Periodista i escriptor. Entre altres llibres ha publicat No somos refugiados, una crònica sobre població refugiada al món, Cuando todo se derrumba i Ya nosomos amigos, una novel·la. És professor a la UAB i editor de la revista 5W. Crónicas de larga distancia. Ara publica Hipocresía solidaria. Por qué unas víctimas importan menos que otras. Una crónica de Afganistán y Ucrania.
Hipocresia solidària, on, de quina manera? A tot el món? Especialment entre nosaltres, els europeus?
El llibre neix el 2022, amb la invasió russa d’Ucraïna. Vaig anar a fer aquesta cobertura per a la revista 5W. Quan vaig arribar a la frontera entre Polònia i Ucraïna em va cridar molt l’atenció trobar-me amb una situació molt diferent del que havia vist en altres llocs: milers de persones fugint d’un país en guerra. Se’ls facilita el pas, se’ls dona ajuda humanitària… Un escenari molt diferent del que vaig veure a la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, després de la tornada dels talibans al poder. D’aquí la idea del llibre. Després, tot es va confirmant d’alguna manera. La Unió Europea dona la protecció automàtica a les persones que fugen d’Ucraïna. Una cosa que constitueix un instrument jurídic molt interessant i que no es va considerar amb les persones que fugien de l’Afganistan. Al llibre es comparen les dues situacions, amb històries personals i anàlisis del context.
L’exili ucraïnès ha arribat a Europa, com un raig de sol passa per un vidre: sense trencar-lo ni tacar-lo?
Després de la invasió russa d’Ucraïna, el 2022, es produeix un moviment de població dels més ràpids de la història recent, que és l’èxode ucraïnès. En una setmana, aproximadament un milió de persones van sortir del país. Ara són cinc. Estan distribuïts per tot Europa. A Espanya, n’hi ha una mica més de 200.000. El que crida l’atenció d’aquest acolliment és com es produeix. D’una banda, no sentim aquelles metàfores que s’utilitzen amb altres poblacions i amb l’emigració en general: allau, inundació, invasió… Sense fer soroll, aquestes persones es van assentant per Europa, sense que s’esfondrin els sistemes públics de salut, educació… Ho fan, sobretot, a través d’un instrument, que es va activar aviat: la directiva de protecció automàtica de la UE, emesa el 2001 i que es recupera per a aquest cas. Resulta tremendament efectiva, no només perquè proporciona ajuda humanitària directa o suport econòmic, sinó, en particular, per l’estatus legal que proporciona al refugiat. En aquest cas no només facilita l’acolliment, sinó que garanteix llibertat de moviments i altres prerrogatives.
Els refugiats adquireixen, diguem-ne, drets propis de la ciutadania?
No passen a ser ciutadans del país d’acolliment. Segueixen mantenint la seva ciutadania pròpia, la ucraïnesa. En aquest sentit, el més important és que es troben en situació regular, amb la seguretat que això ofereix a tot el col·lectiu. També, malgrat trobar-se en una guerra terrible, genera la sensació de sentir-se d’alguna manera protegit, de sentir que hi ha una sèrie de països que t’estan donant suport.
Com apareix l’altre costat de la moneda, l’Afganistan?
De fet, mentre es produïa aquest èxode ucraïnès cap a Europa, milers de persones, procedents fonamentalment de l’Afganistan, seguien amuntegades a l’illa de Lesbos, que durant anys ha estat una espècie de presó a cel obert. Molts d’ells, de la minoria hazara, xiïta, perseguits pels talibans. Abans que els talibans tornessin al poder a Kabul, l’agost del 2021, els països europeus estaven repatriant refugiats a l’Afganistan, dient que era un país segur. Vaig escollir el cas de l’Afganistan per al llibre perquè és especialment sagnant. Després de dues dècades de presència occidental a l’Afganistan, amb un desplegament de fins a 150.000 soldats, la població o una bona part d’ella va quedar desemparada. Tot va acabar en una operació d’evacuació exprés, de la qual vam veure les imatges d’avions enlairant-se de Kabul, mentre els EUA s’escapaven per la porta del darrere. Al voltant de 100.000 persones van sortir del país d’aquesta manera. Al marge de les que després ho van fer de manera irregular, per les fronteres de l’Iran o el Pakistan. Una cosa molt trista per a una part de la població que havia confiat en aquest nou Afganistan, i acaba quedant-se al costat fosc de la història.
