La sorprenent maniobra rectificadora de Marc-André ter Stegen divendres a la nit va permetre a Joan Laporta encarar un Gamper aparentment feliç i tranquil, allunyat de la turbulència que suposava començar la temporada a casa amb el capità expedientat i, ves a saber, si volent parlar en nom de la plantilla i el club impedint-ho recorrent al personal de seguretat. La perspectiva no podia ser pitjor, no només per les formes, el fons i l’absurditat del conflicte. Allò que Laporta no es podia permetre era perdre l’única via possible d’inscriure Joan Garcia, en aquest cas per la lesió de Ter Stegen, susceptible i raonablement superior a quatre mesos.
Alguna cosa va passar cap al tard que ho va canviar tot i va provocar aquest gir copernicà del porter alemany, un episodi encara no revelat i ofert al gran públic a través d’un relat oficialista que destacava la noble, esperada i coherent reflexió d’alinear-se amb les necessitats del club i d’obrir la porta a la inscripció de Joan Garcia. Perquè la tossuda i determinant postura de Ter Stegen deixés de ser un obstacle insalvable d’un dia per l’altre, va passar alguna cosa que de moment ha de romandre oculta i fora d’especulacions, però que s’acabarà sabent i que, sens dubte, no la va provocar un sobtat atac de sensibilitat i de barcelonisme del capità. Les evidències del seu egoisme provat no deixen lloc a dubtes.
En el rerefons d’aquest fet van confluir diferents vectors, principalment tres. D’una banda, la urgència del president per aferrar-se a la taula de salvació i única d’aprofitar el 50% del salari de Ter Stegen per encaixar com sigui la inscripció de Joan Garcia. De l’altra, l’evident inseguretat legal i l’absència de motius per obrir un expedient disciplinari al porter alemany, un fet que només hauria conduït al ridícul i a augmentar la imatge de negligència i compulsió d’un president molt enfadat, segons es va fer públic.
I, finalment, amb més pes que tot, l’amenaça real del vestidor d’adoptar una postura pública i activa de suport al seu capità, no tant en defensa concreta del seu pols pel conflicte mèdic, sobre el termini de recuperació, com per la ingerència i la decisió arbitrària de la directiva de retirar-li la capitania. Sense arribar a ser un motí, la imatge de l’equip a la prèvia del Gamper mostrant i manifestant obertament una postura de grup discrepant amb la reacció directiva contra el seu capità hauria estat una fotografia negativa, la pitjor publicitat per a Laporta i un problema intern que Hansi Flick ni mereixia ni li tocava solucionar.
Quan aquest còctel estava a punt d’explotar, es va produir una negociació ràpida i, per descomptat, secreta en què Ter Stegen va cedir i va acceptar donar a Laporta el que més necessitava a canvi del que el president li va poder oferir i que a Ter Stegen li va convenir des d’aquesta posició de força i amb el suport dels seus companys. Quin va ser l’element material, econòmic o de condicions que va causar la millor solució per a totes les parts? No es pot ni s’ha de saber, igual que l’any passat el seu company Christensen va acceptar de bon grat estar de baixa mèdica dos mesos més del diagnosticat inicialment per la seva lesió en la pretemporada.
Si se sabés que el jugador i el club van acceptar jugar aquesta carta a canvi de, qui sap, si un augment del sou o del contracte, LaLiga podria invalidar la fórmula, ara recurrent, amb la qual Dani Olmo finalment va poder ser inscrit. La història es repetirà ara amb Joan Garcia perquè la directiva de Laporta, un cop més, no és capaç d’arribar a l’1:1 aquesta setmana ni al fair play suficient dins del límit perquè el gran fitxatge de la temporada pugui debutar dissabte vinent.
Analitzat l’escenari, qui menys estava contra les cordes era Ter Stegen, que al capdavall només rebrà l’alta quan el seu estat físic ho permeti, sigui al desembre o al gener, tot i que mai abans del termini que validarà LaLiga de quatre mesos mínim, perquè si no el club seria fortament sancionat i es destaparia el pastís, o el que sigui que hagi passat durant les negociacions de divendres amb Laporta sota una pressió insuportable.
El conflicte acabarà, doncs, de l’única manera possible per a Laporta, aferrat a aquest pla d’urgència per la lesió d’un futbolista per inscriure’n un altre, com va avançar en acabar el Gamper: “Estem treballant per inscriure la resta de jugadors i si no pot ser en la primera jornada tenim marge”, va dir.
No es pot ser més explícit ni admetre d’una manera tan oberta i normalitzada el fracàs de no poder inscriure els fitxatges -un any més- per la negligent i descuidada gestió financera del president, maquillada per una premsa oficialista i servil que tornarà a celebrar aquesta nova gesta del president d’aconseguir la llicència d’un jugador, sospitosament facilitada per la lesió d’un altre.
On és el mèrit? Si rau en el canvi de postura de Ter Stegen, plegat ara als interessos i a la urgència del mercat, resulta evident que qui estava disposat a tot per aquella firma del capità, en conformitat amb el comunicat mèdic de baixa superior a quatre setmanes, era Laporta, més conscient que ningú que tothom i tot té un preu. Pel bé del Barça, en aquest cas més val que no se sàpiga.