Periodista i escriptora. Ha treballat fonamentalment en mitjans públics catalans. Ara està a la secció d’internacional dels informatius de Catalunya Ràdio. Corresponsal a l’Orient Mitjà, amb base al Líban, durant sis anys. És autora de Dones valentes. Ara publica Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc (Ara Llibres / Capitán Swing).
Com és un campament de refugiats palestí com el de Xatila?
Xatila no és el tipus de camp de refugiats que ens solem imaginar. No és un descampat, amb tendes de campanya, més o menys organitzat… Xatila és una miniciutat, dins d’una gran ciutat, que és Beirut, la capital del Líban. Aquest camp va ser creat el 1948 per acollir 3.000 palestins que fugien de la neteja ètnica de l’Estat d’Israel. Ara són al voltant de 30.000 les persones que hi viuen, i no són només palestines, sinó també sirianes i d’altres nacionalitats. El panorama físic et colpeja perquè és com una presó a cel obert, barraques de ciment que creixen en altura, perquè no poden fer-ho en amplada. Només té un quilòmetre quadrat. Hi ha carrers laberíntics en què gairebé no caben dues persones de costat, amb un cablejat on, de vegades, s’electrocuten nens. No disposa d’electricitat durant la major part del dia i la llum del sol gairebé no hi entra. No tenen aigua potable. En aquest paisatge urbà, hostil, dominen el carrer homes i nens, perquè les dones no el trepitgen. Només se les veu quan surten a comprar o fer gestions. Hi ha una atmosfera densa, com d’hivernacle. Encara es respira el genocidi que s’hi va produir el 1982, quan les milícies falangistes libaneses, amb la connivència d’Israel, van matar milers de persones. A Xatila hi ha armes, drogues, milícies…
La gent surt del gueto? Es relaciona d’alguna manera amb la ciutat?
Xatila ve a ser un gueto, perquè, al final, les autoritats libaneses tenen els refugiats palestins en un règim de semiapartheid. Al Líban hi ha una dotzena de camps de refugiats palestins, i no volen que hi hagi més llocs com Xatila. Van ser temporals, però s’han convertit en permanents. Llavors, el que fan és ofegar-los, literalment, amb unes condicions de vida al límit. Ja van per la cinquena generació de refugiats palestins que neixen a Xatila. No els donen la nacionalitat, de manera que són refugiats sense papers. No poden comprar propietats fora del camp. Tenen feines prohibides… D’alguna manera, se’ls condemna a ser refugiats per a tota la vida. A Xatila hi ha punts de control, amb soldats, però és un dels pocs camps d’on es pot entrar i sortir amb bastant facilitat. Caldria preguntar-se per què no fugen espaordits, però, en realitat, a la Petita Palestina, com així es denomina, s’hi senten millor. Perquè quan surten els detenen, els humilien… Hi ha ONGs que ajuden, però amb el genocidi de Gaza i la guerra d’Ucraïna els recursos tendeixen a retallar-se.
En aquest context, les dones, nenes, adolescents es troben, sens dubte, doblement exposades al sofriment?
Perquè s’entengui el llibre, la història neix d’un pare, Madji, que vol apartar la seva filla, Rasam, d’11 anys, de les violències estructurals que pateix aquest camp per a les nenes. Aquest pintor de façanes palestí s’adona que hi ha amigues de la seva filla que les casen a partir dels 10 anys, altres es queden embarassades i moren en el part, perquè els seus cossos no estan preparats. Algunes cauen en les drogues. Moltes deixen l’escola i acaben empresonades entre quatre parets, com a esclaves domèstiques… El Madji, que no té un manual de feminisme, però si sentit comú, es planteja que no vol això per a la seva filla i les seves amigues. Crea així un equip de bàsquet i una pista, en una cinquena planta d’un edifici. Quan em va citar per gravar, vaig pensar que s’havia equivocat perquè, després d’una caminada entre carrerons, vam començar a pujar per una escala de caragol… Vam obrir una porta i allà hi havia un intent de pista de bàsquet. La pista s’havia convertit en un espai de seguretat i alliberament per a aquestes nenes, que el primer dia saltaven, reien, es tiraven a terra… Mai havien jugat. El Madji els posava la condició que per entrenar havien d’estudiar.
Quan es va crear l’equip?