És una situació que, d’una manera o d’una altra, es reprodueix per diferents llocs del planeta, en la majoria dels casos sense cap ressò, en silenci?
Penso que el món, en clau de refugi o de fugida de conflictes, és similar a una gran escala, en què els esglaons són infinits. Hi ha múltiples discriminacions, algunes de subtils, altres descarades. Es poden citar molts casos, com les d’algunes minories que en algun moment van poder copar titulars, com és el cas dels rohingyes de Bangladesh, fugint de l’ofensiva birmana. Estem veient ara les conseqüències sobre la població del genocidi de Gaza, que sí que ressona, però que, en qualsevol moment, pot deixar de fer-ho. A Gaza, el setge es planteja en clau d’extermini, de neteja ètnica. La gent no vol sortir de la seva terra.
Els mòbils, en aquesta geometria variable de la solidaritat amb els refugiats, són de tot ordre, i no aliens, sinó tot el contrari, al racisme, la islamofòbia, el classisme…?
Més enllà d’Ucraïna versus Afganistan, hi ha casos clars de racisme institucional i, diguem-ne, popular, d’alguna manera, amb manifestacions com la islamofòbia. El classisme, per descomptat, és un factor de discriminació. En el cas de Síria es deia que els refugiats eren de classe mitjana, com per justificar així que se’ls acollís d’una altra manera, amb més empatia. D’aquesta manera, es discriminen els sol·licitants d’asil, no donant-l’hi a qui el necessita, sinó a qui ens sembla bé o ens interessa. Es va arribar a dir fins i tot que eren mà d’obra més qualificada, que podien interessar a les empreses. Així, s’imposava una visió instrumental sobre qualsevol altra consideració humanitària. Aquestes visions discriminatòries es van succeint, conflicte a conflicte.
Així arribem al que al llibre denomines “el refugi com a arma de realisme polític”? L’asil com a instrument de pressió en qualsevol estratègia o negociació política?
Un altre dels elements que expliquen aquesta hipocresia solidària és el de caràcter geopolític. L’ús dels moviments de població com a arma política. Al final, tot és un component més d’aquest realisme polític que es va imposant a nivell global, amb Trump, Putin… No cal anar molt lluny: el Marroc, per exemple, ja va utilitzar els moviments de població com a xantatge a Espanya. També va passar amb la UE i Bielorússia, uns quilòmetres més al nord de la frontera amb Ucraïna, on sí que es deixava passar la gent. Jo crec que en els càlculs de Putin hi va poder haver la possibilitat d’utilitzar l’arribada de refugiats a Europa com una forma de pressió.
El dret d’asil té fonaments jurídics sòlids, vincula els Estats que el subscriuen, o és una qüestió més aviat de bones intencions?
El refugi ve des de lluny. Es practicava en els temples de l’antiga Grècia. També a l’Edat Mitjana, on va tenir un biaix religiós. En els nostres temps, el moment clau és després de la Segona Guerra Mundial. Amb la declaració de Ginebra, el 1952, es consagra. Sobretot, en la idea que sigui universal. Desgraciadament, avui dia és com una entelèquia. És una normativa filla del seu temps, però crec que seria interessant recuperar part d’aquest esperit. I fer-ho de manera individualitzada, que és com hauria de ser. Aplicant-ho a persones que, a més de fugir de les guerres, sofreixen persecució per motius religiosos, de gènere i altres qüestions. En qualsevol cas, les guerres segueixen sent un motiu major per al refugi, que pot convertir-se en moneda de canvi. Se sap de molts casos d’afganesos que es feien passar per sirians a l’hora de sol·licitar refugi perquè consideraven que així serien més ben tractats, tindrien més possibilitats.
Les esglésies i, en el nostre cas, la catòlica, juguen algun paper significatiu en la promoció, l’aplicació, la salvaguarda del dret d’asil?
El Papa Francesc és qui es va pronunciar de forma més clara a l’hora de donar suport a les persones refugiades. Però aquest suport és, sobretot, simbòlic. Està claríssim que la responsabilitat de la qüestió recau sobre els Estats. També sobre l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), ja que al final també depèn d’ells. A Europa la qüestió dels refugiats segueix despertant un cert debat, se’n parla. En molts altres països, però, ni tan sols s’esmenta.