Fa poc vaig tenir l’honor de participar a la taula rodona organitzada amb motiu de la presentació de la nova associació Per Elles a Barcelona, en la meva doble condició d’investigadora en migracions i educació, i de feminista. Aquesta nova associació sorgeix de la indignació amb les institucions que miren cap a una altra banda o neguen la discriminació que pateixen moltes nenes i joves de famílies immigrants en accedir a les activitats de lleure i a la sociabilitat, sobretot des de la pandèmia, que vulnera els seus drets fonamentals. A l’acte no hi va assistir cap persona responsable de polítiques d’igualtat ni d’infància de cap partit malgrat haver estat convidats, i cap representant dels diversos “feminismes queer” que segueixen tenint el suport de l’Ajuntament.
A més de la Cristina Baldoví i en Lluís Morales, educadors del barri del Raval i impulsors de Per Elles, vaig compartir taula amb persones molt compromeses, amb qui m’uneixen experiències professionals i anys de militància i amistat. La periodista Mónica Bernabé, que va ser corresponsal a l’Afganistan durant anys; l’escriptora Najat El Hachmi, autora de l’assaig imprescindible Sempre han parlat per nosaltres (2019); la incansable advocada pakistanesa Huma Jamshed, que ajuda les joves que fugen de les implacables urpes del patriarcat, des d’ACESOP (Associació de Dones Pakistaneses del Raval); i Esther Sánchez, l’actual coordinadora de Valentes i Acompanyades, associació establerta a Girona que lluita des de fa anys contra els matrimonis forçats i tot allò que els envolta. Totes, sense excepció, persones progressistes lluitant contra les desigualtats que afecten les nenes i les dones.
Tres dècades després de convertir-nos en país receptor de migracions i no només de pas cap a altres indrets d’Europa, per què es continua coneixent tan poc la realitat viscuda per les nenes, adolescents i joves d’origen immigrant? Per què cal que es constitueixi una associació que es preocupi només per elles? Per què l’administració falla?
És lamentable reconèixer que, com passa a la resta d’Europa, malgrat l’abundant investigació en migracions que hi ha a Catalunya i a l’Estat, l’interès per les desigualtats que afecten específicament les nenes i joves d’entorns immigrants, musulmans i altres, ha estat molt escàs. Això és altament problemàtic perquè cal conèixer la seva realitat per entendre en profunditat les situacions que enfronten aquestes nenes i joves; un coneixement que només pot aportar la investigació social. Si no es coneix la realitat en la seva complexitat, les intervencions polítiques que pretenguin posar remei a la seva situació poden tenir conseqüències imprevistes i fins i tot contraproduents, sent còmplices de la conculcació dels seus drets, com ja ha passat.
A què es deu aquesta manca de dades i estudis específics sobre les nenes i joves d’origen immigrant? Doncs paradoxalment i en part, l’inequívoc compromís antiracista de la investigació en migracions ha defugit qüestions que poguessin abundar, convenientment manipulades, en el prejudici contra els immigrants, per exemple, el control exercit sobre les nenes i les dones. Com a conseqüència, malgrat l’esforç per fer sentir les veus de les persones immigrants a la investigació, el silenci sobre les experiències i les circumstàncies de nenes i adolescents parlant per elles mateixes i de forma crítica, és clamorós. En segon lloc, es dóna una clara supeditació de la perspectiva feminista a la perspectiva antiracista tant a l’acadèmia com a la política, com si la primera no lluités també contra la discriminació i l’exclusió, en aquest cas de les dones en qualsevol circumstància i context. S’han amagat, així, les desigualtats que han patit, recollint les seves veus crítiques amb el racisme de la societat majoritària, però no amb el masclisme de les seves famílies i entorns, o bé posant el focus exclusivament en allò que resulta innegociable per a la societat receptora, com l’ús del vel. Aquestes qüestions no són menors, però desvien el focus de les condicions i expectatives de vida.
Aquesta supeditació de la perspectiva feminista ha coincidit, a més, amb la pràctica desaparició de la coeducació en el sistema educatiu -del poc que s’havia avançat-, sense missatges ni accions explícites orientades a educar per a la igualtat. Per exemple, abordant explícitament des de l’escola l’extensió del control comunitari que exerceixen altres alumnes sobre el comportament de les noies. Mentrestant, ha guanyat terreny la simplificació conceptual fruit de la tergiversació de conceptes com el de la interseccionalitat. Tot i la suspicàcia que aixeca pels seus mals usos, el concepte d’interseccionalitat tal com va ser encunyat per Kimberlé Crenshaw és molt útil per entendre la complexitat de l’opressió que s’articula i reforça en les dones a partir d’altres factors a més del sexe (la classe social, l’origen, l’edat, etc.). Però les teories postmodernes ho han convertit en una eina de divisió entre suposades privilegiades i oprimides sense context ni historicitat, ocultant el sistema que ens condiciona a totes. El resultat és obvi: qui guanya és el patriarcat neoliberal, perquè aquesta simplificació contribueix a afeblir i dividir la lluita feminista compartida.
