El valor segur de l’herència de Josep Maria Bartomeu, és a dir, el conjunt de futbolistes formats a la Masia pels tècnics que Joan Laporta va fer fora tan bon punt va tornar a la presidència, com Gavi, Cubarsí, Lamine Yamal, Balde, etc., més els fitxats encertadament com Pedri o Araújo -ara sota la direcció de Hansi Flick– contrasta realment amb el caos i el desori d’una gestió directiva que es retorça, es complica i s’enfosqueix cada dia més.
En un estiu protagonitzat pel recital històric d’enganys de Laporta, veritablement de rècord, la realitat és que a una setmana escassa del tancament del mercat, una absoluta confusió regna i domina l’actualitat per més que la premsa laportista intenti encaixar-la en un argumentari més que surrealista i amb la peregrina intenció de projectar un relat coherent.
La veritat és que els seus titulars del divendres passat a la prèvia del segon partit de Lliga -amb les inscripcions de la plantilla que vol Hansi Flick encara pendents d’encaixar fitxes realment menors- coincidien a destacar que Laporta ho té molt difícil per tancar el mercat dins de la regla 1:1 per la senzilla raó, segons aquestes mateixes fonts pròximes a la directiva, que l’auditor, Crowe, no li ha validat els seients VIP d’última generació, els que es va inventar el president per intentar la pirueta d’Olmo el gener passat, amb la pretensió d’atorgar-se 100 milions d’ingressos nets en l’actual exercici.
Donant per veraç aquesta informació no desmentida des del club, la primera conclusió és que Laporta –res de nou sota el sol– va dir una mentida històrica al Senat Blaugrana i també als socis quan, amb traïdoria i premeditació, va assegurar que “ja estem operant amb la regla 1:1”. Ja aleshores, Laporta coneixia de sobres el criteri de l’auditor, coincident amb el de LaLiga, en el sentit que els 100 milions de l’operació no es poden incloure comptablement en un únic exercici per tractar-se d’una cessió de l’explotació d’un actiu per 30 anys.
Per tant, s’ha de diferir per aquest període de temps. Tan bé ho sabia Laporta que la junta ja fa setmanes que es prepara per al pitjor a base de sortides, vendes, cessions i rescissions de contracte per gairebé 70 milions, dels quals només ha pogut utilitzar un percentatge màxim del 50% per millorar el seu fair play. És per la mateixa raó que sense la baixa mèdica de Ter Stegen no hauria estat possible la inscripció de Joan Garcia, i que Marcus Rashford, de cost molt més baix en arribar cedit, tampoc hi hauria entrat sense l’aval previ de 7 milions.
Això darrer, davant del bloqueig de qualsevol operació per la morositat del Barça de Laporta amb LaLiga per haver gastat per sobre dels ingressos de la “plantilla no inscriptible”, com ha explicat el club, a causa de desviacions de despeses del primer equip sobretot.
El soci, lògicament, se sent desorientat i perdut –una altra cosa és que li preocupi de veritat– perquè fa mesos que llegeix que l’1:1 està a tocar, que només era qüestió de dies, d’esperar que Limak els col·loqués al Camp Nou, després al Johan Cruyff per al Gamper –extraordinari i còmic paperot– i finalment els homologués a Montjuïc si aquest torna a ser el destí del primer equip.
El gran embolic mental de qualsevol soci o seguidora prové d’aquesta condicionalitat que l’1:1 promès havia de guardar amb l’informe de l’auditor, al qual se li va atribuir –sembla que només mediàticament per no empitjorar les coses– la llum verda als 100 milions una vegada l’Spotify Camp Nou estigués operatiu. Un altre desgavell laportista que també ara se li ha girat en contra perquè Limak ni tan sols ha estat capaç d’acabar com cal una zona per a 26.000 espectadors.
Aquest totum revolutum, ara destapat, era un altre gran truc o trampa de caràcter financer made in Laporta per intentar passar un estiu relativament feliç i tranquil, conscient que, contra el descobriment decebedor i patètic de la seva gestió, no disposaria de l’antídot dels gols del primer equip.
Ara que Lamine Yamal i companyia tornen a la càrrega, aquell castell de cartes s’ha enfonsat per vergonya d’un barcelonisme que, atònit, comença a no entendre un tercer any a l’exili, un quart sense fair play financer i una perillosa política d’augment i diferiment dels salaris per aprimar enganyosament el marge salarial (Koundé ha estat l’últim i Frenkie de Jong serà el següent), de manera que la precarietat i l’empobriment no fan més que augmentar.
Sense parlar de la catàstrofe que suposa no reobrir l’Spotify des del punt de vista econòmic i de qui sap quin impacte tindrà en els comptes que no entrin els 100 milions dels seients VIP. Una altra palanca fantasma de Laporta. L’obligació de presentar un aval de 7 milions per continuar respirant és un molt mal senyal a falta de conèixer el resultat econòmic de l’exercici, que ja pinta ruïnós i fatal, com cada any.