Aquest estiu hem vist a molt polítics frisar d’emoció per certs viatges. Si els analitzem per ordre de rellevància tocarà començar amb els de Pedro Sánchez, qui anà a Lanzarote a transcórrer unes noves vacances sense pressupostos aprovats quan, de cop i volta, esclatà l’horrible onada d’incendis que encara arrasa part del Norte peninsular.
El més sorprenent fou com trigà a moure’s de les illes afortunades a territori continental, com si el període estival justifiqués tal lentitud, d’altra banda poc mencionada als mitjans de comunicació, tampoc gaire durs amb l’absència a la cimera de Washington, celebrada entre alguns líders europeus, el president d’Ucraïna i l’amfitrió de la Casa Blanca.
En canvi, a servidor ha cridat l’atenció aquest no ser als instants on, a priori, es decideixen afers de gran volada històrica, sobretot pel gust del líder socialista amb la política exterior, on ha encapçalat algunes iniciatives ben dignes, com el reconeixement de l’Estat Palestí.
Seria fàcil la hipòtesi d’un rebuig trumpista per la negativa hispana a destinar el 5% del pressupost de Defensa per a major glòria dels interessos de l’Oncle Sam, el que no ens ha de fer oblidar com el nostre país és, sobre el paper, la quarta potència de la Unió Europea.
Barcelona no és tan rellevant com pinta la seva eterna postal. El seu alcalde, sense oposició recognoscible, no havia sigut un gran detractor d’Israel. De fet, a la seva picabaralla amb l’anterior alcaldessa, el primer de setembre de 2023 recuperà la germanor de la capital catalana amb Tel Aviv, a on volgué anar la setmana passada en viatge publicitari, aconseguint això darrer amb escreix quan el govern del criminal Netanyahu li denegà l’ingrés.
Durant unes jornades la seva argúcia, culminada amb una visita a Jordània, li feu copsar alguns titulars de premsa. Sempre he pensat, crec haver-ho escrit en aquestes mateix pàgines, que el socialista té bons assessors, aquí un xic precipitats.
Viatjar l’agost, fins i tot si ets civil, sol ser un mal assumpte. Fa molta calor, les ciutats es massifiquen i els preus solen estar pels núvols. En el cas de Collboni li hagués resultat més rentable fer les maletes amb el retorn escolar si de debò desitjava tenir un impacte mediàtic més poderós per a vendre la seva figurà més enllà de l’àmbit local, a vessar del provincianisme que ell encarna de meravella malgrat cregui el contrari.
És d’aplaudir, les coses com són, haver duplicat l’ajuda als refugiats paletins fins a quatre-cents mil euros. No puc criticar aquesta mesura. Tot i així, em pregunto en veu alta si el mateix muntant i la mateixa preocupació arriben, de forma moral o monetària, a molts barris pobres de l’enorme perifèria que ha de regir per a reduir la galopant i gairebé crònica desigualtat implantada a Barcelona, invisible pels habitants del centre i realíssima pels desheretats d’aquesta terra, els quals com són fora de focus no valen per a posar-se medalles.
Tots aquests viatges socialistes d’agost, podríem fer una excepció amb el de Salvador Illa a la Xina, xoquen amb el caos de Rodalies i s’agermanen per certa torpor. Des de la Moncloa pel pas de tortuga i a Sant Jaume per anar a deshores, vendre una moto molt bonica i marginar encara més als mísers de casa, deslocalitzats fins i tot al mapa, doncs si preguntem a qualsevol ciutadà aliè a la zona de Nou Barris de ben segur no sabria dir-nos la ubicació de Roquetes, la Prospe o Torre Baró, que no és pas un autobús, caigut a l’amnèsia després de tot el circ a la gran pantalla.
Els viatges han de ser útils si cobres un sou de l’erari públic. Els que no es realitzen i tenen valor internacional mostren preocupants costures. Els que s’estalvia l’alcalde al seu municipi, mentre en fa d’altres a Orient Mitjà, exhibeixen una cara desagradable que convé remarcar: la de prioritzar la marca i ometre la realitat, recognoscible si la trepitgem per a conèixer-la i actuar envers la seva millora.