Cinquanta anys de professió periodística, en premsa, ràdio, televisió i a la universitat. Fundador d’El Periódico i Mundo Diario, sotsdirector d’Interviú, ha publicat una quinzena de llibres. Entre els quals ¿Pero quién mató a Olof Palme?, El enigma de Brasov, Los nuevos déspotas del periodismo político i La transición que nunca te han contado. Ara surt a les llibreries Anatomia de la crispació (Ediciones Carena).
Per què l’anatomia (una ciència, diu la Wikipedia, fonamental en la medicina i la comprensió de la vida) de la crispació?
He passat dos anys xipollejant en aquestes aigües fecals del que seria l’apoteosi de la desqualificació i el joc brut en el teatre de la política. A la solapa del llibre s’adverteix que cada dia ens estan submergint en excrements. I ara a això li hem donat un caire de normalitat, perquè ja ningú s’escandalitzaria si ens preguntessin què sentiríem si algú ens tirés merda a la cara contínuament. Aquest assaig és una resposta en legítima defensa. Com a ciutadà i especialment com a periodista, en veure que l’enemic ja és aquí, sacsejant i corcant el sistema. Pots posar-hi la metàfora que vulguis. Tenim un bacteri, un virus, un tumor… Què ens passa? Amb aquesta predisposició constant a frases que són gairebé una apel·lació directa a la violència, què fermenta en nosaltres? Ens fan, doncs, més hooligans, més violents? I això com acaba? Conflicte civil greu, democràcia empantanada, solucions autoritàries?
Cites en el llibre la política i la comunicació com els àmbits on la crispació campa com vol. Però això no passa també força en la parella, la família, la feina…?
La política, l’economia, la comunicació i la justícia s’han escapat del control democràtic. S’ha acabat l’època en què els nens els portava la cigonya. Parlem clar. El poder de propagació de la crispació polaritzada és immens, multiplicat a través de les xarxes socials, plebiscitàries i sense poder transformador, el gran col·lector de l’odi. El panorama no és només de la comunicació i de la política, sinó també d’altres actors. Podríem parlar dels partits, absorts a dominar i malalts d’autisme corporatiu. La crispació és una atmosfera tòxica que ho embolcalla tot. El llenguatge quotidià ens delata sense que ens n’adonem: els nostres adjectius preferits són “brutal” i “increïble”. S’ha perdut la imaginació i amb això els matisos i les gradacions. En comptes de lluitar contra la crispació galopant en tots els terrenys, ens deixem portar per l’abúlia, la indiferència o el cinisme per viure en una càpsula aïllada. Però han passat coses. Factors universals de desigualtat (gran recessió, capitalisme desbocat, pandèmia i eclosió tecnològica) han aixecat una onada d’indignació que segueix aquí. A Espanya, a més, la crispació polaritzada dels últims 10 o 15 anys, l’aparició d’extrems parlamentaris i el pim, pam, pum territorial ho determinen tot. A Catalunya, amb un plus de perillositat per la desconnexió i les seves conseqüències.
Andrea Zhok, a la seva Crítica a la raó liberal, afirma que molts d’aquests mals contemporanis de què parles al teu llibre es poden atribuir, en bona part, a un neoliberalisme que avui ocupa la totalitat de l’espai ideològic, amb tota la seva seqüela d’individualització, consumisme, reducció de la vida al mercat…
Hem acceptat la mercantilització de la vida, com acceptem que la impunitat en la corrupció sigui un dret adquirit. Acceptem la desigualtat com una cosa dialècticament convalidada. Ens estem empassant tantes coses alhora… Els diners són el poder suprem que ho governa tot, i amb un èmfasi singular en les plataformes de comunicació. Es donen les condicions idònies perquè el capital sense escrúpols faci i desfaci en el món definit per l’èxit individual que divideix entre guanyadors i perdedors. Ens enxampa amb el peu canviat. Sense una gestió ètica de la vida ni energies per a la convivència. El mateix cas Koldo-Cerdán apareix amb uns senyals d’identitat molt espanyols, en els quals impera la picaresca irritant: tendència a la festa i sense incompatibilitats morals. En aquest context, no és gens estrany que sorgeixin epifenòmens com el de Javier Milei, que recorre a paraules, gestos extrapolats, maximalistes, fora de tota lògica i control. Al llarg d’aquest assaig, apareixen algunes de les coses que ha arribat a dir Milei. S’hi poden llegir frases explícites, que reflecteixen la pèrdua de la moderació expositiva, que era una gran conquesta intel·lectual. Tot es planteja d’una manera crua, no apel·lant directament a la violència, però al·ludint que algun dia els espanyols tindran ganes de penjar pels peus Pedro Sánchez. Si algú anima després a manifestar-se a la seu del PSOE per apallissar un ninot que representa el president, no està fent res més que donant ales a la barbàrie. La motoserra ha vençut a la raó il·lustrada.
