Professor d’institut. Escriptor de novel·les negres ambientades al barri de Canillejas, a l’est de Madrid, que tracten sobre temes universals, com la desesperança, la marginalitat… Autor d’una dotzena de títols, el primer va ser Yonqui, que és la història d’un noi de 16 anys als 80 explicada per ell mateix. Ara surt a les llibreries Fondo buitre (Alrevés Editorial).
“Fons voltor”, concís, sense cognoms, per explicar què?
És la meva dotzena novel·la, un número simbòlic, significatiu. Per això, d’entrada, vull fer un homenatge als meus personatges i als meus lectors. Hi he convocat a tots els meus protagonistes de novel·les anteriors. Fondo buitre va d’un tema que està de gran actualitat aquí, a Madrid. M’imagino que també a Barcelona i a molts altres llocs. Els fons voltor compren edificis amb veïns a dins, i acaben fent-los fora. Després els venen i obtenen uns beneficis molt alts. Un dels meus personatges viu en un d’aquests pisos. Quan veu que el volen fer fora s’ajunta amb els seus col·legues del barri, que, en definitiva, són una colla de matats, i intenten lluitar contra el fons voltor.
Els fons voltor sobrevolen només sobre les cases o també (com posa de manifest la sèrie El dinero de los otros) al voltant de qualsevol cosa que faci olor de lucre?
Suposo que el seu instint carronyer els condueix allà on hi hagi diners. Però, a Madrid, i ara concretament pel centre, compren edificis per dedicar-los a pisos turístics. Veig que professors, metges i gent que té la possibilitat de demanar un trasllat estan abandonant la ciutat, perquè els lloguers són caríssims. A Madrid, prendre’t un cafè, una canya o un vi s’ha convertit en un atracament. Vas a Sòria o a Guadalajara a viure, que són aquí al costat, i el sou et rendeix el doble. Els veneçolans estan adquirint, sobretot, edificis senyorials del centre. Mantenen les façanes, però, per dins, hi fan botigues de marques prohibitives i pisos per a rics.
Tenen cognoms, més o menys coneguts, els fons voltor?
Si, el més conegut és Blackstone, una empresa nord-americana considerada la més gran del món. Jo me n’he inventat un per al llibre, Feldix. El que faig és emparentar al seu amo amb les famílies de Madrid relacionades amb la dreta. Tampoc vaig molt descaminat, perquè el gendre d’Aznar és un dels seus principals exponents.
El cas d’Ana Botella, dona d’Aznar i alcaldessa de Madrid: 1.860 habitatges protegits venuts el 2013 a 68.000 euros la unitat a Blackstone, judicis, condemnes milionàries i, al final, tot revocat…
No vaig seguir especialment el cas, però va sortir en els mitjans. En definitiva, el que van fer és el que fa aquesta gent de la dreta: agafar diners públics i ficar-se’ls a les seves butxaques. Eren habitatges VPO que va vendre el gendre d’Aznar traient-ne una pasta per cada pis. Aquesta gent té en nòmina molta altra gent. Així, els delictes que cometen acaben impunes o, si van a la presó, com va passar amb Urdangarin, hi van amb tots els luxes. Hauran de formar una penya a Soto del Real, on suposo que les cel·les deuen estar millor que el meu pis. I el més preocupant és que la gent, no només els rics, sinó gent dels barris, estan votant massivament el PP i Vox, i no saben ben bé per què.
Concretament, també a Canillejas, hi ha molta especulació?
Aquí a Canillejas, quan jo hi vaig venir a viure, amb 3 anys, els meus pares van comprar el pis abans d’haver-hi voreres i carreteres. Sortíem al fang, no hi havia fanals. Una vella aspiració dels veïns era el metro. Van construir una estació a dos quilòmetres de l’últim bloc, al camp. Per què, es preguntaven, si el barri no és allà? Perquè al voltant del metro van construir Las Rosas, amb instituts, centres de salut i tota la pesca. Tot això, fruit de l’especulació, és clar.
El fenomen transcendeix països i fronteres? És, diguem-ne, el que ara es denomina tendència global?
La majoria dels fons voltor són internacionals amb no només grans accionistes, sinó també milers de petits dipositaris… Tenen un poder enorme. Contracten bufets d’advocats que se les saben totes. Està passant a tots els barris de Madrid (suposo que a Barcelona deu passar el mateix), que els locals comercials, que eren fruiteries, drogueries…, els estan convertint en habitatges. D’aquesta manera, es carreguen els espais que eren d’ús públic, i amb això la convivència. S’hi allotgen dues o tres famílies emigrants i ho paguen a mitges, a un preu desorbitat.
