No deixa de ser contradictori, inquietant i confús que, a una setmana exacta de l’inici de la Lliga 2025-26, el mateix president del Barça, Joan Laporta, afirmés, després del Gamper, que si per al debut de l’equip a Mallorca no estan inscrits els nous fitxatges, “tenim marge encara per fer-ho més endavant. El que sí que tenim més definit és l’alta de Joan Garcia si LaLiga dona per bo l’informe mèdic de Ter Stegen”.
Per tant, el més probable és que amb el 50% de la massa salarial del porter alemany, prèvia acceptació de LaLiga de la baixa de llarga durada entre avui i demà a tot estirar, sí que pugui tenir llicència finalment el porter titular, mentre que tant Szczęsny com Rashford no tinguin altra alternativa que esperar que algun dels contes de Laporta es faci realitat.
El president que fa dos mesos va afirmar, sent mentida, que el FC Barcelona estava a la regla 1:1, ha acabat admetent la mateixa crua realitat de fa dos mesos, de fa dos anys i, fins i tot, de fa tres, durant els quals, per la seva gestió negligent, ha cronificat el marge salarial excedit en oberta contradicció amb la seva compulsiva obsessió per fitxar.
A LaLiga, el Barça de Laporta només tenia registrats oficialment 18 futbolistes d’un total de 25 places disponibles a principi d’aquesta setmana límit, a l’espera que els tres fitxatges d’aquest estiu puguin trobar acomodament i de tramitar l’alta d’un parell de jugadors del Barça Atlètic que, per edat i circumstàncies, també han de fer el salt definitiu al vestidor amb el seu propi dorsal entre els 25 i la seva llicència del primer equip amb tots els honors.
Si cal fer cas al relat presidencial, estadísticament mentider en un percentatge molt elevat, i als titulars de la premsa, sota el control de l’aparell de comunicació de la junta, el Barça ja estaria en la regla 1:1 des de fa setmanes. Limak ja ha acabat i posat a cobert de les inclemències del temps i de les obres, també fa temps, els 475 seients VIP d’aquesta operació encara fantasma dels 100 milions amb els quals, per al Gamper que s’havia d’haver jugat a l’Spotify Camp Nou, l’alta dels fitxatges només estaria pendent de generar el fair play addicional amb les baixes (Íñigo Martínez la més inesperada) i les vendes.
Cap de les presumptes solucions s’han materialitzat com s’havien anunciat. En la mateixa línia que des de l’any passat, Laporta fa més de dotze mesos que dona per solucionats els greus problemes financers que arrossega.
Els palmeros de la presidència en forma de periodisme tradicional i d’aquest exèrcit de laportistes que inunden les xarxes en els diferents canals del neobarcelonisme digital fa dies que preveuen a l’opinió pública que l’informe imminent de l’auditor, Crowe, arribarà a temps de validar els 100 milions.
Les notícies al respecte, però, apunten a un retard directament vinculat al final d’obra de Limak –sempre parcial en virtut d’aquest sospitós trossejat que, de sobte, l’Ajuntament de Barcelona s’ha avingut a acceptar, igual que un pop com a animal de companyia– i a la llicència de primera ocupació que realment pugui acreditar veritablement l’ús i explotació real dels seients VIP que tant han seduït el capital àrab.
Abans que aquesta tramitació pugui ser executada, l’auditor no podria avançar-li a Laporta aquest vistiplau per més que s’inventés una homologació absurda i ridícula dels seients més propers al terreny de joc del Johan Cruyff per al Gamper. Invocar l’auditor en va és un recurs que les filtracions, des de la directiva, utilitzen des de fa mesos per calmar el barcelonisme a través d’informacions amb un fons de mitja veritat i un percentatge d’imaginació i de fantasia cada cop més gran.
La realitat i el pas del temps s’entesten a desmuntar tots i cadascun d’aquests contes que Laporta necessita filar de cara al mateix auditor, la coartada per assegurar-se que LaLiga i Goldman Sachs també s’ho creguin. És un truc que, encara que gastat, a Laporta no li deixa de fer servei de cara a la galeria.
Tant és així que, quan el mateix president diu que hi ha marge per a les inscripcions després que comenci la Lliga, ningú posa el crit al cel. Com si una catàstrofe i una conducta negligent i tan temerària fos alguna cosa normal. I no ho és.