En la vida diària, inevitablement, procurem preveure situacions, fer plans, elaborar hipòtesi per tal que quan les haguem d’afrontar disposem d’eines, recursos i coneguem les limitacions per decidir continuar o abandonar.
Així que quan ens plantegem situacions de futur com fer unes obres de reforma a casa, planificar un viatge o suportar les despeses bàsiques ordinàries, establim uns pressupòsits en funció dels recursos de que en disposem, o en disposarem, i el cost de l’activitat desitjada o de les necessitats inevitables. Amb anticipació, pressuposem, que tindrem uns determinats recursos, ingressos o estalvis, per atendre determinades despeses futures. En definitiva, fem pressupostos econòmics. I aquests pressupostos ens permeten saber on estem i què podrem fer i què no.
Disculpeu aquesta reflexió tant obvia, tant bàsica però crec que pot ajudar a entendre que en la gestió d’allò que és públic les bases i els principis són similars als de l’economia domèstica amb la comprensible complexitat afegida.
Si estem d’acord que la política, que no la politiqueria, és l’acció de comandar i gestionar allò que de forma consensuada acordem que és d’interès comú, col·lectivament també necessitem disposar de pressupostos econòmics públics adaptats a les noves realitats i definir quins projectes i polítiques públiques volem dur a terme i de quins recursos disposem per fer-ho possible.
La norma fonamental per la que es regeix la nostra convivència col·lectiva és la Constitució. El seu article 134.2 diu: Els Pressupostos Generals de l’Estat tindran caràcter anual, inclouran la totalitat de les despeses i els ingressos del sector públic estatal i s’hi consignarà l’import dels beneficis fiscals que afectin els tributs de l’Estat.
L’apartat 4 del mateix article preveu que si els pressupostos de l’Estat no s’aproven abans del primer dia del exercici econòmic corresponent, els pressupostos de l’exercici anterior restaran prorrogats.
Bàsicament els ens territorials com els municipis, províncies i comunitats autònomes i els organismes públics amb gestió autònoma funcionen de manera similar.
Doncs bé, els pressupostos generals de l’Estat, corresponents a l’any 2023, s’han prorrogat en dues ocasions. Per tant, durant els anys 2024 i 2025 s’ha funcionat amb les previsions corresponents a l’any 2023. Exactament el mateix cas afecta a la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Barcelona ha estat funcionant amb pròrroga dels pressupostos corresponents a l’any 2024. Presento el cas d’aquestes tres administracions per la seva importància però segur que hi han moltes altres funcionant amb pressupostos prorrogats.
La crispació existent en la vida pública i en la relació entre partits, la pèrdua de la cultura del diàleg i el consens, l’objectiu principal de tombar a l’adversari polític perdó, a l’enemic i la debilitat en el govern d’aquestes institucions fa pensar que durant l’any 2026 es continuarà amb pressupostos prorrogats.
Es acceptat que els pressupostos econòmics són la norma principal, la més important que es pot aprovar ja que orienta i fa possible el govern de lo públic. A grans trets, es pot dir que, sense pressupostos actualitzats, els equips de govern no poden definir i executar prioritats, modificar partides econòmiques, adaptar els recursos a les noves realitats, intentar la transformació de situacions per millorar-les o modificar recursos en partides que han quedat obsoletes. Sense pressupostos aprovats i actualitzats no hi ha política d’aquella de la bona.
Amb pressupostos econòmics prorrogats, els governs es converteixen en mers gestors del dia a dia però sense capacitat d’iniciatives d’importància real i transformadora. L’execució de polítiques públiques substancials resta bloquejada. Però el conjunt de la societat això no ho ha de tenir en compte i es manté exigent en la qualitat de la prestació de serveis públics. Mentre, la classe política o una part d’ella, es baralla.
Posats a fer hipòtesi de futur, pressuposicions, teories conspiratives puc pensar que convocades eleccions generals a les Corts, a la Generalitat de Catalunya o a l’ajuntament de Barcelona els governs d’aquestes institucions, ara en mans socialistes, passin a mans d’aquells que ara es neguen a pactar, a cedir, a consensuar els pressupostos econòmics. I iniciada l’elaboració dels projectes de nous pressupostos, desprès de les corresponents negociacions, els socialistes s’avinguin a aprovar-los cosa que, en principi, seria desitjable i demostració aparent d’un canvi de clima. Així els nous governs podrien executar les seves prioritats, les polítiques públiques per ells definides sense patir especial bloqueig amb la qual cosa quedaria demostrada la inutilitat dels anteriors gestors.
Pervers, desesperançador, politiqueria però possible.