L’arribada de l’estiu és sinònim de moltes qüestions. També del retorn, un any més, del mercat de fitxatges de futbol. L’elevada i la creixent quantitat de recursos econòmics que mou, temporada rere temporada, és el típic tema que centra la sobretaula dels dinars familiars, però sense que se n’identifiqui mai una solució clara. La sensació imperant és que aquest mercat és el símptoma més clar d’un sistema capitalista cada cop més salvatge i on l’ànima social defensada per les opcions polítiques i socials d’esquerres s’ha anat diluint amb el pas del temps.
Per posar un exemple conegut: fa unes setmanes el Barça va presentar el porter Joan García com a nou jugador de l’equip blaugrana després de pagar a l’Espanyol 25 milions d’euros. No és, ni de bon tros, dels fitxatges més cars que s’han produït a les principals lligues europees. Són 25 milions per un porter, certament, de molta qualitat. Amb tot, i com qualsevol altre futbolista, les seves tasques i els seus deures, que es podrien resumir en assistir als entrenaments, estar físicament preparat per quan el tècnic el convoca i jugar bé durant els enfrontaments, són de responsabilitat menor respecte altres professions.
En cap cas resto mèrit a la seva labor, però comprendran que té moltes més obligacions i impacte sobre el dia a dia de la població el president d’una comunitat autònoma (l’exemple de la DANA de València n’és la prova més evident), el mandatari d’un país (mirin les darreres decisions adoptades per Trump), els metges d’un hospital, els mestres d’una escola o els periodistes d’un diari.
A més, fixin-se si la xifra és desorbitada o irreal que cap persona de classe mitja o treballadora no arribarà mai a veure tants diners a la seva vida encara que cotitzi tots els anys que li pertoquen. En altres paraules: 25 milions d’euros només està a l’abast d’uns pocs.
Hi ha qui podria respondre que el futbol mou un nombre molt elevat de seguidors i aficionats i que, per tant, necessita preservar els elements que el fan especial, com ara el mercat de fitxatges i la pugna contínua entre els diferents clubs per veure qui posa més diners sobre la taula pels futbolistes de major qualitat.
No seré jo qui negui aquest al·licient als socis i fans, però aquest estira-i-arronsa propi del mercat estival es podria donar igualment si totes les entitats acceptessin reduir substancialment les quantitats econòmiques que es paguen i moure’s en les xifres en les quals es situa la immensa majoria de ciutadans i empreses. No té cap sentit, des del punt de vista econòmic, que mentre a Espanya 2,4 milions de persones cobren el Salari Mínim Interprofessional (SMI), un equip li pagui a un altre 25 milions d’euros per un jugador. I encara menys des del punt de vista ètic, ja que, segons les Nacions Unides, 1.100 milions de persones viuen en situació de pobresa extrema al món.
En tot cas, no soc ingenu i sé que aquesta situació, lluny d’arreglar-se, anirà a més en els propers anys, ja que són massa les mans que participen en aquestes operacions milionàries: els jugadors, els seus representants legals, els equips, els patrocinadors, empreses externes…
No obstant això, el futbol, com a activitat física mundial i de masses amb uns valors, és molt més que els diners. Hi ha tres casos que són molt paradigmàtics en aquest sentit: el primer és el del Paris Saint-Germain, que ha guanyat la Lliga de Campions després d’haver invertit (o d’haver-se gastat, depèn de com es miri) més de 2.000 milions d’euros en les darreres temporades. Li ha sortit a compte a l’equip francès? Té ànima un projecte esportiu basat principalment en estrelles i grans fitxatges? Quin és el límit econòmic (i ètic) per guanyar títols?
El segon cas, i en contraposició a conjunts com el del PSG, el trobem al Mirandés, un club amb un dels pressupostos més modestos de la categoria de plata del futbol espanyol que va quedar-se a les portes de primera divisió.
I, finalment, hi ha el cas dels equips més humils del futbol català (Sant Andreu, Sabadell, Nàstic…), que han estat capaços de mobilitzar i engrescar tot un barri o tota una ciutat. La forta afluència de veïns, sobretot en el tram final de la temporada, demostra que, com tot en aquesta vida, els recursos econòmics són importants, però que no ho són tot.