Periodista i escriptora. Defensora dels drets humans i feminista. Ha viatjat per una trentena de països informant de conflictes. Ha publicat diversos llibres sobre l’exercici del periodisme. Entre els quals, Guerra, paz y periodismo, amb Jon Lee Anderson, i Miedo. Viaje por un mundo que se resiste a ser gobernado por el odio. Ara publica Narrar el abismo (Editorial Debate).
Què és, on és l’abisme, i com es narra?
Els abismes són aquells llocs on es violen els drets humans més bàsics, i on conflueixen la impunitat i les formes més atroces de la violència. Ara, des del punt de vista periodístic, els estem narrant millor que mai, perquè mai hi ha hagut tan bon periodisme. El problema és que, alhora que tenim aquesta eclosió de mitjans compromesos amb els drets humans i la bona narració, ens trobem amb una indústria de l’odi, obra de suposats mitjans que tenen més a veure amb la propaganda política per deshumanitzar determinats col·lectius i encoratjar la ultradreta.
Comparteixes les modes (distòpiques) que ens presenten un món catastrofista, pitjor, en tot cas, que qualsevol passat?
Malgrat tot, estem en el millor dels temps possibles. Si ets dona, una persona racialitzada, de la classe obrera, del col·lectiu LGTBIQ…, si formes part de la majoria de la societat, els teus drets es tenen més en compte. No a tot arreu, és cert, però és manifest que amb lluites es poden aconseguir. Aquest és un horitzó que no s’havia viscut mai en la història de la humanitat. El problema és que, alhora que hem aconseguit drets, o que tenim la idea que es poden aconseguir, assistim a una reacció poderosa que, amb ajuda de la tecnologia, vol revertir aquesta situació. Davant d’això, els mitjans de comunicació hem de ser molt rigorosos a l’hora d’explicar les actituds violentes, tenint en compte el pessimisme que abunda en les societats del nord global, i això ho aprofita la reacció per paralitzar-nos. També cal dir que, dins de les societats pròsperes, hi ha cada vegada més bosses de població que viuen situacions molt precàries.
D’una banda hi ha, és clar, manipulació. Però, de l’altra, mai hi ha hagut tanta informació i tan diversa a disposició de la gent…
Neurològicament no estem preparats per gestionar tot el cabal d’informació de situacions molt diverses i complexes. Hem d’aprendre a manejar tota aquesta abundància d’informació per poder-la assimilar. És cert que ens trobem en un ecosistema en el qual l’actualitat presenta els fets com fenòmens naturals inconnexos, que no ens permet aprofundir en el context, les causes, els processos. Són com episodis que passen per sobre nostre i que, a més, els oblidem l’endemà. No ens permeten entendre que per a això existeix el periodisme. La sensació de veure’ns desbordats i de pessimisme també està relacionada amb la manera de produir informació que té l’actualitat.
A més de les limitacions neurològiques, no són potser la ignorància, el desmoblament mental, la regressió intel·lectual… factors que contribueixen decisivament a confondre-ho tot en el món de la informació?
El canal en si, que ara és predominantment el mòbil, atrofia les capacitats cognitives per filtrar, seleccionar, aquella informació que mereix la nostra atenció. Fins ara, els mitjans de comunicació jerarquitzaven les informacions que mereixien ser conegudes, establien què era el que mereixia l’atenció en el nostre temps. El que ens trobem en el mòbil és un corrent continu d’inputs que suposadament són tots igual d’importants, i no hi ha ningú jerarquitzant-los. Aquí sí que hi ha un problema, perquè, al final, hi ha dissonància cognitiva. I hi ha, és clar, molt desconeixement, incultura. És clar que el sistema educatiu, en general, s’ha mostrat molt ineficient. Ha fet que els coneixements no es corresponguin amb el nivell de cultura que es podia tenir. Però també és veritat que durant la transició a Espanya encara hi havia una taxa d’analfabetisme molt alta. S’ha erradicat l’analfabetisme funcional, però no s’ha elevat el nivell cultural. És necessari establir el coneixement i la cultura com a elements aspiracionals. Es parla de la societat del coneixement, però també es menysprea el coneixement. A més, cal tenir en compte les condicions de vida de la població. No es poden demanar impossibles quan molta gent té feines més precàries, jornades laborals més llargues… I l’ascensor social s’ha aturat.
