Això del turisme és una activitat econòmica ben estrambòtica. Consisteix bàsicament a extraure milions i milions de persones del seu estat de confort habitual i transportar-les lluny, ben lluny (d’elles, quasi cent milions cap a Espanya, la segona destinació mundial després de França), sovint amb tota mena de dificultats i incomoditats. No obstant això, el turisme de masses és un cas d’èxit, ja que suposa quelcom més del 10% de PIB de tot el món (el 13% de l’estatal i el 12% del català). Curt i ras: sense turisme viuríem econòmicament pitjor, molt pitjor.
Però clar, no tot és l’economia. Hi ha altres aspectes que cal considerar i un dels principals és en relació amb la sostenibilitat. L’activitat turística requereix una dràstica transformació de l’espai, cal convertir el medi ambient natural (MAT) en medi ambient turístic (MAT). És a dir, un espai no modificat té poca capacitat d’acollir turistes de sol i platja en massa: cal situar hotels, segones residències, parcs d’atraccions gegantins, autopistes i aeroports per arribar-hi, restaurants, botigues, tota mena d’andròmines a la platja, ports esportius, dessalinitzadores, depuradores, molèsties per saturació d’algunes destinacions (com sembla que passa a Barcelona), manca de personal per atendre a tanta gent, etc. Tot plegat, a més de consumir sòl, produeix sorolls, males olors, contaminació atmosfèrica i, sobretot, emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH).
En funció de les fonts bibliogràfiques, hi ha diverses xifres amb relació a quina és la contribució global del turisme als GEH, però se situen al voltant del 10-12%, al mateix nivell que la contribució al PIB. És molt o poc? Bé, si tenim en compte que la indústria del ciment i del formigó suposa un 7% de les emissions globals i que la de l’acer és també un 7%, hem de concloure que el pes del turisme al canvi climàtic és força important.
Amb una segona derivada: mentre la producció de ciment o d’acer és independent de la qualitat del medi, el turisme requereix un entorn agradable i saludable, cosa que sovint és contradictòria amb grans masses de turistes concentrades en èpoques molt concretes de l’any. Però és més, els escenaris més probables del canvi climàtic a la zona litoral atempten directament contra l’activitat turística: pèrdua de platges, onades de calor cada cop més intenses i perllongades, fenòmens meteorològics extrems, plagues associades a una meteorologia diferent, etc. És a dir, els efectes del canvi climàtic alteren una activitat econòmica.
En un context de compromisos “bonistes” a l’horitzó de l’any 2050, si de veritat es volen reduir globalment les emissions de GEH cal reflexionar molt seriosament sobre què fem amb el turisme, almenys amb la modalitat anomenada “sol i platja” que és, per molt, la més practicada. Pot el turisme créixer indefinidament? Com? Hem d’anar cap al decreixement? Com? Hem d’anar cap a un turisme de qualitat, que amb menor massa s’aporti un PIB semblant? Com? Cal aconseguir un acord de tots els estats perquè no val que uns sí i els altres no? Com? Són preguntes per les quals no conec cap resposta consistent.
Malauradament, tenim exemples recents que quan un engranatge de l’economia patina, no es dubta a sacrificar les polítiques ambientals, com quan es parla de perllongar la vida útil de les centrals nuclears o reobrir tèrmiques de carbó o fer lleis per accelerar tramitacions que es consideren massa exigents. I fins i tot, noves necessitats bèl·liques (reals o suposades) fan que la Unió Europea hagi eliminat el Programa LIFE del seu esborrany de nou pressupost. Amb aquests antecedents em costa molt creure que s’estarà disposat a pensar i imposar si cal, un nou model turístic alineat amb els objectius de lluita contra el canvi climàtic, més enllà d’algunes mesures cosmètiques com implantar taxes turístiques o limitar el nombre de creuers.
Anirem creixent desmesuradament, mesurant l’èxit equivocadament en superar rècords de visitants i despesa per càpita any rere any, oblidant els impactes d’un sector econòmic estimat per la macroeconomia.