La múltiple i diversificada incapacitat del president del Barça, Joan Laporta, per a la gestió està acumulant fronts, embolics i conflictes com mai en aquest tram final del mercat d’estiu, esquitxat no només per l’odissea de les inscripcions, el dèficit crònic del fair play, la incertesa sobre on jugarà el primer equip aquesta temporada i la demostrada inutilitat de Limak per acabar, ni que sigui per fases cada vegada més reduïdes, un sector de la reforma de l’Spotify Camp Nou. També sorgeixen dubtes, més aviat ombres tenebroses i pessimistes, sobre el resultat econòmic d’un exercici que Laporta pretén mantenir obert sine die contra la disciplina i la normativa comptable que fixa el tancament en la data del 30 de juny.
L’espectre del fracàs és de tal envergadura que el bulliciós aparell digital i mediàtic que protegeix Laporta s’està bolcant en una campanya excitada, frenètica i fanatitzada d’exaltació, defensa, afalac i proclamació de la seva figura com el millor president de la història del Barça. Amb el “Contra tot i contra tothom”, la Gestapo laportista està construint un món nou i feliç per al barcelonisme cada cop més ampli, o resignat, que li està comprant aquest relat en què Laporta i el Barça són les víctimes d’una conspiració mundial en contra seva.
La realitat és que, dos mesos després del teòric tancament econòmic, l’auditor està a punt de llençar la tovallola perquè a Laporta no li quadren els comptes ni està disposat a acceptar el criteri de Crowe en els aspectes més rellevants del curs. L’operació dels seients VIP, valorada en 100 milions d’ingressos, amenaça de reduir-se a poc més de 3 milions, de la mateixa manera que l’ajust pendent de les palanques fantasma (Bridgburg Invest i Lockley Invest) es mou en un ventall de pèrdues d’uns 300 milions i les finances pinten tan malament que els 45 milions de la multa de la UEFA s’han d’aprovisionar un cop pagat l’avançament de 15 milions per la violació sistemàtica de la normativa de control financer.
Amb raó Laporta no arriba a l’1:1 en matèria de fair play, circumstància que, a més, redueix l’aprofitament dels 70 milions de rebaixa salarial de les transaccions diverses (cessions, liquidacions, ampliacions de contracte i traspassos) realitzades al llarg de l’estiu i que ha obligat la junta a avalar 7 milions d’alt risc si no es corregeix aquesta malaltia crònica.
La por és que amb la caiguda dels seients VIP, si no es produeix un gir radical en el criteri de l’auditor, el resultat de l’exercici presenti noves pèrdues en un moment tan crític en què la possibilitat de nous retards en l’obertura de l’Spotify posaria Laporta als peus dels cavalls de Goldman Sachs, la financera implacable que pot intervenir l’explotació de l’estadi per sobre de la mateixa directiva si el model de negoci previst no comença a generar beneficis a partir del gener.
A la desesperada, les inscripcions menors dels futbolistes que Hansi Flick necessita són el resultat de gestionar traspassos de juvenils i d’ampliar perillosament contractes (Koundé, Iñaki Peña, Frenkie de Jong) que, com ha passat amb Ter Stegen, alliberen salaris en la urgència del moment a canvi d’acumular més anys i més nòmina en els anys següents. L’exemple del porter alemany, amb 33 anys, 500 milions de clàusula, contracte fins al 2028 i amb lesions traumàtiques cada cop més greus i encadenades, és el paradigma d’aquesta pràctica laportista que condueix directament a un altre carreró sense sortida.
Assumptes com la possibilitat de tornar a Montjuïc, un pas enrere que Laporta i el Barça no es poden permetre, s’ha embolicat tant que hi convergeixen la gestió de les misèries, com les altes de Gerard Martín o Roony Bardghji, microfitxes que al president li provoquen migranyes vergonyosament gegants, i les macro complicacions de no disposar d’un estadi per jugar el primer partit a casa contra el València ni, per ara, la resta de competicions.
Una campanya contra tothom
Com a bon agitador, un elogi i reconeixement incompatible amb la integritat i el talent d’algú amb l’enorme responsabilitat de dirigir el Barça amb rigor, eficiència i sentit de club, Laporta i el seu entorn verinós de palmers i submissos estan inundant les xarxes amb insults, acusacions, vexacions, les falsedats que calguin i, fins i tot, el recurrent i gastat comodí de l’herència de Josep Maria Bartomeu i del barto-rosellisme com el mal en l’ombra que continua movent els fils. Missatges contra LaLiga; Javier Tebas; la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF); l’Ajuntament de Barcelona; la UEFA; l’auditor -els d’abans i els d’ara-; l’oposició; els mateixos socis dissidents; i tot aquell element susceptible de formar part de la gran maquinació ordida per negar-li a Laporta el mèrit ‘indiscutible’ d’“haver tret el Barça de la ruïna i d’haver-lo tornat a posar a la primera línia de l’alta competició”.
Pel que es pot llegir i deduir dels continguts d’aquesta mena de salvavides per al president és evident que aquest col·lectiu pretorià, lluny d’emprar sòlids arguments, dades infal·libles i una confiança cega en el seu heroi, destil·la nerviosisme, crispació, pors i una idea molt clara sobre la idoneïtat de traspassar Fermín López al Chelsea, perquè sense aquesta venda Laporta està contra les cordes. El problema, igualment, és que si no és per més de 70 milions, l’operació no evita la vergonya de continuar amb el fair play excedit.