L’equip es va crear el 2012 i jo el vaig conèixer el 2017. Continua a dia d’avui amb noves generacions. El més bonic és que, quan es va posar en marxa l’equip, el Madji es va adonar que havia de fer un treball porta a porta, per convèncer els pares de les nenes que les deixin entrenar. Després, amb l’aquiescència dels pares, recluta les nenes. A algunes, quan jugaven amb la pilota al carrer, les xiulaven, les escopien, les insultaven…
A Xatila, les condicions de vida de les dones estan marcades més aviat per raons religioses, de poder, de costums…?
Al camp, les dones fan una vida entre quatre parets. Però també vaig descobrir que hi ha una resistència, un empoderament, una revolució…, com passa també a l’Afganistan o a l’Iran, on les dones també estan recloses. Fins on poden, o les deixen, fan la seva lluita diària. En qualsevol cas, la vida a Xatila és molt dura per a les nenes i les dones. No perquè el camp sigui més masclista que altres llocs de l’Orient Mitjà, sinó simplement, perquè és un forat on no hi entra res. Així, les violències es projecten contra els més vulnerables, especialment les dones. No crec, en qualsevol cas, que el problema sigui l’islam, com de manera tòpica s’entén de vegades entre nosaltres. L’islam és masclista com ho són el cristianisme i el judaisme. La religió és manipulable, i pot ser-ho més en llocs vulnerables, com Xatila.
Segueixen tenint protagonisme les armes, les xarxes paramilitars, cosa que es dona a entendre quan a Occident es parla de l’Orient Mitjà?
Hi ha milícies, amb faccions, que són les que governen el camp. L’Exèrcit regular no hi entra. També hi ha, és clar, cada vegada més armes. També més drogues. De totes maneres, sense la connivència del poder i de les forces armades no hi hauria una situació com la que hi ha.
I com ha anat evolucionant el projecte del Madji?
Al principi hi havia molts impediments. Nenes que, al cap de poc temps, els prohibien entrenar o les tancaven a casa perquè no hi anessin. Ara molts pares acompanyen les seves filles, i s’emocionen quan fan una cistella. També les acompanyen quan van a un altre país a jugar. Hi ha casos de nenes que, estimulades per l’experiència, han estudiat, treballen. Les primeres no tenien referents. Ara, les petites, tenen unes predecessores.
S’ha estès, d’alguna manera, la iniciativa del Madji al camp de Xatila, o ha quedat limitada a una singularitat?
Quan vaig entrar al camp per primera vegada, vaig pensar que aquell era un dels llocs més durs del món per viure-hi. El nom m’evocava el genocidi que s’hi havia produït. Associava el camp a mort, destrucció, violència… Però amb l’equip de bàsquet vaig descobrir que aquella llumeta de la cinquena planta es replicava en altres llocs del quilòmetre quadrat. Un dia, una mica frustrada perquè em costava molt que les nenes expliquessin el que els passava, va passar prop meu una altra nena petita amb un bat a la mà. La vaig seguir, i vaig descobrir que, en un carrer, a prop del del Madji, hi havia una refugiada siriana que portava un equip de criquet amb nenes. Ella, per ser dona, mantenia una comunicació més bona amb les noies, i això facilitava les coses a l’hora d’expressar les violències que patien. No gaire lluny, també vaig conèixer la Rima, una vídua, que tenia filles, i que havia recaptat la col·laboració d’altres dones per fer roba per a dones del camp.
En el temps que ha passat entre les teves vivències al camp de Xatila i l’edició del llibre, per on han anat discorrent les coses, particularment pel que fa a la relació de la societat libanesa amb els camps?
El llibre acaba el 2023, que és quan el vam publicar en català. Estic en contacte amb el Madji, però el llibre abasta un període de gairebé 10 anys, des del 2012. Hi ha una part del Líban que no vol saber res i una altra que no sap res, i ja li va bé. El Líban viu d’esquena a Xatila. De fet, quan anava al camp, alguns veïns em deien: “On vas? A aquell camp de terroristes? Allà no hi trobaràs res de bo”. Intentava convèncer-los que no era gens així. I aquí, el Madji també ha fet una cosa que és molt important: un projecte inclusiu, perquè hi participen palestines, sirianes i libaneses. Una cosa que fins i tot ha contribuït a fer entendre la causa palestina, en aquests dies de tanta duresa a Gaza. Aquest llibre també és una manera de seguir parlant de Palestina, de Xatila, des d’una visió diferent.