He assistit a diversos concerts de gòspel a càrrec de grups corals entusiastes i multitudinaris, moltes vegades acompanyats d’un contundent grup musical. És una bona experiència, però que molt sovint comporta un parell de defectes.
El primer: ja des de la primera cançó la intensitat emocional va al màxim. I la segona també… i així fins al final (amb alguna petita excepció). L’espectador està abocat a un terrabastall emocional sense cap descans… i acaba buidant de contingut l’experiència musical.
El segon: una inevitable adscripció emocional als continguts del repertori, sense espai per la dissidència. Creients o no, la comunicació directa amb el més enllà és d’obligatori compliment.
Des que Feijóo ha arribat a la presidència del PP i ha entrat per la porta gran a les Corts, no ha parat de seguir aquesta mecànica del gòspel: màxima intensitat en el seu enfrontament amb el govern… corregeixo, amb Pedro Sánchez. Dimissió, il·legítim, corrupte, capo màfia… no hi ha epítom que descansi una mica, tot a màxims.
I una adscripció absoluta a aquesta visió d’un president il·legítim, corrupte i que només té com a únic interès no deixar la cadira, el poder. Cap referència a la feina del govern, a les seves transformacions en el món del treball i de les pensions, de la seva valent i reconeguda política exterior, de la transició energètica, etc.
Per què Feijóo se sent tan ben instal·lat en aquesta actitud “gòspel”: màxima intensitat emocional i màxima obsessió contra Pedro Sanchez? ¿Hi ha alguna proposta, alguna estratègia, algun concepte narratiu que marqui unes pauses, una intensitat controlada? Inclús José María Aznar parla de la importància d’entusiasmar i no només “atizar” a Sánchez, i que cal “cabeza fria pero tensión vital máxima”.
I aquí rau una de les claus: Feijóo not el cap fred, no té capacitat d’entusiasmar ni se li veu una estratègia que mostri el país que vol governar, perquè no és el que ell esperava. Venia d’una plàcida etapa presidint el govern de la comunitat autònoma de Galícia (2009 a 2022), sense ombres al seu costat i sense necessitat de grans esforços programàtics: ja se sap, ser conservador és políticament molt còmode, no cal inventar res, només facilitar que les coses segueixen el seu curs “natural”.
I venint d’aquesta comoditat se li ofereix la possibilitat de desembarcar en el PP estatal quan Rajoy va dimitir, però no ho va veure clar i va seguir en la seva “zona de confort”. Però després de la crisi del PP amb Pablo Casado, es deixa convèncer i agafa la presidència del PP i la seva candidatura a futur president d’Espanya. Amb l’èxit de les eleccions autonòmiques i municipals del 2023, es veu clarament ja en la presidència de l’estat. I guanya en escons a Pedro Sánchez a les eleccions del juliol de 2023, però no obté els suports per dirigir la nació.
Quin marc mental i emocional pot tenir amb aquesta trajectòria?: la d’una persona ferida en el seu orgull i en la seva previsió d’èxit que no perdonarà mai aquest afront. Penso que és el cas més palmari d’un líder mogut per una “tírria” personal i no per una estratègia política meditada i de llarg recorregut. Li cal obsessivament destruir a l’adversari, és un tema personal, no polític. No hi ha raons, només una emocionalitat sense pausa, una hipèrbole continuada que només aplaudeixen aquells als que ha contaminat amb aquesta animositat cap a Pedro Sánchez.
És evident que hi han informacions preocupants de l’entorn del PSOE, però la capacitat de Feijóo de respondre assenyadament es consustancialment impossible, perque més enllà del “acoso y derribo” no te res que propossar: per això no és capaç de presentar una moció de censura (més enllà del tacticisme dels suports) perque no pot aportar un discurs prospectiu respecte al pais que vol dirigir, nomès aquest odi visceral que el fa descuidar les seves obligacións institucionals (com acudir amb el Cap de l’Estat a la celebració dels 40 any de l’adhesió d’Espanya a la UE).
Tràgic que la política acabi en el fang de les emocions més primàries, aquelles tan ben descrites en l’odi bíblic de Caín contra Abel: més de mils d’anys més tard no hem aconseguit superar aquesta gelosia tan primària (i que, malauradament, molts reconeixem en els nostres entorns més propers).
P.S. Disculpeu aquesta anàlisi tan lluny del main stream i la correcció periodística, i tan arran de les nostres pulsions més primàries… però trobo a faltar visions més “domèstiques” de les actituds dels polítics, com si les gelosies, les manies i malevolències personals, la guerra de sexes i intersexes, no fosin material energétic del dia a dia… malaurada i tràgicament, repeteixo.