Aquest mes de juny ha aparegut el llibre ‘Fiascos SA. Los grandes fracasos empresariales de la democracia” (Debate/Penguin Random House), escrit per Miguel Ángel Noceda, periodista especialitzat en informació econòmica i president de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE). Un dels fiascos dels que parla Noceda és el de Banca Catalana, que ocupa 26 pàgines del llibre, al costat d’altres crisis financeres i empresarials com Rumasa, Banesto, KIO-Torras, Gescartera o Martinsa-Fadesa. L’autor recull la dada que va calcular el Tribunal de Comptes sobre el cost públic del sanejament de les arques de Banca Catalana: 344.000 milions de pessetes.
L’anàlisi de la crisi de Banca Catalana va des de la fallida que va portar a la seva absorció pel banc BBVA fins la confessió de Jordi Pujol, l’estiu del 2014, que va amagar una fortuna a l’estranger durant tots els anys que va ser president de la Generalitat. Defineix l’actuació de l’ex-president al front de Banca Catalana com “una forma d’enriquir-se”.
“La filosofia bancària que volia implantar Pujol amb Banca Catalana era de la de ‘fer país’, alguna cosa així com un banc oficial a l’estil de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) a Catalunya però amb dipòsits dels particulars. És a dir, demanava diners als estalviadors catalans amb l’esquer que estava construint Catalunya i els utilitzava com si mai no els hagués de tornar. O sigui, una eficaç forma d’enriquir-se. Les inversions i els crèdits concedits responien més a unra rendibilitat ideològica que financera”, es llegeix a “Fiascos S.A.”.
El Tribunal Supremo no va recórrer l’absolució
El llibre repassa també la gestació i desestimació de la querella presentada per la Fiscalia General de l’Estat contra Jordi Pujol i la cúpula directiva de Banca Catalana. Tracta de les divisions al sí del govern de Felipe González per l’actitud a prendre davant aquesta querella. González, com el seu vicepresident, Alfonso Guerra, temien les repercussions polítiques del processament de Pujol. Pujol va acusar els socialistes de maniobrar per descavalcar-lo de la presidència de la Generalitat però Noceda explica que “Felipe González no va dissimular el seu alleujament quan Pujol va sortir impune davant la justícia. Havia buscat la forma de bloquejar la querella però no va poder. Mai va pensar que els fiscals acusarien el polític català ni molt menys que arribarien tan lluny”.
L’autor assegura que el president del govern espanyol “veia amb gran preocupació que es trenquessin les relacions i les aliances parlamentàries que existien, encara que el PSOE podia en aquella legislatura aplicar el corró amb la majoria absoluta al Congrés dels Diputats”. I afegeix que “fonts judicials van assegurar que si el Tribunal Suprem hagués recorregut, s’hauria reobert el cas”.
La deixa, una excusa que ningú no es creu
Conclou que “el Govern espanyol va respirar, però les dades són tossudes i no enganyen. De fet, ni els advocats defensors ni els magistrats que van determinar l’exculpació van rebatre les dades detallades de la gestió de Pujol com a conseller executiu entre 1974 i 1976. Així mateix, recull que l’aleshores executiu va cobrar dividends il·lícits i es va lucrar de la compra venda d’accions, de dipòsits a llarg termini al seu nom o de familiars i la concessió de crèdits ficticis. Per això, havien utilitzat la caixa b”.
D’aquests diners com a possible origen de part dels que van amagar a l’estranger els Pujol durant molts anys se’n parlarà en el judici que començarà el novembre. L’excusa de la deixa del seu pare esgrimida per l’ex-president no s’aguanta per enlloc com apuntava el desaparegut periodista Pere Ríos al seu llibre “Banca Catalana, cas obert”, profusament citat a “Fiascos S.A.”.