Els brutals incendis que castiguen Catalunya en aquest inici de l’estiu han de servir per encendre tots els senyals d’alarma. Els bombers ens expliquen que han de lluitar contra focs de sisena generació, caracteritzats per la seva ràpida velocitat de propagació, pels sobtats canvis de direcció i per la capacitat de produir una bombolla meteorològica pròpia que escapa al control.
Davant d’incendis d’aquesta extrema virulència –que, a causa del canvi climàtic, ens alerten que seran cada cop més sovintejats– els bombers no poden combatre les flames amb les tècniques tradicionals. Han d’assajar noves estratègies i, a la vista dels resultats, cal felicitar efusivament la capacitat i l’eficàcia mostrada pels bombers de la Generalitat, amb l’ajuda de la UME i dels Agents Rurals, en la tasca d’encerclar, atacar i liquidar els focs que s’han anat produint.
Ho ha dit el president Salvador Illa, i el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, ho ha exposat àmpliament davant els sindicats del sector primari. Catalunya té una tasca titànica pendent: aclarir els boscos i reduir la massa forestal, creant valor amb l’explotació de la fusta i fomentant la ramaderia extensiva. Cal ordenar el territori de manera planificada, fent que els camps de conreu i els boscos convisquin com en un mosaic.
Aquesta és l’única fórmula per evitar que el polvorí que tenim a les nostres muntanyes, a causa del lamentable estat d’abandonament que pateixen des de fa dècades, esclati pels quatre cantons. El Govern de la Generalitat ha de fer front a moltes urgències i emergències, però la preservació del territori davant l’amenaça del foc és una prioritat essencial.
Sense natura no hi ha vida, no hi ha aigua, no hi ha activitat econòmica i no hi ha progrés. Amb els incendis de sisena generació, la nèmesi truca a la porta.
Cal una disciplina social i política per entomar i fer front a aquesta amenaça vital. Tenim un hàndicap: som mediterranis, tenim una visió relativa de les coses i ens costa organitzar-nos per escometre grans projectes col·lectius.
Però, si volem preservar el país, hem de canviar urgentment de xip. Seria bo emmirallar-nos en l’esperit i la determinació del poble xinès. Objectivament, no hi ha cap altra societat al Món que hagi protagonitzat un miracle econòmic i tecnològic com el de la Xina, des del triomf de la revolució de Mao Tse-Tung, l’1 d’octubre de 1949.
Fa 75 anys, la Xina era un país devastat, després d’anys de guerra contra el colonialisme occidental, la invasió japonesa i una fratricida confrontació civil entre el Partit Comunista Xinès i el Kuomintang. Des d’aleshores, l’Imperi del Mig ha experimentat un fulgurant i imparable creixement i s’ha convertit en la societat més avançada del planeta.
Amb tots els gravíssims errors, mancances i crítiques que vulgueu, però la gesta heroica de la societat xinesa -avui, capdavantera mundial en tecnologia, infraestructures, energies renovables, nova mobilitat…- és digna d’admiració i de reconeixement. La planificació i el pragmatisme són les eines que han fonamentat aquest incontestable èxit col·lectiu.
Legítimament, penso: com abordarien les autoritats xineses el problema de la brutícia i expansió incontrolada dels boscos, la regressió i abandonament de l’agricultura i l’amenaça permanent de sequera que tenim a Catalunya? Ben segur, haurien estudiat el problema a fons, implicant-hi els millors especialistes; haurien elaborat un pla exhaustiu per resoldre aquest desequilibri estructural i l’haurien acompanyat amb un cronograma; i haurien mobilitzat, en conseqüència, els recursos humans i econòmics necessaris per a la seva implementació, amb una constant vigilància de l’acompliment dels terminis.
Per un país que ha estat capaç de fer una colossal muralla verda per aturar l’avenç de la desertificació o que ha solucionat el problema de la pol·lució amb una gegantina aposta per les energies renovables i l’electrificació de la mobilitat, els mals endèmics que patim a Catalunya i que amenacen la nostra supervivència existencial són com bufar i fer ampolles.
Però hi ha una diferència substancial. A la Xina elaboren plans quinquennals, molt treballats i debatuts i amb uns objectius clars i racionals. A Catalunya, per politiqueria mal entesa, ni tan sols som capaços d’aprovar els pressupostos de la Generalitat o els de l’Ajuntament de Barcelona.
Intel·ligència, responsabilitat i disciplina. Només així salvarem el país i salvarem la democràcia. Els incendis d’aquests dies ens demostren que tenim un cos de bombers excepcional, i els hem de felicitar i ens hem de felicitar per la seva magnífica tasca. Però el problema de fons no és la demostrada capacitat d’apagar els focs: el problema és l’abandonament dels boscos i de l’agricultura.
Hi ha qüestions cabdals que cal posar sobre la taula, debatre i decidir: per exemple, la propietat privada dels boscos, herència d’un passat que ha deixat de tenir sentit i que és un obstacle per la gestió acurada de la natura; o la necessitat d’eliminar el pi blanc -una “bomba” incendiària- de les nostres muntanyes i la seva substitució per espècies més resilients i pròpies del país, com l’alzina.
La consciència catalana que tant proclamem i reivindiquem és això. Som una comunitat que confronta una amenaça ecològica sense precedents. Tenim la convicció, tenim l’energia i tenim la voluntat de plantar-hi cara i reaccionar? Ser patriota no és brandar una bandera estelada o parlar en català a la dependenta del Vivari: és, primer de tot, protegir i defensar la integritat del territori que hem rebut i que se’ns està cremant davant la nostra passivitat i mandra col·lectiva (després, tot són plors).