mà per la cara als EUA i s’està convertint en la potència hegemònica mundial. Des d’aquí es pot transformar el món. Havent fet el canvi que, en el seu moment, vam criticar els puristes, què importa si el gat és blanc o negre, si caça ratolins… Està demostrant que va per bon camí.
Has passat també per la formació?
Al PSC em van dedicar des del primer moment a la formació. Amb Josep Borrell com a secretari de formació del partit, vam organitzar un màster a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, amb José Manuel Pérez Tornero, que després va ser director de RTVE. Es va denominar “Comunicació i lideratge polític”, i encara segueix existint. Vaig fer classes des del 2007 al 2017. En aquest sentit, considero que he sigut professor universitari durant gairebé 15 anys.