Els socis compromissaris del Barça estan convocats aquest diumenge 19 per participar en l’assemblea anual ordinària que ha de validar els comptes de la temporada passada i el pressupost de l’actual 2025/26. Com ha passat en els últims anys, Joan Laporta es refugia en un decret de mesures excepcionals que va aprovar la Generalitat durant la covid, que restringia les reunions presencials, per fer aquesta assemblea amb format telemàtic.
La burla a l’essència democràtica del club és incommensurable. S’impedeix altre cop que els socis compromissaris puguin intervenir i preguntar, cara a cara, a la junta directiva, i s’amaga l’assemblea rere un opac dispositiu telemàtic que ningú, més enllà de Joan Laporta i del seu cercle de confiança, pot controlar. En aquestes condicions, la participació dels socis i el sentit de les votacions poden ser fàcilment alterats i manipulats.
Si exceptuem la bona ratxa de resultats de la temporada passada, gràcies a l’entrenador Hansi Flick i als nois sortits del planter de la Masia, el balanç d’aquests últims quatre anys de Joan Laporta al capdavant del Barça és terrorífic i indigne de la història centenària del club blaugrana. La llista de despropòsits acumulats fa feredat, i només el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació catalans explica que aquest advocat saltataulells continuï en el càrrec de president.
El deute net que a efectes de LaLiga diu Laporta que és de 469 milions, pels experts és de 2.000 milions, si es resta el disponible (tresoreria, clients, etc.) del deute brut actual de 2.600 milions. A més, s’apunta com a segura la possibilitat que Goldman Sachs imposi noves garanties en forma de retenció dels ingressos d’explotació de l’Spotify més enllà dels 75 milions que, a partir d’aquesta temporada, comença a detreure obligatòriament per al retorn del préstec de 1.500 milions.
A aquest escenari cal afegir-hi el 25% menys d’ingressos anuals dels drets de TV de la Lliga fins al 2047, la impossibilitat de millorar els ingressos de Nike fins al 2038, amb Spotify pel Naming Right fins qui sap quan –ja s’està coent una pròrroga gràcies a la mediació de Darren Dein– i, entre altres fonts d’ingressos congelades, com els seients VIP per 30 anys, el càtering de tot l’Espai Barça cedit a favor d’Aramark també per un període de temps no definit, tot i que se suposa que lligat a la seva permanència com a accionista de Barça Produccions (abans Barça Vision).
Amb els 157,7 milions també pendents de deteriorar de la plusvàlua fantasma (o sigui falsa) de l’operació amb Sixth Street i els 45 milions de la multa de la UEFA, el deute de Laporta frega l’abisme, per a desgràcia per al Barça.
Les obres de reforma del Camp Nou que fa Limak porten un any de retard i ara s’ha destapat que l’oferta que va presentar l’empresa turca al concurs convocat pel Barça era la pitjor. A més, Joan Laporta no els ha aplicat, de manera incomprensible i irresponsable, la penalització prevista d’1 milió d’euros per cada dia de retard en la finalització de l’estadi.
El Barça el governa avui un reduït clan, format per la seva família, incloent-hi el seu excunyat, Alejandro Echevarría, i la família de la seva cap de gabinet, Manana Giorgadze. Tots els altres càrrecs que pul·lulen per les oficines del club són satèl·lits d’aquest nucli sanguini de poder.
Cal tenir molt present, també, la decisiva presència de personatges tèrbols i tòxics, aliens a l’estructura del club, que tenen una entrada i ascendència directa sobre les decisions de Joan Laporta. Destaquen, en aquest sentit, l’intermediari anglès Darren Dein, que es va embutxacar una comissió de 50 milions d’euros en l’operació del contracte amb Nike, i el representant de jugadors Jorge Mendes, que controla el vestidor blaugrana i imposa la seva voluntat.
Joan Laporta té una capacitat innata per atraure i fer amistat amb malfactors. Si en el seu anterior mandat va omplir-se les butxaques, gràcies al Barça i a la seva relació amb Gulnara Karimova, filla del dictador corrupte d’Uzbekistan -que va acabar a la presó-, ara li ha passat el mateix, però a l’Azerbaidjan. El seu gran amic Adnan Ahmadzada, “ambaixador” internacional del Barça, ha estat arrestat per les autoritats d’aquest país, acusat d’una colossal estafa amb el petroli rus. Cap mitjà de comunicació català -tret d’EL TRIANGLE– s’ha fet ressò d’aquest escàndol. En aquest ambient d’amoralitat que regna al Barça cal afegir-hi també el vergonyós contracte d’esponsorització, tacat de sang i de llàgrimes, que Joan Laporta ha signat amb el govern de la República Democràtica del Congo, un país devastat per la guerra i la misèria. Amnistia Internacional ha denunciat aquest acord, que contempla el pagament de 10 milions d’euros anuals, a canvi que la samarreta d’entrenament del Barça llueixi el logo d’aquest país africà.
El president Salvador Illa va viure en primera línia, com a ministre de Sanitat, el drama de la covid i la lluita titànica per fer-hi front. Les estrictes restriccions imposades pel Govern per intentar restringir el contagi es van aixecar, oficialment, el 15 de desembre del 2022, després del dur confinament que es va imposar a la població.
Per això, que, tres anys després, el Barça de Joan Laporta s’aculli encara a les mesures extraordinàries que es van establir en el marc de la pandèmia per negar als socis compromissaris una assemblea presencial és surrealista i absolutament inacceptable. El president Illa no pot tancar els ulls davant d’aquest enorme putiferi en què s’ha convertit el Barça, la principal entitat esportiva de Catalunya i, d’entrada, ha de fer anul·lar, per improcedent, la convocatòria telemàtica de l’assemblea de socis compromissaris.