En definitiva, s’investiga poc i sovint es prioritzen les històries considerades d’èxit que no interpel·len ningú i, encara pitjor, no es compara la situació de les nenes i les joves d’origen immigrant amb la de la resta de les companyes, cosa que ens donaria una mesura sobre les desigualtats que experimenten. Davant d’aquest buit de coneixement, abunden els que des de l’administració titllen d’alarmista la preocupació per l’exclusió i la reclusió de les nenes expressada per les i els professionals que estan treballant en entorns com el barri del Raval.
També des del moviment feminista hi ha dificultats per incidir políticament en aquest sentit. Sembla que hi ha un acord tàcit per ignorar el discurs feminista. M’explico. A Feministes de Catalunya tenim un lema: per una vida digna, lliure i segura per a totes les nenes i dones del món. Això vol dir que la nostra principal preocupació és la desigualtat que patim les dones i les nenes de tot arreu i a tot arreu, sense confusions ni fronteres. Però el debat entre diversitat cultural i drets de les dones i les nenes està polaritzat i es presenta com si només hi hagués dues posicions: o l’extrema dreta o l’esquerra postmoderna, totes dues centrades en allò identitari (o suposadament identitari) a través del que és visible, com el vel. Doncs bé, hi ha una tercera posició, la feminista, que els mitjans contribueixen a amagar en aquesta i en altres qüestions. Vegem-ho.
La posició antiimmigració de l’extrema dreta diu que “no vol veure vels” al seu barri, la seva escola o la seva ciutat, argüint una suposada defensa de “la nostra cultura” davant de “la seva cultura”, però no li interessen les dones i les nenes sota els vels. No mostra cap preocupació per la seva exclusió de les activitats i de les relacions socials, cosa que ha impulsat la creació de Per Elles. O bé que una part important no segueixi estudiant en acabar l’ESO, com hem mostrat a la nostra investigació, ni el que els passi després. De la mateixa manera que tampoc denuncia la sobre-representació de la infància d’origen immigrant al vergonyós 30% de pobresa infantil del nostre país. La seva posició contra la immigració és merament discursiva perquè té com a objectiu fer acceptable l’existència de treballadors pobres i la seva explotació, ignorant qualsevol consideració relacionada amb els drets més elementals.
L’esquerra postmoderna, per la seva banda, ha substituït la igualtat per la diversitat i defensa allò que li semblen símbols del que és divers com si fossin evidències d’inclusió social. Hem vist recentment l’alcalde de Blanes reunit amb la “comunitat musulmana”, pel que sembla, formada exclusivament per homes, i agraint a les dones, ja absents, que s’haguessin encarregat de portar menjar per a tots ells. O el primer ministre britànic escenificant el seu suport a la comunitat musulmana davant els atacs racistes rebuts, flanquejat per dos adolescents, una noia coberta de cap a peus “mostrant modèstia” i un noi vestit a la “moda occidental”. Perduda entre identitats, aquesta esquerra s’alia, en aquest cas, amb l’extrema dreta islamista, i presenta com a resistència cultural antiracista l’exhibició de la submissió de les dones.
Als antípodes d’una i altra posició ens situem les feministes. Exigim tots els drets per a totes les dones, però també que s’apliquin tots els recursos disponibles per exercir-los. Sense acceptar confrontacions ni debats en els termes que vol l’extrema dreta, ni confusions com les que inhibeixen l’esquerra postmoderna. La nostra lluita és comuna i universal, contra el patriarcat i totes les seves màscares. Perquè no va del mocador o altres marcadors, sinó de la limitació vital i la conculcació de drets que denunciem al costat de Per Elles.
Tenim lleis i plans d’igualtat en tots els nivells de l’administració i en tots els àmbits des de fa molts anys, i el mandat clar d’educar per a la igualtat, així com les i els professionals per fer-ho real i efectiu. Només cal fer complir la llei, però assistim a una greu negligència institucional envers aquestes nenes i joves.
Acabo amb un exemple del meu treball de camp: per què no fa res la inspecció educativa quan una alumna brillant de 4t d’ESO demana ser suspesa per gaudir un any més de la llibertat que suposa per a ella poder anar a l’institut?
Deixem-ho clar una vegada més: només garantint els drets de totes les nenes i les dones es pot lluitar de veritat contra el racisme i la desigualtat.