Donald Trump ha afirmat diverses vegades a la cimera de Xarm el-Xeikh en la que Els Estats Units, Egipte, Qatar i Turquia han signat l’acord d’alto del foc a Gaza, que aquest acord de pau era el que esperava el Pròxim Orient després de tres mil anys de guerres. No sé on ubica Trump l’inici del conflicte perpetu, si a la bíblica expulsió del jueus d’Egipte que creuaren el Mar Roig en sentit invers al vol que ha fet avui Trump des d’Israel on ha estat aclamat a la península del Sinaí, en no haver-hi datació fiable d’aquest fet que narra la Bíblia i la Torà. Però si Trump es referia a l’expulsió dels jueus de Jerusalem que foren desterrats a Babilònia, per ordres de Nabucodonosor, aquest fet històric va tenir lloc el l’any 597 abans de Crist, o sigui que Trump s’equivoca en quatre segles.
Cimera de menys de quatre hores que ha tingut tres actes, a la que no hi han assistit ni signat els que teòricament acorden la pau, Israel i Hamàs. I pel que fa a la debilitada Autoritat Palestina, el seu president Mahmud Abbas, després de saludar Trump acompanyat de Macron, no ha assistit a l’acte de signatura quedant buida la seva butaca al costat de la del secretari general de la ONU, Antonio Guterres, juntament amb els mandataris mundials entre els quals hi havia Pedro Sánchez.
Trump, primer en el seu discurs a Knesset, Parlament d’Isarel, i després a Xarm el-Xeikh s’ha atribuït a ell i els seus col·laboradors haver aconseguit una pau que durarà fins l’eternitat amb un convenciment similar al que tenia l’any 1940 Hitler quan es presentava com fundador del Reich del Mil anys. Però ha eludit detallar en que es basarà aquest pla de pau que ha de ser etern i quina opció de futur es donarà als palestins més enllà que la comunitat internacional amb els diners de l’ONU, Europa i els països islàmics financin una reconstrucció que Trump i els seus assessors empresaris i mediadors, Steve Witkoff i Jared Kushner hi volen guanyar diners o aconseguir contraprestacions amb més negocis a Aràbia Saudita, els Emirats i Qatar.
Donald Trump, postulant-se de nou per guanyar d’aquí un any el Nobel de la Pau, no ha estat l´únic protagonista. Ho ha sigut també el president i dictador egipci, Abdelfatah al-Sisi, que ha reforçat la seva imatge organitzant la cimera i ha recordat al menys dues vegades a Trump que l’opció amb la que ha d’acabar aquest pla de pau és l’autodeterminació del poble palestí esdevenint un estat. Al Sisi té el mèrit d’haver-se negat a facilitar la neteja ètnica que Netanyahu, Trump i Elon Musk volien fer de la franja per crear-hi una Riviera, en rebutjar obrir la porta al flux de palestins que haguessin fugit de les bombes o la fam. De fet molts palestins consideren una victòria la fi de la guerra, perquè Netanyahu i els seus ministres racistes Ben Gvir i Bezalel Smotrich no han aconseguit el que pretenien, fer fora el màxim de palestins possibles. I efectivament n’han mort setanta mil i probablement ara marxaran molts malalts i ferits cap a hospitals de l’estranger, però no hi ha hagut una nova Nakba o desplaçament massiu de població cap a fora de Gaza.
El general Al Sisi ha sortit reforçat i s’ha legitimat davant els àrabs i musulmans en reivindicar la creació d’un estat palestí. Ell no acabarà com Anuar el Sadat que signà el 1979 la pau amb Israel a canvi que es retirés de la península del Sinaí que ocupava i de que Egipte reconegués Israel, que va ser assassinat poc després en una desfilada militar per un grup de soldats islamistes. La pau o apropar-se a l’enemic massa vegades s’ha cobrat la vida d’alguns que ho van intentar, com Abdul·là I de Jordània, besavi de l’actual rei, assassinat a la mesquita d’Al Aqsa de Jerusalem el 1951, o com li va passar, a la banda contrària, al primer ministre israelià Yitshaq Rabbín assassinat per Yigal Amir, un jueu ultranacionalista. Rabbin donava suport al procés de pau d’Oslo que havia de desembocar en la creació d’un estat palestí. De fet els hereus polítics de l’assassí de Rabbin, com Ben Gvir o Smotrich ostenten avui carteres clau en el govern de Netanyahu. Però per més que Al Sisi hagi demanat la creació d’un estat palestí, aquesta opció no només no està en l’agenda de Trump i de Netanyahu, sinó que seria difícil de formalitzar-lo amb 700.000 colons a Jerusalem Est, Cisjordània i els nous assentaments que pretén fer ara Israel al nord de Betlem, incomunicant el nord i sud de Cisjordània.
Sense saber què es pensa oferir als gazatians ni si s’aprovaran noves colònies i assentaments, la pau resultarà impossible si els colons amb el suport de l’exèrcit continuen assaltant, cremant cases i apropiant-se terres de palestins a Cisjordània. Accions que ja han provocat aquests dos anys mil morts de civils desarmats que han quedat impunes. I evidentment sense un retorn de la legitimitat a l’Autoritat Palestina, si pot ser amb líders com l’encara empresonat Marwan Barghuti, els palestins no recuperaran l’esperança. Perquè com deia a La Vanguardia dies abans del 7 d’octubre de 2023 l’ex cap del Shim Bet els serveis secrets d’Israel, el general Ami Ayalon, a Israel no hi haurà pau fins que el palestins tinguin esperança.
Hi ha un element positiu d’aquest estrany acord de pau i de la delirant escenificació que s’ha fet i li han fet avui a Donald Trump. Com ha dit a la compareixença final el primer ministre pakistanès, quan Trump l’hi ha demanat que agafés la paraula, el govern del Pakistan ha tornat a proposar Trump pel Nobel de la pau. Per això hem de confiar que almenys durant els propers dotze mesos Trump, per guanyar-se’l, ha de fer que la pau es mantingui i el procés avanci, mes enllà de la feina de les excavadores, formigoneres i els camions amb menjar que entraran a Gaza. Perque si Netanyahu, Ben Gvir i Smotrich continuen animant o tolerant que els colons matin palestins a Cisjordània i els hi cremin les cases i les terres, la violència continuarà.
Penso que certament l’alto el foc i la fi de la guerra ha arribat ara a Gaza per l’emprenyament de Trump amb Netanyahu que va bombardejar Doha, la capital de Qatar, posant en perill els negocis del seu gendre Jared Kushner, del mediador i promotor immobiliari Steve Witkoff, i d’ell mateix a qui Qatar va dir que li regalia el nou Air Force One. Però Netanyahu sense l’armadura de la guerra i els tribunals assetjant-lo pels diversos casos de corrupció i amb uns colons ultrareligiosos representats per Smotrich i Ben Gvir, faran tot el possible per rebentar la pau, ja que per ells la guerra constant, o sigui eterna, és els camí amb que aspiren construir el Gran Israel bíblic mentre esperen la tornada del Messies.