Per a un club com el FC Barcelona, guanyar la Lliga suposa bàsicament un factor de creixement en l’àmbit econòmic i, a llarg termini, un increment dels ingressos si la directiva de torn és capaç de gestionar amb professionalitat i encert el prestigi extra que aporta a l’entitat.
Amb precisions. La primera, que el Barça no ha estat, precisament, el club del món la prosperitat i el poder patrimonial i econòmic del qual hagi estat vinculat històricament -dependència seria en aquest cas el terme prescindible- als títols. Més aviat el contrari. La segona, que conquerir la Lliga no es tradueix tampoc en un efecte immediat de guanys.
El més probable, en aquest sentit, és que al final de temporada l’assentament de les conseqüències financeres acabi justificant un lleuger increment de les despeses, començant perquè com se solen calcular els pressupostos sobre la base de la conquesta de la Lliga, la despesa màxima està assegurada, la qual cosa inclou una gran quantitat en variables (primes) que afecten el primer equip, jugadors i tècnics, paga extra per als empleats i activació de determinats contractes amb tercers clubs de procedència dels futbolistes. A aquesta càrrega cal afegir-li dues primes inicialment imprevistes, corresponents a la Supercopa i a la Copa del Rei.
També és cert, d’altra banda, que si els contractes amb determinats patrocinadors s’han fet com cal (Nike, Spotify, etc.) els títols com la Lliga redunden en un millor rendiment o els asseguren, segons en quins casos, si aquests arriben en un determinat període de temps. En aquest duel de costos i ingressos extra derivats de l’èxit del primer equip pel que fa a la Lliga solen acabar guanyant les despeses a curt termini.
Una altra cosa és que, coneixent Joan Laporta i la seva proverbial i compulsiva propensió a la despesa, la festa acabi molt pitjor del que caldria perquè, de cara a l’afició i a l’assemblea de l’octubre pròxim, que igualment tornarà a ser telemàtica, fosca, totalitària i antidemocràtica, justificarà aquesta pujada amb els tres títols de la temporada. Segurament, es tractarà de despeses de gestió voluminoses inexplicables i generalistes, sense detall de les partides.
De fet, si no fos perquè LaLiga encara exerceix un control financer exhaustiu -fins on Laporta li explica o li ensenya la veritat dels seus tripijocs- el descontrol podria arribar a límits insospitats. Per exemple, després de guanyar el sextet i tres títols més entre les temporades 2008-09 i 2009-10, Laporta va presentar unes pèrdues de 80 milions. Sens dubte, en aquesta segona oportunitat, el president aprofitarà la conjuntura i el vent a favor per al seu esport preferit, el malbaratament, fins on Javier Tebas i el seu equip d’experts li permetin. La Lliga no es tradueix, a diferència de la Champions, en un premi dinerari directe per guanyar-la. Només més despeses si es focalitza en aquestes conseqüències a curt termini en el compte d’explotació.
Més endavant és quan serà possible rendibilitzar el campionat si els partits de l’estiu estan subjectes al nou caixet del Barça quan s’han negociat i, sobretot, en la repercussió en la demanda de les entrades, per abonament o per taquilla, de cara a la pròxima temporada, la 2025-26. Això, és clar, a partir que, en algun moment dels pròxims quinze o vint dies, la directiva sigui capaç de fixar un dia inamovible de tornada a l’Spotify que permeti establir ja un calendari que inclogui els abonaments de la reobertura de l’estadi de les Corts o bé per al Lluís Companys (o no), depenent que realment la directiva pugui garantir la disputa del primer partit de la Champions en una seu o l’altra, circumstància que marcarà aquest retorn. A l’Spotify se suposa que els ingressos milloraran substancialment per l’ansietat dels mateixos socis per tornar i perquè la resta dels aficionats estaran disposats a pagar el que el Barça demani per veure en acció Lamine Yamal i els seus. En cas contrari, les despeses de jugar a Montjuïc tornaran a ser una càrrega pel cost elevat del lloguer i dels serveis i requisits d’aquest car exili, difícil de compensar per la limitació de l’aforament.
Qui no està per bromes en aquest sentit és la UEFA, a la qual el Barça haurà de comunicar també ben aviat l’estadi on, almenys, es pugui disputar la primera fase de la lligueta fins al febrer del 2026.
El que també ha fet l’equip de Lamine Yamal i de la segona edat d’or de la Masia és, a més d’afegir el 28è títol de Lliga de la història, deixar en mans de la directiva convertir en beneficis aquesta oportunitat única que, d’altra banda, també exigeix la imminent renovació-ampliació de contracte de Lamine Yamal i de tot el que pengi d’aquesta relació tan intensa, pròxima i onerosa (per al Barça) del president amb Jorge Mendes. Laporta té deures.