La gestió de les deixalles domèstiques a l’Àrea Metropolitana de Barcelona va viure una profunda crisi a les darreres dècades del segle passat. La generació de residus no parava de créixer amb d’incorporació massiva de noves fraccions, sobretot el plàstic. La majoria eren enterrats a la vall d’en Joan, al Garraf, i altres s’incineraven a una precària instal·lació de Montcada i Reixac i a la de Sant Adrià. Era freqüent l’aparició d’abocadors incontrolats a prop de les carreteres secundàries, sovint de runa i també d’aparells electrodomèstics.
L’impacte més greu de tot plegat era l’abocador del Garraf, on al llarg dels seus anys de funcionament (inaugurat amb el franquisme) s’hi van acumular quasi 30 tones de residus domèstics. L’emplaçament de l’abocador, sense cap impermeabilització, en un massís calcari ple d’avencs, es va demostrar equivocat. Va ser el focus i origen de la contaminació severa de l’aqüífer del Garraf, donada la infiltració de lixiviats en les aigües subterrànies que arriben fins al mar per la surgència de la Falconera. També s’ha constatat la incidència de gasos en les cavitats càrstiques de la conca. Es va tancar l’any 2006 i avui en dia encara produeix biogàs, que s’aprofita. També s’ha invertit importants recursos econòmics pel seu segellament i correcció de l’impacte paisatgístic.
Calia un nou model enfocat a reduir els tractaments finalistes, és a dir l’enterrament en abocadors o la incineració. El camí va ser el reciclatge; és a dir, aprofitar tot el que era aprofitable perquè tingués una segona utilitat i reduir el volum destinat a incineració. Les eines fonamentals per assolir aquests objectius van ser la implantació de contenidors al carrer per cada fracció, els ecoparcs (tres a l’àrea metropolitana: Montcada i Reixac, Zona Franca i Sant Adrià) i la xarxa de deixalleries municipals. I també uns programes de crear consciència als ciutadans per mantenir un compromís amb la gestió dels residus.
De totes les fraccions, la de matèria orgànica es va mostrar com la més important per dues raons: la primera, els problemes que provoca el colgament de matèria orgànica en abocadors i, segona, la seva capacitat per la producció de compost, que es pot fer servir en camps i també en la recuperació de boscos. I es van inaugurar plantes de compostatge, que en part aportaven també materials per la fabricació de biocombustibles.
Aviat es va poder comprovar que el reciclatge basat en la situació de contenidors de diferents colors als carrers tenia limitacions, degudes en gran part en la manca de civisme de part de la població. El que s’obtenia pel que fa a carrer estava molt allunyat dels objectius fixats i eren fraccions de mala qualitat, amb molta barreja, especialment en el cas de la matèria orgànica. Hi havia un altre model possible: fer la recollida porta a porta, un sistema de massa allunyats del dels antics escombriaires quan encara els contenidors no formaven part del paisatge urbà.
Tiana va ser el primer municipi de tot l’Estat en inaugurar un sistema porta a porta, que es va posar en marxa ara fa justament vint-i-cinc anys. El model va ser seguit ràpidament per altres ajuntaments fins al punt que avui en dia més de tres-cents municipis catalans tenen implantat aquest sistema. Tiana va començar a fer la recollida porta a porta tant de la matèria orgànica com del rebuig, mantenint al carrer els contenidors de paper, vidre i petits envasos. Es van haver de resoldre problemes al voltant de temes com la recollida de bolquers i els punts d’emergència.
L’èxit de què va fer Tiana és objectiu: el reciclatge al municipi va passar d’un 16% abans del porta a porta a més d’un 80% després de la implantació del nou sistema, valor que s’ha mantingut al llarg dels anys. Al conjunt de Catalunya, el percentatge mitjà de reciclatge encara ara és inferior al 50%. I no és cert que el porta a porta sigui un model de “poble”; un urbanisme amable ha de fer possible, donat el seu èxit per obtenir un millor reciclatge, que sigui universal.
Davant un greu problema ambiental global, va ser possible que un petit poble fes una contribució significativa a pensar les coses de manera diferent. I va estar possible per la valentia d’un equip de govern però també, i sobretot, per la complicitat dels ciutadans que van fer seu el repte. Tant de bo que aquests dos valors anessin més sovint aplegats, almenys pels nous reptes que s’albiren a un futur immediat amb relació a la sostenibilitat i l’economia circular!
I com a mínim que Tiana figuri a l’historia petita per una millor recollida de residus.