Les formes d’organització del treball, de l’economia i dels mercats determinen el repartiment de la riquesa, adapten l’ésser humà a la màquina i reconfiguren la societat segons les exigències tecnològiques dels amos. Aquest procés erosiona la nostra dignitat: deixem de ser protagonistes de la història i s’anteposa el benefici a la vida.
La primera revolució industrial, la de la màquina de vapor, va passar el treball manual a la mecanització i a la producció en massa. L’artesà no va poder competir i, en comptes de vendre el seu producte, va haver de vendre la seva força de treball, convertint-se en obrer. Es consolida el capitalisme modern.
A la segona, amb l’electricitat, el motor de combustió interna, el procés Bessemer per a l’acer, la química industrial, la línia de muntatge de Ford, l’expansió del ferrocarril i del telèfon, el creixement de les empreses i dels mercats internacionals amb una globalització incipient, van néixer els sindicats i els partits d’esquerres.
La tercera, basada en la informàtica, l’electrònica, les telecomunicacions, l’automatització, la digitalització de processos, l’economia de la informació, la globalització accelerada i els nous models de negoci i treball impulsats per l’auge d’internet, va portar el declivi de l’esquerra i la deslocalització d’empreses a la recerca de mà d’obra més barata, que només necessita coneixements bàsics. La caiguda del mur de Berlín va ser un punt d’inflexió.
A la quarta prosperen les tecnologies integrades, la intel·ligència artificial, la robòtica avançada, l’internet de les coses, la impressió 3D i la biotecnologia: la integració d’allò físic, digital i biològic, amb la consegüent transformació de la indústria, el comerç i el treball. Els beneficis s’obtenen, més que amb la plusvàlua, mitjançant l’especulació, els arrendaments al núvol de sistemes i espais d’emmagatzematge d’informació i documents, el comerç digital, les franquícies, la manipulació massiva de dades i els augments de preus constants. El cervell humà és substituït per l’algorisme.
Si a la primera es va perfeccionar l’explotació de l’home per l’home, la quarta condueix a la deshumanització. El món ja està tan automatitzat que no podem dir que també hi ha tecnologia: la tecnologia és ara el subjecte de la història de la qual som contemporanis. Ens converteixen en testimonis passius; cedim el nostre judici a la lògica dels dispositius i la nostra identitat a les funcions que se’ns assignen. Ens priven de categoria i de salari. El nostre judici es reemplaça per l’eficiència del dispositiu i la nostra identitat per la funció encomanada. Percebem el que assignen al lloc de treball on ens col·loquen.
L’imperatiu categòric —«actua de manera que la màxima de la teva acció sigui la de l’aparell del qual ets o seràs part»— condueix a l’alienació i la cosificació, des de Karl Marx fins a les discussions sobre el taylorisme i el fordisme. Les experiències de treball en la cadena, en què el treballador se sincronitza amb el funcionament de la màquina, expressen la manca d’identificació entre allò que un és i allò que un fa. És l’autoreferència fallida de l’individu, que se sent en un estat oscil·lant d’irritació, de desorientació i de desconcert: el burnout. Ja no es valora allò que un és, sinó allò que se li requereix fer, cada vegada més simplificat i deshumanitzat, consolidat per la valoració del lloc de treball.
Es creen imatges de nosaltres mateixos. Als robots podem sobreviure en efígie i, així, només a la imatge, entrar també en la producció automàtica. Si estarem presents únicament com a models, podrem imaginar que existim a les còpies.
Primer va ser la ràdio, després la televisió i ara les xarxes socials, que ens tornen ermitans entre les multituds. Els contactes socials reals es perden i ens convertim en fantasmes i actors secundaris irreals i distants. Passem a habitar soledats col·lectives. Asseguts davant d’una pantalla per reunir-nos, la conversa autèntica es degrada i ens sentim inferiors als productes que fem servir. Aquesta alienació ens porta a acceptar acríticament el progrés tècnic, fins i tot quan és destructiu.
Les guerres, fams o desastres vistos des del sofà ens tornen insensibles. El patiment es converteix en espectacle. L’extermini a Gaza i la fam provocada, que apareix a les cadenes de televisió que veiem —amb nens desnodrits i hospitals col·lapsats i destruïts—, n’és un exemple clar: el patiment extrem s’ha tornat invisible. Veiem sense veure perquè ens han entrenat per consumir l’horror com a part del paisatge quotidià. Fins que es fa insuportable.
Les bombes atòmiques i els camps d’extermini evidencien la capacitat de l’home per autoaniquilar-se. Els pilots de drons operen sistemes letals a distància amb fredor burocràtica, sense responsabilitzar-se de les víctimes, incapaços d’imaginar, assumir o reaccionar davant de les conseqüències catastròfiques de les creacions tecnològiques que manegen. Es deslliga a l’agressor de la tragèdia que provoca.
Els incendis a l’oest de la península o les inundacions a València no són episodis aïllats: són advertiments d’un sistema al límit que ens urgeixen a recuperar la capacitat de sorpresa i el judici moral autònom.
La ceguesa apocalíptica, avui, no és només una metàfora: és una forma de vida imposada. El veritable crim no és destruir el món, sinó fer-ho sense que gairebé ningú no ho adverteixi.