Hi haurà qui consideri, una vegada més, que la inscripció in extremis d’un fitxatge com el de Joan Garcia s’ha d’afegir a les gestes del president del Barça, Joan Laporta, perquè finalment ha trobat la fórmula per superar totes aquestes adversitats i traves que, entre LaLiga, l’auditor i la UEFA, com si fos una conspiració internacional, s’havien interposat en el legítim objectiu final de reforçar i millorar la plantilla de Hansi Flick.
Creure aquest relat, admetre’l com l’únic correcte, ajustat a la realitat, i fins i tot celebrar-lo, com fa profusament la premsa laportista, és el tipus de mecanisme i d’ordre escènic del neobarcelonisme en què Laporta s’ha instal·lat per justificar aquest estat crònic d’improvisació i de desgavell en el govern del club.
De tal dimensió que el dimecres passat, una vegada LaLiga li va comunicar la validesa del pronòstic de baixa de llarga durada de Ter Stegen –superior a quatre mesos–, Laporta no va poder inscriure el porter català per culpa d’un altre embolic imprevist, el derivat d’haver desatès el seguiment i el compliment obligat del pla de tresoreria que fa tres anys va haver d’acceptar el Barça, imposat per la patronal quan es va descobrir el pastís de Barça Studios i va resultar ser fum tota aquella operació.
Des de llavors, cada cèntim de la despesa en salaris esportius de les seccions s’ha d’ajustar a un pressupost percentual dels ingressos que, a diferència del primer equip, amb les seves excepcions, trucs i flexibilitat, no admet desviacions ni excessos. LaLiga va advertir que la inscripció de Joan Garcia no podia fer-se efectiva perquè, li va recordar, el límit de despesa de les seccions havia estat superat i estava en vermell de ni més ni menys que de set milions.
Amb urgència, amb els directius de vacances, el president va haver de convocar una junta extraordinària per reparar aquesta altra fuga negligent de la seva administració, una més, a base d’un aval personal de la junta, ja que LaLiga no permet als clubs compensar aquest tipus de deficiència amb ingressos propis de l’explotació del primer equip.
El problema, paradoxalment, és la mateixa solució, tan insòlita com delirant, pel fet que és evident que la junta de Laporta ha reduït considerablement la despesa en les seccions esportives, almenys comparativament respecte a altres temporades. Prova d’aquesta precarietat és la inquietant devastació patida en les últimes setmanes pel Femení, que ara mateix ha baixat a tot just 17 jugadores inscrites, i que s’ha vist inesperadament embolicat en una espiral de baixes i traspassos com abans mai havia viscut la secció més exitosa del club de les últimes temporades. Laporta, que sempre ha donat mostres indubtables del seu rebuig, menfotisme i despreocupació en general per les seccions, no li perdona haver perdut l’última final de la Champions.
L’apressat aval per, almenys, desencallar la inscripció de Joan Garcia, reviu aquests dimonis de la seva pròpia gestió. Tristament, l’únic èxit tan aplaudit pel periodisme laportista ha estat la providencial lesió de Ter Stegen, el porter titular renovat per Laporta fa dues temporades fins al 2028 i ara posat en el punt de mira de sortida del club perquè el seu salari, que no és pas cap herència, sinó el resultat de la nefasta planificació esportiva, ara resulta que és un llast. La seva renovació també va ser enaltida i festejada per la premsa laportista perquè, en el seu moment, tot i que Laporta li va augmentar les condicions econòmiques en estirar el contracte fins al 2028, l’efecte perseguit per aquella maniobra en la massa salarial de la temporada 2023-24 va ser una rebaixa provisional per sortir del pas.
Sempre és el mateix. Cada solució de Laporta a la seva gestió esbojarrada, capritxosa i imprudent, això sí deixant un rastre de milions en comissions que sempre acaben a la butxaca de qualsevol dels seus amiguets, el que provoca és un desequilibri posterior, un problema superior i més espinós que l’original, com ha estat el cas de Ter Stegen i d’Ansu Fati.
A menys, és clar, que l’auditor (bla, bla, bla) validi els seients VIP d’un estadi (bla, bla, bla) que hauria de reobrir-se en un mes, que els comptes li quadrin a Laporta (bla, bla, bla), que els embolics de Barça Studios i de Lockley Invest no corquin el resultat econòmic de l’exercici encara obert, que el fair play blaugrana arribi per fi a l’estat 1:1 i que tantes altres pèssimes decisions anteriors no es girin contra aquesta bonança financera de la qual tant presumeix Laporta i que realment el Barça no té.
Per sort per al Barça, a Laporta sempre li quedarà l’herència de la Masia de Bartomeu, sobre la qual recau avui l’esperança de vida del club, això sí, amb permís i sota la intervenció de la tresoreria per part de Goldman Sachs…, si és que Limak acaba l’estadi algun dia.