Aquest octubre ha estat especialment dur amb la tragèdia que ha envoltat Sandra Peña, una menor de 14 anys que va posar fi a la seva vida després de patir assetjament escolar continuat al Colegio Irlandesas de Loreto de Sevilla. La seva mort evidencia un problema estructural que el sistema educatiu i les institucions continuen gestionant de manera negligent. Cada any, una de cada quatre víctimes pateix assetjament escolar de manera constant, però només un petit percentatge rep suport efectiu. Quan succeeix una tragèdia com la de Sandra, la sorpresa mediàtica és immediata… però el canvi real no arriba.
Quants d’aquells que han participat en l’altar i els homenatges que s’han fet per Sandra Peña es van interessar per ella o per la seva família quan encara era viva? La família havia demanat ajuda, havia denunciat i buscava protecció. Ara apareixen, tard com sempre, a netejar consciències. I les institucions? Mudes i “commocionades” quan la tragèdia ja ha passat.
Assenyalar les suposades agressores no és la solució. Els màxims responsables són el centre escolar, que no va activar els protocols per a casos d’assetjament, i les institucions, que només es pronuncien davant d’una desgràcia, en dies internacionals o en campanyes populistes que no ofereixen solucions concretes i només generen frustració entre les víctimes i les famílies.
Espanya segueix sense una llei nacional contra l’assetjament escolar, malgrat les recomanacions de l’OMS i de múltiples estudis educatius que assenyalen les greus conseqüències sobre la salut mental dels menors. Els protocols existents són insuficients: moltes escoles ni tan sols els apliquen, i quan ho fan, sovint només compleixen formalment amb la normativa, sense oferir protecció real. Falta també un nombre suficient de psicòlegs i mediadors escolars independents, professionals que puguin intervenir abans que els conflictes degenerin en tragèdia. La manca d’aquests recursos impedeix una detecció precoç i un acompanyament efectiu, deixant els infants vulnerables a llarg termini. Deixant les víctimes soles.
Per primera vegada, s’ha convocat una vaga en memòria de Sandra, un gest històric que evidencia que la comunitat educativa està cansada del silenci i de la passivitat. Aquesta iniciativa va generar una onada de suport que va transcendir l’àmbit escolar: equips de futbol com el Real Betis, l’equip de la Sandra, o el Sevilla FC van organitzar minuts de silenci i homenatges, i la repercussió ha arribat fins i tot a mitjans internacionals, demostrant que la memòria de Sandra i la lluita contra l’assetjament escolar poden mobilitzar tota la societat ja que el bulllying, és una problema transversal com sempre he mencionat.
Però cal recordar que Sandra no és l’única víctima. Hi ha molts altres nens i nenes que el van patir cada dia i també es van treure la vida, com Jokin, Diego, Carla, Alan, Hugo, Óscar, Lucía, Alana, Alejandro, Adam, Laura, Kira, Claudia, Ilan, Daniela o Dani recentment a Almacelles, Lleida. I tantes altres que han quedat en l’anonimat. Moltes d’aquestes vides continuen invisibles, sense reconeixement mediàtic, però amb un dolor tan real com el de Sandra. A més, no només hi ha víctimes que han perdut la vida: moltes continuen vives però se senten mortes per dins, atrapades en un risc real de suïcidi si no reben ajuda adequada. Que aquesta tragèdia hagi tingut ressò a mi em deixa una sensació amarga: el ressò mediàtic no és la solució. La solució real passa per una legislació efectiva, protocols obligatoris aplicats amb rigor, recursos psicològics i mediadors independents i un canvi de mentalitat que posi la vida dels infants per davant de la burocràcia. Mentrestant, els responsables mantenen el seu silenci còmplice i les víctimes continuen acumulant-se en l’oblit.
Que quedi clar: les víctimes no són només les que decideixen posar fi a la seva vida. Les víctimes també són tots aquells infants que viuen assetjament cada dia o l’han viscut. L’objectiu ha de ser que segueixin vives, que ningú més hagi de patir ni morir per un sistema que falla, i que no es creïn noves víctimes. És una responsabilitat col·lectiva, i el temps de mirar cap a un altre costat ha passat. No hem de deixar soles les víctimes.
Sandra no és un cas aïllat. Ni ella ni tots els altres noms que avui pronunciem amb tristesa ho són. I la pregunta que ens hem de fer, amb un nus a la gola, és: quants més calen abans que les institucions deixin d’excusar-se i comencin a protegir la vida dels infants?
Cap més nen o nena hauria de sentir-se invisible, sola i en perill dins de les seves escoles, sigui per bullying o abusos. És hora de posar la vida i seguretat dels infants per sobre de la burocràcia i de les aparences. És hora de responsabilitzar els qui tenen el deure de protegir-los. I és hora que Sandra i tots els que pateixen siguin recordats amb acció, no només amb lamentacions.