Mentre hi ha vida, hi ha esperança, diuen…
I aquest article no és només una opinió, és un crit. Un crit per a totes les famílies que comencen el curs 2025-26 amb el cor encongit. Per a qui veu com el seu fill s’enfonsa en silenci, com canvia, com es torna ombra. També és per a totes les víctimes, com jo, que ara som supervivents i que vam fer l’educació primària en escoles que no eduquen, sinó que esclafen. Que parlen de valors mentre permeten el maltractament dins les seves parets.
Però aquest crit també vol recordar que hi ha escoles que sí funcionen. Escoles amb menys recursos irònicament gairebé sempre, però amb més humanitat. Les escoles vitamina. Les escoles que et poden salvar la vida.
Cal dir-ho clar: la víctima mai hauria de ser qui marxi. El fet que això encara passi és la prova més cruel que tenim un sistema educatiu fracassat. Un sistema que protegeix el silenci, el prestigi i la reputació institucional abans que els infants. Un sistema que permet que escoles amb casos greus de bullying, ciberassetjament, abusos, pederàstia o suïcidis continuïn obertes, intactes, i intocables, protegides per fundacions, interessos polítics o religiosos. És la confirmació més clara que ni l’educació ni la justícia estan disposades a posar-hi solució. És un sistema podridament còmplice.
Aquest últim curs, el 2024-2025, s’han registrat 1.333 casos de bullying a Catalunya. Insisteixo: només els registrats. Això ja suposa un 110% més que el curs anterior. Sis casos nous cada dia. I la resposta institucional? Prohibir mòbils. Superfície. Una mesura cosmètica, com si el problema fos una app i no l’odi, la negligència i la impunitat.
I, mentrestant, els nens es trenquen per dins. I tu, mare o pare, no pots esperar. Si veus que el teu fill no està bé, treu-lo. No és rendir-se. És protegir-lo. Com a activista educatiu, odio haver de dir-ho, però un canvi d’escola a temps pot salvar una vida. Lluita, denuncia, parla amb qui calgui… però si no canvia res, prioritza la seva felicitat i seguretat. Ningú hauria de patir per aprendre. I ningú ha vingut al món per sobreviure a l’escola.
Ho diu també la Convenció dels Drets de l’Infant: tots els nens i nenes tenen dret a una educació digna, respectuosa i plena. Però en aquest país, massa sovint, aquest dret es vulnera. Aquí es protegeix el sistema, no els infants.
Jo vaig viure les dues cares. A primària, l’infern: insults, humiliacions, cops, por. I coses pitjors encara que només jo i aquella escola sabem. I sí, vaig haver de marxar. Perquè aquest sistema trenca les víctimes i protegeix els culpables, els agressors.
Després va arribar l’EMDN. Una escola petita de barri, amb un pati que semblava un terrat comunitari. Res de grans instal·lacions, ni horts urbans, ni projectes pedagògics de catàleg. Però per dins… hi havia pau, respecte, confiança. I això val més que qualsevol fotografia de revista.
El director, el Sr. Roig, la Montserrat, la meva tutora de 1r d’ESO, o professors com el Rovira, el Juanan, la Irene o el Ricard… em van tornar la il·lusió que mai m’haurien d’haver robat. Em van cuidar durant la meva etapa d’ESO i Batxillerat. Em van fer sentir que sí era capaç, que era un més. I allà, en aquell espai petit, vaig viure coses grans: vaig fer amics de veritat, vaig recuperar la confiança, vaig riure, vaig aprendre. Em vaig graduar al batxillerat.
I vaig fer, per fi, un viatge de final de curs a Berlín, rient, compartint, sentint-me part d’un grup. Un record tan bonic… Quin contrast amb aquelles colònies de primària, on només volia desaparèixer i amagar-me per por als monstres.
No tot és imatge. No tot són recursos. No tot és el nom del centre. En la meva experiencia, una escola de barri, amb un terrat com a pati, em va fer feliç. I una escola d’elit, amb camps de bàsquet, futbol, horts, tecnologia i boniques vistes, em va destruir la infància.
El bullying no són “coses de nens”. És violència. És tortura emocional. I no, no se supera mai del tot. Però pots aprendre a conviure-hi. Pots construir una nova etapa. Jo vaig ser feliç, per primer cop, a l’ESO i al batxillerat. Quan em van deixar ser. Quan vaig sentir que valia la pena tornar a viure.
A tu, que llegeixes això: no et rendeixis. No és culpa teva. Però sí que tens el poder de fer el pas que el sistema no farà. Igual que hi ha professors còmplices i escoles criminals, també hi ha mestres que lluiten i escoles que abracen. Escoles que et poden tornar la felicitat que mai no t’haurien d’haver robat.
Jo en soc testimoni. I et juro que sí: és molt dur, però es pot sortir del túnel.Busca ajuda. No lluitis sol contra un sistema que ni tan sols et té en compte.Per ells, ets només un número més. Un nen més. Un “cas aïllat” que, si denuncies, acabarà probablement arxivat, com tants altres, pel que sigui…