El procés evolutiu va transformar els primats a Homo sapiens. Es van desenvolupar llenguatges complexos i cultures simbòliques. El bipedisme va facilitar l’ús de les mans i el progrés cerebral va permetre organitzar activitats, crear i perfeccionar eines.
Des de llavors, la subsistència humana es basa en la feina, que ens permet satisfer les necessitats materials, evitar la pobresa i construir una vida digna. Ens dota d’identitat, pertinença i propòsit; amplia el ventall d’opcions i ens permet entreveure un futur optimista. Mitjançant interaccions i connexions laborals es forja la cohesió social i s’infon confiança.
Tanmateix, el treball també pot ser perillós, insalubre, impredictible, inestable, esgotador, vexatori, humiliant, degradant, mal remunerat i fer-nos sentir físicament i emocionalment atrapats.
Amb la Revolució Industrial, a l’artesà se li va sostreure el “poder fer” —no va poder competir amb el mercader financer en l’adquisició de matèria primera ni en la distribució del producte acabat— encara que va conservar el “saber fer”.
Els coneixements professionals —essencials per a la producció—, el recinte fabril, les condicions laborals i la solidaritat van unir els treballadors. El patró capitalista esdevingué l’adversari comú. Aleshores va sorgir la consciència de classe, capaç de generar canvis davant l’explotació de l’home per l’home i d’impulsar l’emancipació obrera.
Màquines i eines van aportar precisió, velocitat i funcionalitat a la feina. L’organització industrial —planificació, programació, direcció, execució i control— va oferir més eficiència. Però la del treball —taylorisme, fordisme, “just a temps”— va introduir mecanismes que distorsionen la consciència de classe.
Les aplicacions a l’economia de plataformes i les micro-tasques converteixen els treballadors en prescindibles i substituïbles. Els seus coneixements ja no són essencials. Amb empreses diferents compartint un mateix recinte fabril, la dispersió de la producció a diversos llocs i els reduïts terminis d’amortització que faciliten la deslocalització, els treballadors s’angoixen, s’individualitzen i es tornen vulnerables. La propietat s’esvaeix, i els gestors es vinculen únicament a la rendibilitat econòmica i a frustrar convenis col·lectius.
Es produeixen canvis profunds a la vida laboral. Els avenços tecnològics —intel·ligència artificial, automatització, robòtica— tornen obsoletes moltes competències professionals i eixamplen la bretxa territorial i de gènere.
Si la intel·ligència humana fos “només” connexions neuronals i sinàptiques amb neurotransmissors, la màquina superintel·ligent que s’està creant seria més que una eina: seria una nova espècie, capaç de seguir instruccions, aprendre, adaptar-se i evolucionar més enllà de la comprensió humana, que aviat superaria.
Però la veritat és que la intel·ligència artificial només analitza dades, automatitza processos i maneja el llenguatge. Les capacitats humanes: l’empatia, la creativitat —intuïció, inspiració i ruptura d’esquemes predissenyats—, la consciència i la perspectiva subjectiva del món són difícils —potser impossibles— d’imitar del tot.
La resolució de conflictes requereix habilitats com ara la negociació, la comprensió cultural i emocional. La IA aprèn amb dades, però no té vivències ni context que permetin aprendre com ho fa una persona.
Amb l’increment exponencial de l’activitat tecnològica sorgeixen crisis que provoquen desocupació, fallides i recessions econòmiques. L’any 2000 va esclatar la bombolla financera de les puntcom. El 2008, la fallida de Lehman Brothers va enfonsar el mercat immobiliari. Meta va patir caigudes massives el març i el desembre del 2024. Aquest juliol va caure Microsoft, i el bloqueig a l’octubre d’AWS —el proveïdor de serveis digitals més gran al núvol— va evidenciar, una vegada més, les vulnerabilitats dels serveis prestats per grans companyies tecnològiques nord-americanes privades, que operen sense cap regulació legal a la internet global.
Quan l’única finalitat és acumular capitals i augmentar el benefici privat, els avenços tecnològics queden subjectes a crisis i sobresalts. Les possibilitats i les expectatives de la IA a curt i mitjà termini estan exagerades. Les despeses en energia, aigua i maquinària són exorbitants. L’acumulació de capital invertit i gastat sense retorn ni rendibilitat és enorme. El preu de les accions de les empreses vinculades difereix del valor real, cosa que permet intuir que esclataran, i que ho faran amb gran dany.