En què consisteix el pla del Banderines, personatge del teu relat, contra el fons voltor?
El Banderines viu a l’edifici, es reuneix amb els matats del bar, i intenta desmuntar l’operació. És veritat que aconsegueixen mobilitzar els antidesnonaments, el sindicat de llogateres… Això està bé, però no aconsegueixen parar-ho. Llavors, el Banderines (que havia sigut el protagonista de la meva novel·la Cinco jotas), ionqui, molt intel·ligent, munta un pla perquè el fons voltor es faci enrere. Un pla similar a un atracament, però amb una finalitat diferent. I s’embolica la troca. Comença per cremar-li el cotxe, amb petites argúcies, i com que l’especulador és egoista i està acostumat a fer el que li dona la gana, no cedeix. I al final han d’anar més enllà.
Continuant amb aquest perfil actual de Madrid que dibuixaves, com s’explica allò de la llibertat per prendre’s una birra, i coses per l’estil, d’Isabel Díaz Ayuso i la seva cort?
És una qüestió complexa. La dreta ha guanyat la batalla a les xarxes, sobretot entre la gent jove. Per aquí circulen missatges encunyats per ells i la gent s’ho ha cregut. Experts en tècniques de control mental els han menjat el coco. I la gent no s’adona que han estat abduïts, com quan s’entra en una secta. Però per sortir de la secta cal un tractament, una teràpia… El mateix passa amb Trump, Bolsonaro… No obstant això, ara hi ha un canvi. Comencen a veure’s tants perfils d’esquerres com de dretes, denunciant el que fa aquesta. Ja ho veurem, potser encara hi ha esperança… Madrid tenia un pòsit de lluita obrera. Barris com Carabanchel, San Blas… ara voten el PP. Hi ha molta ignorància, i si a Madrid hi ha hagut una mica de prosperitat ha sigut, sobretot, gràcies al Govern central. No oblidem que fins fa poc el salari mínim era de 600 euros i ara és de 1.200. Al meu barri hi ha gent que viu de la pensió de l’Estat i vota Vox. Aquesta gent s’ha adonat que no importen els fets, sinó el relat. Ho dic a la novel·la: el fons voltor contracta guionistes. S’encarreguen d’explicar com les operacions especulatives beneficiaran el barri, perquè vindrà gent de classe mitjana i se n’aniran els indesitjables.
Canillejas, amb gairebé 30.000 habitants, ara és una peça especialment cobejada pels especuladors, o més aviat un melting pot, similar a altres de les grans ciutats?
Hi ha de tot. Segueix havent-hi gent de la primera generació, la dels meus pares, i ara ja hi ha fills i nets que, més o menys, hem prosperat econòmicament una mica. És veritat que som la primera generació que hem pogut estudiar, però en el fons no deixa de ser un engany. Hem sortit enginyers, filòlegs… però seguim sent obrers. Hi ha molts sud-americans, romanesos… Al barri de Las Rosas hi viuen més professionals autònoms, metges, professors, periodistes… Quan vas pel barri veus la penya amb roba dels mercats… Quan passes a Las Roses, hi ha roba de Decathlon, pulsòmetres… El més marginal segueix sent San Blas, la part més gran, on més VPO es van construir durant el franquisme. Hi ha un espai de marginalitat en què es barregen autòctons i emigrants. Encara que aquí autòcton és un eufemisme, perquè són gent que va venir d’Andalusia, Extremadura…
Fons voltor i novel·la negra sembla que rimen molt bé?
Escric del que m’agrada, és el meu estil. Els meus herois són en realitat antiherois. A la novel·la, els lectors veuran el que faig sempre: plantejar un repte a una colla de matats. I llavors s’embolica la troca, perquè els matats no tenen res a perdre i, diguem-ne, tenen ous. Una barreja molt perillosa. No veuen que el repte els va gran fins que s’hi fiquen, i la fan grossa. En la meva novel·la negra no hi ha investigació. Ni un policia, un guàrdia civil, ni res per l’estil. Gent de barri, politoxicòmans reconvertits en alcohòlics…
Els fons voltor recorren a la força bruta o són cada vegada més refinats?
S’estan tornant molt subtils, perquè s’han adonat que el recurs a la violència crea problemes. Es gastaven els diners en advocats. Ara s’acosten als veïns de renda antiga, els diuen que els buscaran un habitatge, amb una ajuda… 2.000 o 3.000 euros que alguns no han vist mai junts. I això funciona. Resulta més barat que contractar desokupes.