Durant l’any viatjo per Europa, però quan arriba agost prefereixo moure’m per Catalunya, doncs és bastant cretí desplaçar-se enmig de l’actual massificació turística, escampada a les quatre latituds.
Per això gaudeixo mentre passejo els pobles del Principat. A molts d’ells, sobretot un cop passes Granollers, una immensa i desconeguda frontera inconscient de dues realitats, és ben normal trobar finques amb banderes a l’entrada, com si els seus propietaris volguessin imitar el patriotisme dels Estats Units, però amb estelades.
Hi ha localitats on alguns carrers encara van prou plens d’aquest drap, segons la tradició nascut com a rèplica nostrada de l’estendard cubà. La constatem a imatges publicitàries de 1918, quan alguns polítics catalans cregueren poder guanyar descentralització pels 14 punts de l’americà Wilson,
Passat més d’un segle, i cinc anys dels darrers focs forts del Procés, no és pas una anècdota; encara hi ha prou persones l’empren com si així es sentissin revolucionaris i desafiessin l’ordre establert. En aquests pobles de l’interior més aviat fan por, i a un barceloní de la ceba com servidor li recorden la dècada de 2010, quan a molts balcons hi hagué una espècie de delírium tremens identitari on qualsevol podia dir la seva.
El fenomen em remet a l’anècdota de Primo de Rivera, el dictador, i la resposta d’Alfons XIII. Durant una visita d’aquest a Barcelona el seu Mussolini, així li digué més d’una vegada, li remarcà l’abundància de banderes espanyoles penjades a les façanes, amb el monarca responent-li que ell veia més aquelles on no hi eren.
Els propietaris dels balcons absents de les teles comprades als xinesos, els grans beneficiats a nivell econòmic de tota aquella bogeria, eren els més lúcids des de la consciència de no pertànyer a ningú i viure lliures, sense la pressió de gastar diners amb roba que bé podria emprar-se com a toldo o estovalles per a la taula del menjador.
En alguns indrets del país hi ha estelades gastades per l’efecte d’ anys i panys de vent. Fa mesos que no vaig pel Born barceloní, on a Quim Torra, el punt més baix dels presidents del segle, li vingué de gust fotré una bandera immensa, com si l’espai, que ara vol ser plural i tan de bo ho aconsegueixi, fos el Valle de los Caídos de la ciutat comtal.
Oi que fa basarda? Doncs va ser i és ben real. Per això em deixà una mica perplex la operació Ciutadella a l’homònim parc, on s’ha enlairat una de més de cinquanta metres amb un cost de noranta mil euros, el que és condemnable al 100%, doncs un mandatari socialista hauria de destinar aquests quartos a d’altres causes, però ja hem comprovat, fins i tot ho he criticat en aquestes mateixes pàgines, com Salvador Illa té certa afició a lluir la senyera sense altres companyies lògiques i constitucionals, espanyoles i europees.
L’acte al parc de l’Expo de 1888 pot evocar altres astracanades nacional populistes ben perilloses, com la bandera de la plaza Colón de Madrid. De viure, Josep Pla s’hagués rigut de l’assumpte dient que els polítics tornen a jugar a veure qui la té més grossa. No li mancaria raó. Tot i així, en un acte inesperat de bonhomia, procediré a executar un mínim exercici d’empatia, doncs Illa,, en general, adora moure fitxa per aquells que no són els seus.
Ho vam comprovar amb el viatge a Brussel·les per a reunir-se amb el fugat Puigdemont, com abans ho patírem amb la imperdonable imatge de l’encaixada de mans amb Jordi Pujol. La cita belga amb l’home d’Amer entra dins d’un pla de passar pàgina i aquest és el sentit positiu de la trobada, a més del seu enllaç amb la qüestió de la bandera.
Que, no ho oblidem, és una senyera, no una estelada d’aquestes penjades als jardins dels pobles de la Catalunya profunda. Aquests no hauran donat gaire transcendència a l’homenatge barceloní, on el líder socialista s’acompanyà del figurant Collboni, aficionat a les fotos per a compensar la manca d’accions reals de govern, i el president del Parlament, Josep Rull, abans i ara un dels talibans més sonats, no de boig, de la formació anomenada Junts, aquella que amaga el seu logo a la seva seu, com si tingués por no sabem ben bé de que, doncs elecció rere elecció treu resultats que li donen claus per a alçar o tombar consistoris nacionals, autonòmics o municipals.
Potser Illa somnia amb la sociovergència. És possible. De moment, per coses de grandària, ja diuen que la mida importa, li ha colat un gol al vell convergent, qui ha acceptat amb honors la senyera, símbol de la Catalunya constitucional. Potser, de mica en mica i amb més habilitat de la que es diu, el socialista s’apropa a la seva fita de deixar enrere sense ira un malson.