Passats cent dies del segon mandat de Donald Trump, a Mèxic se’l miren amb cautela i previsió. Si d’entrada el reestrenat president va amenaçar els seus veïns del sud amb forts aranzels: del 25% a les importacions en general, després ha anat rectificant amb frases de l’estil: “Mèxic està millorant molt” o “He parlat amb la presidenta de Mèxic, una dona meravellosa”. Ara per ara, l’economia asteca se les ha de veure amb la mateixa mesura però aplicada només a l’acer i l’alumini -en l’obsessió trumpista per revifar la seva indústria automotriu forçant la fabricació al país-, i a d’altres productes aliens al T-MEC (Tractat entre Mèxic, els Estats Units i el Canadà per al lliure comerç, hereu del TLCAN o NAFTA).
Claudia Sheinbaum, que va prendre possessió tres mesos abans que ho fes Trump, ha capejat la tempesta com ha pogut. En el discurs públic ha estat ferma, però també hi ha hagut converses privades per mantenir l’status quo el més possible. Així ha afirmat que “Mèxic és un país lliure, independent i sobirà”, i que “ningú no pot passar per sobre de la dignitat dels mexicans”, mentre havia de negociar amb el mandatari estatunidenc, perquè la seva economia n’és massa dependent com per no fer-ho.
Les esquerres mexicanes, com les seves germanes llatinoamericanes, històricament han estat més crítiques amb les polítiques dels Estats Units que els seus adversaris de dretes. Això per dir-ho de forma suau, perquè moltes vegades s’hi han enfrontat directament i n’han patit les conseqüències, des de la Cuba de Castro a la Veneçuela de Chávez, passant pel Xile d’Allende o el sandinisme nicaragüenc, mentre que els seus opositors eren col·laboracionistes o fins i tot règims/partits titelles de l’anomenat imperialisme ianqui.
Tot i això, Mèxic, amb més de 3.000 quilòmetres de frontera amb la potència del nord i en què l’esquerra, després de dècades, encara no fa set anys que governa, ha d’anar amb peus de plom per no sentir el pes aclaparador de qualsevol decisió presa des de dalt. Així es va conduir l’anterior president López Obrador, i Sheinbaum l’hi està donant continuïtat.
De fet, davant els disbarats aranzelaris trumpistes, a principis d’abril l’executiu mexicà va haver de revisar a la baixa les previsions de creixement del PIB per al 2025: del 2,3% a un rang entre l’1,5 i el 2,3%, amb una projecció d’alça semblant per al 2026: entre l’1,5 i el 2,5%. El missatge d’Hisenda que acompanyava aquest nou càlcul no deixava lloc a dubtes: la pujada d’ingressos, estimada en 7.200 milions de pesos per al 2025, podria canviar per “la creixent incertesa sobre la política comercial dels EUA, el nostre principal soci comercial”.
El darrer pronòstic oficial sobre les finances mexicanes per a aquest any i el proper no amaga que les polítiques comercials aplicades per la nova administració nord-americana han dut a una major prudència en la inversió i el consum privat. Off the record, alguns responsables han reconegut que es podria arribar a la recessió econòmica, segons el nivell d’impacte del gravamen, per a un país que el 2024 va concentrar el 83% de les seves exportacions en el veí del nord.
En aquest context de mesures econòmiques extravagants i declaracions amenaçadores cap a altres territoris, en particular Groenlàndia i Canadà, sobre una possible annexió, potser alguns pensin que Mèxic es podria donar per satisfet per no haver entrat en aquesta roda. O tal vegada Trump no estigui interessat a fer-se amb llocs que considera més pobres o, si recordem la seva extensió del mur el primer mandat, incloure dins dels Estats Units persones de pell més fosca que les que acostuma a tractar.
D’altra banda, prou territoris mexicans van incorporar els EUA en el passat, per a un total del 55% del que era originalment el país asteca. Ara Trump ha decidit adjudicar-se el nom de la porció de mar que durant més de 400 anys s’ha conegut com a Golf de Mèxic per reanomenar-lo Golf d’Amèrica. Google Maps ja fa servir els dos noms.
El magnat ha justificat la suposada benevolència aranzelària cap a Mèxic per la bona feina de Sheinbaum en el control migratori i del tràfic de drogues. Però, a nivell intern, Mèxic encara es dessagna a causa del narco, amb descobertes com el Rancho Izaguirre i les restes de centenars de persones. Les polítiques trumpistes no ajuden a crear un clima de certesa i reconstrucció en un país tan colpejat per la violència els últims decennis. Més que mai aplica la màxima sovint usada allà: “Tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units”.