En una tertúlia recent de juristes, es van tractar reptes polítics a l’era de Trump. Es va constatar que hi havia una ciutadania enfadada que vota gent de la seva calanya. El perquè de l’enuig va quedar sense resposta.
Hi influeixen molts factors. Deslocalització d’empreses, migracions, retrocessos al sistema educatiu, avenços feministes, canvis culturals de lenta o difícil assimilació, a la família, la sexualitat, el gènere…
S’incrementa el nombre de treballadors que se senten cremats. Amb la síndrome de burn out es perd interès i motivació per la feina, origina esgotament físic i emocional, disminueix l’eficàcia i l’eficiència i comporta frustració laboral. El cost de la vida, els preus de l’habitatge, l’alimentació, els serveis…, dificulta la subsistència sobre la base de la feina. Els salaris no permeten gaire saciar les necessitats, eludir la pobresa i construir una vida digna. Que la taxa d’ocupació i el PIB estigui molt bé no consola.
L’organització del treball i dels mercats laborals incrementen les desigualtats. Pertorben la xarxa de connexions i interaccions que forgen la cohesió social. Entorpeixen la sensació d’identitat, de pertinença i de propòsit, sense que es pugui entreveure un futur optimista. Els treballs perillosos, avorrits, insalubres, impredictibles, inestables, mal remunerats i amb exigències exorbitants, infonen desconfiança en el treballador i fa que se senti físicament i emocionalment atrapat. Els que no aconsegueixen una feina, la perden o són d’eventualitat permanent, se senten exclosos.
La disrupció tecnològica i l’automatització en marxa ens podria alliberar dels pitjors treballs, repetitius i indesitjables. Però genera inconvenients de gran impacte a la societat, a les empreses i a l’entorn laboral. Suprimeixen processos de treball tradicionals, en què el treballador qualificat podia escollir el mètode i els mitjans a emprar. Del mecànic al cirurgià, de l’enginyer al repartidor, se’ls considera simples servidors del lloc de treball que se simplifica i se’n dissenya prescindint-ne. S’exacerben les desigualtats en vincular la remuneració als supòsits requisits mínims del lloc de treball, no a la vàlua del treballador, al seu saber i experiència, que es menysprea.
Les empreses estan sotmeses a l’estrès de competir sense pausa. Han de reinventar-se contínuament en terminis molt curts, canviar-ne la cultura organitzativa i inversions i assumir el conflicte entre innovació, capacitat d’adaptació i bretxa digital. No tothom té el mateix accés a la tecnologia, ni les habilitats necessàries per aprofitar les utilitats que comporta. S’obre la divisió entre els que es poden integrar a la nova economia digital i els que queden endarrerits. Són focus de desigualtat i tensions.
La implementació accelerada de noves tecnologies genera problemes ètics i de privadesa. La intel·ligència artificial i internet de les coses permeten la manipulació de dades i riscos en ciberseguretat, en la vigilància, el control de persones i la seva llibertat i autonomia. La responsabilitat en les decisions automatitzades encara s’ha de concretar.
La velocitat amb què s’innova invalida amb rapidesa els marcs jurídics. Les normes voluntàries són ineficaces, complir té un cost que l’incomplidor no assumeix. La desregulació disminueix la protecció de drets ciutadans, consolida monopolis tecnològics i la competència deslleial. La confiança de la societat en els avenços tecnològics minva.
Canvia el sistema d’acumulació de capital en mans de personatges com Elon Musk, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg i Larry Ellison, senyors feudals del nacional-capitalisme. De la plusvàlua passen a enriquir-se amb les rendes del lloguer al núvol d’espai i sistemes; d’immobles i habitatges; franquícies i intermediació comercial. Així reverdeixen els nacionalismes egoistes i excloents capitanejats per l’extrema dreta. Primer encanten ximples amb solucions senzilles a problemes complexos, després silencien intel·ligents (Trump i les universitats) i culpabilitzen immigrants indefensos.
La disrupció tecnològica requereix una gestió acurada i proactiva, per minimitzar l’impacte negatiu a la societat i assegurar una transició equitativa i sostenible. Només la intervenció dels sindicats en el seu disseny i control i la del poder públic en la seva regulació i limitacions pot evitar el deteriorament i la subordinació de la humanitat als interessos espuris de supermil·lionaris.