El divendres es van complir 89 anys del cop d’Estat militar contra la democràcia espanyola dirigit pel general Francisco Franco. Es va interrompre l’evolució democràtica del país i una terrible guerra civil va acabar decantant-se a favor dels colpistes. Els ‘meus’ van resistir tot el que van poder. Es va popularitzar el clam de ‘No passaran’ entre els demòcrates republicans. Europa ens va deixar tirats, igual que ara ha abandonat els palestins, i, malauradament, van passar i vam haver d’aguantar una dictadura infame durant quasi quaranta anys.
Ara, hereus d’aquella ideologia se senten forts i campen pel país cantant lloances del dictador i el règim que va imposar. Cada cop dissimulen menys i no falten els dirigents de la dreta suposadament moderada que renten la cara d’aquell període fosc. “A la llarga, la dictadura va ser millor que la Segona República”, ha gosat dir Esperanza Aguirre, ex-presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, en representació del Partit Popular.
Els historiadors ens reclamen que no utilitzem gratuïtament el terme “feixista” per referir-nos als comportaments i missatges de VOX i els grups que l’envolten i li donen suport. Doncs parlem d’“ultres”, “racistes”, “supremacistes”, “escampadors d’odi”, “trumpistes”… Sigui com sigui que els anomenem hem d’aturar-los, no han de passar.
La dreta espanyola compta amb VOX per fer-se amb les quotes de poder que puguin caure a les seves mans. Torno a Jorge Drexler i la seva al·lusió a que “el odio es el lazarillo de los cobardes” i que “amar es cosa de valientes”.
L’extrema dreta rasca en la part fosca dels ciutadans per arrencar-los vots a canvi de satisfer el seu recel a l’impacte que en les seves condicions de vida pot tenir l’arribada de molts immigrants. A ningú se li amaga que l’augment de la població d’una ciutat, una comunitat o un país, en base a l’arribada de molts migrants, genera tensions i noves formes de convivència. Aquestes tensions es poden afrontar promovent l’odi i el rebuig o la fraternitat i la comprensió.
Malauradament, la música que difonen molts mitjans de comunicació i especialment les xarxes socials clama per etiquetar negativament el conjunt de la immigració. El combat per la supremacia del missatge sembla perdut pels qui defensem la necessitat de ressaltar la part positiva de les persones i de la immigració.
Hem de bombardejar la població no amb les bombes que ens llençava Franco sinó amb la idea que cal deixar de dividir els 48 milions d’espanyols o els 8 milions de catalans entre els que són d’aquí i els que han vingut de fora. D’entrada, sembla que fomentar l’odi cap als immigrants dona vots. L’amor i la fraternitat no s’imposen sempre. Per això és de valents apostar per ells.
Més aviat o més tard emergirà la part bona dels sers humans i enviarà els promotors de l’odi a la paperera de la història.
No passaran. Esperem que aquesta vegada sigui la bona.