En l’hora del tancament del curs, les primeres conclusions sobre els resultats i les expectatives econòmiques passen sobretot per un decorat d’especulació i de confusió, perquè des de la directiva només es filtren aquelles informacions que li convenen a un relat feliç d’estabilitat, recuperació i opulència financera que en absolut respon a la realitat. Per exemple, sobre si el Barça de Joan Laporta està en la regla 1.1 del fair play econòmic, els mateixos mitjans oficialistes li donen enfocaments diferents, ja que el diari Sport afirmava dimecres que LaLiga ja li ha confirmat que podrà operar al mercat sota aquest paràmetre, mentre que Mundo Deportivo ho negava, informant que Javier Tebas encara no li havia comunicat a Laporta aquest canvi malgrat “estar en el bon camí”.
Ambdues afirmacions donen voltes a la mateixa incògnita sobre quin criteri aplica l’auditor, Crowe, a tres assumptes concrets. Primer, el tractament comptable dels 100 milions dels seients VIP que, segons les informacions de la premsa laportista -com Mundo Deportivo, Sport i la resta, majoritàriament- havia d’haver estat efectiu a finals de maig i sens dubte abans d’acabar juny. Expectatives que no s’han complert i que s’han complicat perquè, a més, l’Ajuntament de Barcelona no pensa parcel·lar ni atomitzar llicències d’obertura: n’hi haurà una de sola quan formalment Laporta la sol·liciti un cop acabada la primera fase de les obres.
El segon i tercer punt són el mateix problema d’arrel: la depreciació pendent de Barça Vision (208 milions) i de Locksley Invest (157 milions) en forma de pèrdues derivades de la mort anunciada d’ambdues societats, no perquè no hagin pogut desenvolupar el seu pla de negoci, sinó perquè des del principi van ser, intencionadament, operacions fictícies i enganyoses per enganyar LaLiga.
Fins i tot el financer Marc Ciria, que ha estat requerit per la premsa del règim per analitzar aquesta situació des de la seva sempre curosa condescendència i generositat amb les atrocitats del laportisme, creu que és inabastable aquest estatus sense la col·laboració expressa de Crowe mirant cap a una altra banda. “Amb la informació que tenim avui, crec que el president compta amb dues coses: no depreciarà ni Locksley ni Barça Studios, encara que hi hagi reserves per part de l’auditor, el club no els depreciarà; i, a més, entenc que l’auditor donarà per bons els 100 milions d’euros d’ingressos per la venda dels seients VIP. Aquesta és l’única possibilitat. Si depreciem Locksley, que recordem són 157 milions, o una part de Barça Studios, que són 204 milions d’euros que encara figuren al balanç del club, fins i tot si ens reconeixen els 100 milions com a ingrés, no hi arribem”.
Dit d’una altra manera, a Laporta li han d’acomodar com sigui els 100 milions que Crowe no havia validat a l’abril per diverses causes i, a més, ocultar a LaLiga les enormes -monstruoses seria l’adjectiu ideal- depreciacions de companyies i enganys dissenyats per Laporta, 465 milions en total, per poder falsejar de cara als balanços una situació de col·lapse total.
Si ara depèn de la clemència –o falta de rigor, segons com es miri– de l’auditor per no tornar a fer el ridícul en aquest mercat d’estiu i el club es manté encara dret és per dues raons: l’esportiva, gràcies a l’herència de la Masia de Josep Maria Bartomeu; i la financera, gràcies al fet que, des del 2022, quan Tebas es va adonar que Laporta li havia colat un gol, o diversos, per l’escaire, el va obligar a subscriure un pla de viabilitat que, evidentment, ha comportat retallades contundents en la despesa i una limitació de la massa salarial, per disgust de Laporta.
L’altre punt de suport, sense el qual el pes del deute hauria caigut damunt el club en forma d’intervenció de la tresoreria del Barça a càrrec de Goldman Sachs, és el refinançament recentment acordat per part (40%) del préstec de 1.500 milions a invertir en la reforma de l’estadi. Per a Marc Ciria, una solució que arriba tard i malament.
“Teníem un deute a curt i mitjà termini –ha explicat–, que s’havia de tornar, de gairebé 800 o més de 800 milions, abans d’acabar l’any 2028, i el Barça ha aconseguit refinançar 424 milions a llarg termini fins al 2050. Això al principi sembla una notícia positiva, però no ho és. Bé, això no ho diu només Marc Ciria, ho diu el mercat, oi? Perquè el mercat ens atorga una qualificació, el ràting, perquè tothom ho entengui, que és el nivell de solvència, la capacitat que tens per tornar un deute, d’acord? Fa poc vam tenir una bona notícia: la millora en positiu de la qualificació. Per tant, quan vas al mercat amb aquest mateix ràting, el mercat t’està finançant al 3,5%. Aquesta és la mitjana europea amb la qual s’estan finançant emissions d’altres corporacions similars al Barça. Amb el mateix ràting, és a dir, la mateixa qualificació de solvència i la mateixa durada, perquè si no estaríem comparant coses diferents, el mercat està pagant de mitjana per cobrir aquest deute un 3,5% d’interès anual, mentre que el Barça ha tancat amb 5,19%. La diferència d’un punt o punt i mig en l’interès pot semblar menor, però, projectada al llarg de vint-i-cinc anys, implica un sobrecost de més de 100 milions d’euros per al club. Aquest fet evidencia una manca d’optimització en la negociació, ja que acudir al mercat de capitals per comparar ofertes podria haver permès accedir a condicions molt més favorables”.
S’explica perquè “Goldman Sachs, d’una banda, representa els creditors perquè estructura l’operació i, de l’altra, refinança el deute per nosaltres. És com negociar la hipoteca al banc sense comparar el que n’ofereixen altres. Si vols baixar el tipus d’interès, has d’anar al mercat de capitals, veure què s’està pagant i, amb això, aconseguir un refinançament més ajustat. L’any passat el mercat, per liquiditat i per la corba de tipus, oferia una millor oportunitat, hi havia menys incertesa, encara no s’havia tornat a l’estadi, etc. Per tant, era un millor moment per fer-ho. Evidentment, ara ja estàvem pràcticament contra les cordes, a un any d’un venciment molt important i a dos anys d’un altre venciment de més de 600 milions d’euros, només un dels venciments. Així que era necessari fer-ho per continuar sent viables pel que fa a la part del crèdit, però s’ha fet tard i car”.
En conjunt, mesures desesperades i de cara a la galeria de Laporta per poder continuar gastant i intermediant comissions malgrat els controls de Tebas que el mateix Govern de Pedro Sánchez està disposat a ajudar-lo a eludir.