Últimament, els dirigents europeus s’han agafat a un mantra que repeteixen com els lloros grisos africans. Aquest mantra consisteix a espantar les pobres iaies i a tot aquell que compra el seu missatge tendenciós i mentider. Rau, de fet, en modificar les creences i percepcions de la gent, situació que s’ha estudiat durant segles en pro de poder canviar l’opinió pública segons els interessos d’alguns dirigents que, òbviament, estan sotmesos pels lobbies econòmics més poderosos.
Pobrets alguns corruptes polítics europeus… Sort que en la seva croada d’espanta-iaies han tingut una ocurrència pròpia de les ments més avançades, recordant aquell «cráneo privilegiado» del gran clàssic de la literatura, «Luces de bohemia», de l’ínclit Ramón María del Valle-Inclán.
No sé a qui donar el premi Nobel amb aquesta idea demencial, però s’ha assegurat de sortir i repetir bajanades «ad nauseam» en els mitjans de comunicació habituals. La idea, de no ser certa, semblaria una autèntica pallassada pròpia d’una gran pel·lícula dels Germans Marx. Ai, pobre Groucho, si veiés els nous humoristes…
Segur que el lector ja ha endevinat fa estona de què parlo. Sí, es tracta del Kit de Supervivència que, més que 72 hores, dona per sobreviure a una riuada de riallades; valgui la redundància en aquest cas. Absurd, irracional, demencial… em venen un munt d’adjectius per referir-me al Kit del ridícul, que, òbviament, l’opinió pública no ha comprat. El que sí que ha comprat son els mems per fer-se un fart de riure. Suposo que el creador de tan gran idea ja estarà suspès de feina i sou, encara que coneixent aquests ineptes que s’han muntat el seu «xiringuito particular»… ves a saber.
Una navalla suïssa?, cinta adhesiva (en mode MacGyver)?, piles (en plena era digital)?, una baralla de cartes?, un carregador?, còpia de claus?… I recomanacions incoherents, com el consell de tenir euros físics quan esteu impulsant l’euro digital? Penseu bé el que dieu, perquè cada dia perdeu adeptes al vostre projecte europeu que ara es torna poc a poc decebedor (per no ofendre als cors més paneuropeus). S’ha de tenir molt poca vergonya (moltíssima barra), per intentar fer creure (i enganyar com un triler).
L’antiquat exèrcit rus, ni tan sols pot dominar l’espai aeri ucraïnès. Costa molt de creure que amb les despulles de l’exèrcit post-soviètic, estiguem en un perill tan imminent com ens venen. Quins interessos hi ha al darrere de l’operació de rearmament?
Però no passa res, perquè els tancs i els avions que comprin (sense preguntar-nos, és clar, faltaria més que això semblés una democràcia!) ens salvaran de morir a mans dels russos. És igual que morim per estar a una llista d’espera…
Aquesta vegada, com moltes altres, la Comissió Europea no preguntarà res als ciutadans (no vagi a ser que aquests eixelebrats creguin més adient gastar els recursos públics en educació, sanitat o serveis socials). Ai, què lluny queda aquella Europa que era líder en moralitat i donava lliçons a tort i a dret de la seva reeixida democràcia. Quins temps aquells en que Europa volia anar amb el cap ben alt mostrant el seu seny. Avui, per desgràcia, tot el que queda és rauxa. La seva població, tractada pels líders com uns mers «pelacanyes», resta anul·lada de qualsevol decisió transcendental com la que tenim pels propers anys.
La líder europea, la «flamant» presidenta Ursula von der Leyen, de la «família» popular europea, és la figura que, com una mare, pren les «millors» decisions pels seus fills, per protegir-nos, ja que el seu amor és tan gran que ni que baixés Teresa de Calcuta podria igualar en bondat l’autèntica reina mare de tots els habitants de les terres més enllà del nord del Mare Nostrum.
I és que en aquests moments, la presidenta, em recorda al nostre estimadíssim José María Aznar, amb Mariano Rajoy com a ministre d’Interior. Europa, a l’igual que el Prestige, s’enfonsa més cada cop que s’allunya dels seus valors fundacionals (com quan al petrolier l’allunyaven de la costa condemnant-lo a l’enfonsament).
Esperem que a la nostra presidenta (la de tots, malgrat que no l’hem escollida ni votada la «plebs») no li passi com al seu marit, Heiko von der Leyen, i acabi tenint conflictes d’interessos en les seves compres d’armament. Ja se sap que això és semblant a anar de compres a un mercat. Per molt que portis una llista amb allò que has de comprar, al final… aquell parell de coses s’acaben convertint en una gran hipoteca per a les futures generacions d’europeus. I d’això, en tenim la culpa tots.