Lamine Yamal ja ha escrit una pàgina de la seva pròpia història blaugrana realment diferent i cridanera amb motiu del seu 18è aniversari, tal com volia, i ell mateix s’ha ratificat públicament i de manera contundent en resposta a les crítiques per la dimensió, transcendència i perfil d’una celebració que marcarà el futur de la seva carrera, en funció de si és capaç d’imposar la seva personalitat futbolística per sobre de tota la resta.
Si les seqüeles de la festa del dissabte passat, abans de l’inici de la temporada -marcada per les denúncies per contractar persones amb nanisme com a espectacle, noies d’imatge, pluja d’influencers, youtubers i cantants de moda i aquell outfit de gàngster- ja van provocar que les xarxes i els mitjans traguessin fum, la manera com el mateix Lamine ha tallat la polèmica potser hi ha afegit encara més llenya al foc. “Al final jo treballo pel Barça, jugo pel Barça, però quan estic fora de la ciutat esportiva gaudeixo de la meva vida i ja està”, ha dit.
Una afirmació sens dubte poc reflexiva, més aviat el contrari, reactiva i compulsiva, sense haver passat abans pel filtre, el debat o el necessari contrast amb un entorn de pes que sigui capaç de portar-lo a un estat de pensament capaç d’analitzar amb més calma les conseqüències de segons quines decisions.
Entre elles, la d’apostar per un estil de festa que qualsevol amic o familiar que realment apreciï a Lamine Yamal li hauria desaconsellat. És clar que, contra la il·lusió de celebrar en gran el seu pas a la majoria d’edat amb el desacomplexat caràcter precoç de la jove estrella blaugrana, una projecció espontània de la seva enorme personalitat i maduresa al camp que no té per què donar-se per suposada a la vida real, algú li havia d’advertir de dos perills fonamentalment.
El primer, que per moltes precaucions, seguretat i restriccions adoptades, s’acabarien difonent absolutament tots els detalls de la celebració, d’altra banda morbosa, luxosa i selecta. I el segon, que la seva imatge de persona esportista d’elit, jove, sana, professional i referent, sobretot, per a infants d’arreu del món, en cap cas no podia quedar associada a la contractació prohibida per la llei de persones amb nanisme en festes, noies en format decoratiu i aquella posada en escena de gàngster, al més pur estil cap de la màfia.
Que el seu entorn li proposés un guió de festa amb aquests paràmetres i a Lamine Yamal li semblés divertit, original i transgressor no va ser culpa, per descomptat, de la jove estrella, sinó de qui el van convèncer d’escenificar una nit d’extrema identificació amb aquest món del gàngster. Per molt cinematogràfic que pugui semblar, no deixa de representar l’univers del tràfic de drogues, d’alcohol, blanqueig de diners, prostitució, corrupció i violència.
Definitivament, no era la millor idea per donar-se a conèixer al món com l’adult que vol ser Lamine Yamal. I, fins i tot, hauria estat bo que aquest mateix entorn que el domina, que ha substituït el familiar des de fa temps, hagués acceptat l’autocrítica i l’error com un aprenentatge propi de la vida.
No ha estat així. Lamine Yamal ha volgut deixar clar que en la seva vida privada al marge del futbol vol divertir-se a la seva manera i sense limitacions, de la mateixa manera que el seu pare, en la seva comprensible intenció de defensar-lo, ha afirmat que “Lamine Yamal ha donat un exemple als infants”.
Si és així, ¿els infants que admiren Lamine Yamal i no aconsegueixen el seu somni de ser com ell, una estrella del futbol, han d’intentar triomfar com a gàngsters? Segur que no era aquesta la intenció del precoç talent de Rocafonda.
El més probable és que els gols i el talent extraordinari de Lamine Yamal esborraran aviat el rebombori de la seva primera festa com a major d’edat i que el pas del temps contribuirà al fet que en algun moment processi tot aquest soroll des d’una altra perspectiva.
Finalment, hauria estat un encert per part dels genis que van organitzar la festa aprofitar l’èxit de la convocatòria de tanta celebritat i el carisma aclaparador de Lamine Yamal per promoure una causa solidària i, fins i tot, un canal de recaptació per a algun tipus d’ajuda humanitària, assistencial, social o alimentària com a part de la celebració.
Realment, això hauria estat un bon exemple independentment de tota la resta.