Obres mestres, autors infames

Quan una obra s’arrela a la memòria col·lectiva, es fa difícil separar-la del poble que la canta. El meu avi, la cèlebre havanera que, a pesar de tot, durant dècades ha ressonat a places, concerts i tavernes, n’és un exemple. Poca gent s’havia preguntat qui n’era l’autor. Però això ha canviat radicalment després del documental Murs de silenci (3Cat, 2024), que vincula Josep Lluís Ortega Monasterio, compositor de la peça, amb una presumpta xarxa de tràfic i explotació sexual de menors. Si fos cert, no parlem d’una biografia polèmica, sinó de delictes execrables. I ara, la pregunta ja no és només què en fem de l’autor, sinó què en fem de l’obra.

Aquest debat no és nou, però reapareix amb cada cas que trasbalsa les consciències. Quan la immoralitat, el crim o l’abús taquen la biografia d’un creador, hi ha qui defensa que cal esborrar-ne també el llegat artístic. Cancel·lar, eliminar, silenciar. És una reacció comprensible, però és també un error profund. Perquè confon l’obra amb l’home. I perquè ens exigeix una puresa retrospectiva que la història de l’art —i de la humanitat— no pot oferir.

Separar l’obra de l’autor no és indulgència, sinó maduresa. És reconèixer que una creació pot tenir valor estètic, emocional o cultural fins i tot si qui la va fer és moralment reprovable. Això no vol dir ignorar ni minimitzar la gravetat dels fets. Vol dir, simplement, que una obra no és la biografia de a l’autor. Que pot sobreviure’l, transcendir-lo i fins i tot contradir-lo.

És més fàcil veure la complexitat quan pensem en noms com Louis-Ferdinand Céline, autor d’alguns dels pamflets antisemites més repugnants del segle XX i, alhora, de Viatge al fons de la nit, una novel·la que va revolucionar la prosa europea per la seva cruesa, lucidesa i estil devastador. O Caravaggio, criminal fugitiu i mestre insuperable del clarobscur. O Roman Polanski, condemnat per abús sexual, però encara avui reverenciat per obres com El pianista o Chinatown. O Richard Wagner, compositor monumental que esdevingué banda sonora ideològica del nazisme. I així, tants. Tots ells ens posen davant la mateixa disjuntiva incòmoda: què fem quan la grandesa artística conviu amb la misèria moral? Quina part pesa més? I, sobretot, qui som nosaltres per decidir si una obra ha de morir amb l’autor?

En el cas d’Ortega Monasterio, l’impacte emocional és més directe perquè El meu avi forma part d’una litúrgia sentimental catalana. Ara bé, que la cançó continuï interpretant-se no vol dir blanquejar l’autor. Vol dir distingir entre la música que ens acompanya i l’home que presumptament va fer mal. Podem cantar-la tot sabent qui la va escriure, de la mateixa manera que podem llegir Voyage au bout de la nuit sabent qui era Céline: amb consciència crítica, amb dolor, però també amb capacitat de discerniment.

No es tracta de defensar res ni ningú, sinó d’entendre que si només conservem les obres dels éssers moralment exemplars, el nostre llegat cultural quedarà esmicolat. La història de l’art, de la literatura, de la música, és una història feta per humans: alguns brillants, d’altres deplorables. Però la cultura no és una cerimònia d’expiació. És un espai de confrontació, de tensió, de preguntes difícils.

I aquesta n’és una: què fem amb les obres que estimem quan descobrim que l’autor no mereix el nostre respecte? La resposta no pot ser senzilla. Però tampoc pot ser l’amnèsia. La cultura no es construeix amb silenci, sinó amb memòria.