On has tingut realment la sensació d’abisme, al món? Potser a Gaza, on més que una guerra es viu una operació de càstig?
Hi ha molts abismes, igual de greus. El que passa és que qui els executa no és un aliat preferencial, que és la diferència amb l’ocupació i el genocidi de Gaza. Israel no és un actor més. Ha estat possible com a país gràcies al suport institucional dels EUA i Europa, i a la impunitat de què ha gaudit des de la seva fundació. Per això defineix la nostra era. Però també hi ha abismes com la guerra del Sudan, que ha provocat la catàstrofe humanitària més gran i una fam que avança. I això en un moment en què la producció d’aliments no és un problema polític i eliminar la fam és possible. El que passa és que vivim una regressió en termes ètics. Les víctimes de les fams són conscients que les seves vides valen menys que les de la comunitat internacional.
Què es pot dir de les guerres latents, silenciades, híbrides…, com la que lliuren els colons israelians contra els palestins a Cisjordània?
Per entendre el genocidi de Gaza cal entendre com s’ha desenvolupat l’ocupació. La deshumanització de la població palestina per part dels colons n’és un element. No existeix cap mena de sentiment de culpabilitat, perquè durant dècades se’ls ha dit que podien annexionar-se les terres, matar els seus habitants, perquè no són humans. Ells són el poble elegit i, per tant, estan complint el designi de Déu. Un mecanisme que té a veure amb el de les sectes, en el qual la capacitat de discerniment s’esborra. Per això serà tan difícil acabar amb l’ocupació, l’apartheid. Perquè, al final, es tracta de reconèixer els palestins com a éssers humans. El 87% de l’opinió israeliana està a favor d’aquest genocidi.
Es pot parlar també d’abismes propers, quotidians, enganxosos, com l’antifeminisme, l’antiimmigració, el negacionisme climàtic…?
Tradicionalment, s’ha entès com a conflicte el model de la Segona Guerra Mundial, però hi ha moltíssims tipus més de conflictes per tot el planeta. Un d’aquests és el que la UE lliura contra les persones migrants. Si analitzem quina ha estat la resposta contra el moviment de persones a partir dels anys 80 per part de Brussel·les, es veu que ha estat en termes de defensa i militarisme. Això s’ha concretat en el que s’anomena la impermeabilització de les fronteres o l’operativa del Frontex a les aigües internacionals. També en unes lleis d’estrangeria que es plasmen en una sèrie de normatives que persegueixen i converteixen en un infern la vida quotidiana de les persones migrants. Això entra en contradicció amb els interessos empresarials, que necessiten una bossa excedentària de treballadors i treballadores. Es tracta d’una guerra que té a veure amb l’operativitat del sistema capitalista. El negoci de la xenofòbia s’ha convertit en un dels pilars de la UE. A més, ha encoratjat el creixement de la ultradreta.
Tot això no té un part de fantasmàtic, de postureig… per part dels que es defineixen ultres?
La política de la Unió en aquest terreny és una ficció, perquè el seu objectiu era que no seguissin arribant migrants, i no ho ha aconseguit. És una política equivocada des que es va aprovar, fa trenta anys. Això té a veure amb performar que no se’ls necessita i no se’ls vol. Després, les institucions com l’FMI, el Banc Mundial, la mateixa UE treuen els seus informes dient que Europa necessitarà tants milers d’immigrants…, en total contradicció amb el que proclamen les seves polítiques. Els ultres, l’extrema dreta, també lliuren una guerra contra les dones per haver deixat de ser animals de companyia, com en temps de la meva àvia, i ser subjectes de ple dret. Per això, el feminisme, en termes de moviment cívic, s’ha convertit en cavall de Troia per a la ultradreta. Una altra de les polítiques de ficció. Poden seguir alimentant el discurs de l’odi a les dones, a les persones migrants, però la societat, afortunadament, és una altra. Estem en una societat mestissa en què les dones ja ocupem llocs en tots els àmbits, i no permetrem que ens arrabassin el que hem assolit.