Tot això, amb l’explícita intenció, és clar, de mantenir la parròquia apel·lant als seus instints més baixos?
Una de les característiques del que vivim és el revisionisme de la història moderna, de manera que assistim a aquest tuf exculpatori que va des del 1939 al 1974. Això produeix una altra contaminació del llenguatge. Al nostre país hi ha veus que exculpen la dictadura franquista i criden al revengisme. La pregunta és: de debò volen la guerra? Cada dia perdem terreny del que es va pacificar amb la transició. Per exemple, quan una dirigent de l’extrema dreta li va dir a Yolanda Díaz, despectivament: “Vostè, ministra comunista…”. O quan un altre li va etzibar a la titular d’Igualtat, Irene Montero: “Vostè no té cap altre mèrit que haver estudiat a fons Pablo Iglesias”. Jutjar un rival polític per la persona amb qui es fica al llit traspassa totes les línies vermelles.
La ignorància no té bastant a veure amb aquesta deriva al tràfic de l’odi i la ideologització inculta?
Aquí hi entra la tecnologia una altra vegada. El panorama està tan contaminat que amb dues cites anònimes d’un web es munta una querella. Ha canviat tant el paisatge que els discursos són els mems. El soroll i la brega de la pantalla ho superen tot. M’agrada molt una metàfora de Manuel Vicent: si ens veiéssim des de la Lluna apareixeríem com una festa de micos. I hi afegeixo: una cosa així com el joc del cub de Rubik en mans d’orangutans. Caminem com a zombis absorts en el telèfon, presoners de l’aparell per al que sorgeixi, més enllà de la conversa, que, per cert, no s’ensenya a l’escola. Fins no fa gaire un nen podia veure pornografia oberta a la televisió analògica. Ara té un món a les mans per al qual ningú el forma. On són els tallafocs per evitar el desastre? Estem parlant d’una onada d’escombraries gegantina, que ja és aquí. No es tracta de qüestionar la llibertat d’expressió, sinó de protegir la qualitat del sistema davant la desmoralització i la desafecció massives.
La pèrdua de referents, el tot s’hi val del postmodernisme, no es troba també, d’alguna manera, en la base d’aquesta intoxicació massiva del llenguatge, els valors, el pensament?
És clar que hi ha una part d’això. La pèrdua del valor, el sentit just i exacte de les paraules, que són les articulacions del pensament. Se sent la paraula fraternitat per algun lloc? Ni tan sols per ser pervertida. Una altra, com solidaritat, perviu, encara que moltes vegades amb un sentit adulterat. La dreta no oculta la seva terrible fòbia a l’activisme solidari. Tot el que signifiqui igualar està mal vist, es rebutja. La moralitat, tal com ara s’entén, és taxativa, es commina en forma de dilemes i amb les paraules del mercat, que han substituït el mercat de les paraules. “Et compro aquest argument”, ja és una falca comuna que ens delata. El món binari, de la modernitat, és triar entre Broncano o Motos. Sense més opció. Així, tot pot ser objecte de manipulació. No és només el neguit que el senyor Mazón se’n pugui anar de gresca i doni allargues les víctimes. A sobre, es dona la disjuntiva imperiosa: estàs amb Mazón o amb l’AEMET? Qualsevol fenomen et porta a aquesta polarització. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Els blocs hermètics despatxen els temes amb frases més o menys felices, i la resta, fet i fet, queda atrofiada en aquesta massa informe, entre el “Viva Franco” i el “Puta Espanya”. Una cosa que porta a moments greus.
Aquests aires que respirem per aquí, també bufen amb la mateixa intensitat entre els nostres veïns?
França és important. Crec, per descomptat, que també pateixen alguns dels nostres mals, però, de totes maneres, no van tan lluny en les paraules bèl·liques. Quan surten, ho fan contundentment en els fets, com va posar de manifest el moviment de les armilles grogues.