El futbol és més sorprenent en la forma que en el fons. Per aquest motiu, el fet que el Barça d’aquesta temporada hagi aspirat a guanyar-ho tot amb la mateixa plantilla que la temporada anterior va decebre completament i es va quedar en blanc respon a dos paràmetres que ho expliquen. D’una banda, la substitució de l’entrenador, Hansi Flick per Xavi Hernández, i, d’altra banda, l’any d’experiència i de maduresa acumulada per una base de jugadors de casa, també clau en aquesta resurrecció.
Sempre que el Barça ha combinat una generació sobresortint de talents propis –els que senten la samarreta– amb primeres figures mundials el resultat ha estat extraordinari, com va succeir en el Barça de les Cinc Copes sota el carisma de Kubala i, més modernament, amb l’efecte Messi, en aquest cas, com en el de Lamine Yamal, al voltant de cracs de la mateixa Masia en la sublimació de la millor escola de futbol de la història a la qual Laporta, malgrat la seva demostrada negligència i desinterès, no ha pogut destrossar encara. No del tot, almenys.
El Dream Team de Cruyff va reproduir aquest mateix model al voltant de Koeman, Stoichkov i Laudrup, i amb els Bakero, Zubizarreta, Salinas, Eusebio, Begiristain, Goikoetxea, Nadal, etc. com aquesta base compacta i solidària, com un grup nacional que parlava i imposava el mateix idioma i de forma majoritària en un vestidor amb una marcada personalitat i al qual es van anar sumant i integrant Amor, Guardiola, Sergi i Ferrer amb el temps.
En l’explosió del Barça de Guardiola de la temporada 2008-09 també es va reproduir, com ara, un factor previ determinant relacionat amb la selecció. Puyol, Xavi i Iniesta van ser empesos literalment a la fama per Luis Aragonés a l’Eurocopa d’aquell any, la conquesta de la qual va suposar el primer èxit internacional rellevant, sonat i indiscutible del futbol espanyol, enterrant per sempre la fúria i obrint una època de destacada influència de la Masia en un grup que acabaria tocant el cel al Mundial de Sud-àfrica. Els tres, Puyol, Xavi i Iniesta, van reconèixer que aquella experiència els va retornar la confiança i l’autoestima esgarriada en la fase terminal del Barça de Ronaldinho i de l’autocomplaença de Laporta.
El que va succeir després, del zero al sextet, inclòs el primer triplet del FC Barcelona en 110 anys d’història i la primera Pilota d’Or de Messi, va coincidir amb la graduació de Leo, els fitxatges d’Alves i Piqué, i l’albada del millor entrenador de la història, Josep Guardiola, indubtablement amb una plantilla espectacular.
També allà rau bona part de qualsevol fortuna futbolística, perquè amb independència de l’estil, el model i l’estructura de joc de cada entrenador, no s’ha acreditat mai que un equip hagi sortit campió amb jugadors mediocres i maldestres. El contrari, en canvi, sí que està àmpliament documentat que entrenadors grisos i amb més premsa que capacitat hagin espatllat un grapat d’extraordinaris futbolistes, aquest és el pa de cada dia en l’òrbita del futbol, sobretot en equips poderosos amb el talonari sempre a punt per fitxar presumptes estrelles.
Si el Barça, especialment, ha pogut viure des del Dream Team diversos cicles guanyadors ha estat perquè s’han combinat entrenadors certament brillants amb futbolistes de la Masia cada vegada més preparats per saltar directament a la primera línia de foc.
Per contra, amb jugadors d’un perfil per sota d’aquesta excel·lència i en un estat de gràcia i plenitud, fins i tot el millor entrenador es queda a mig camí. El mateix Guardiola ho ha viscut al Barça, al Bayern i al City. Quan es va sentir “buit” al Camp Nou i va témer “que ens fem mal”, percebent que el vestidor havia adquirit un poder gairebé ingovernable, va marxar després d’una temporada amb el mal sabor de boca d’haver guanyat només una Copa del Rei després d’una etapa manant en el futbol nacional sense ombra ni discussió. Fins que no van entrar Neymar i Suárez, el Barça no va tornar a aixecar una Champions, el que no va impedir que Luis Enrique pagués el mateix elevat preu de desgast davant d’un vestidor i un entorn cada vegada més complicat per culpa del setge del guardiolisme, el cruyffisme i el laportisme, contra el qual també van sucumbir després Ernesto Valverde i els entrenadors successius fins a Hansi Flick.
Ronald Koeman estava sentenciat per ser l’entrenador de Josep Maria Bartomeu i Xavi -al que també patrocinava Víctor Font i per això Laporta, acovardit i mort de por, el va mantenir a la banqueta dos anys i mig-, es va ficar ell mateix en massa problemes, a més de no atrevir-se ni a imaginar que Lamine Yamal, com ell mateix en el seu dia, tornaria de l’Eurocopa del 2024 fet tot un home i disposat a posar-se l’equip a l’esquena. Els dubtes de Xavi i la desesperació de Laporta perquè el Madrid havia fitxat Mbappé i ell anava explicant mentides, una rere l’altra, sobre el contracte de Nike i els fitxatges de Nico Williams i uns quants cracs, van portar Laporta a jugar-se-la amb un tècnic alemany que, com a mínim, li garantia serietat, un joc basat en una preparació física molt exigent, honradesa, sentit de club i, a més de moltes hores de treball, una absència absoluta de protagonisme. Al principi, si més no.
La resta ja és la història d’un èxit de sobres coneguda, el còctel perfecte que, igualment, en el futbol no garanteix la seva continuïtat a menys que Lamine Yamal exhibeixi en el futur la mateixa actitud malaltissa de Leo per al futbol i per guanyar. I, també, a menys que Hansi Flick entengui que ara comencen els problemes de veritat per mantenir idèntic ritme, ambició i compromís del vestidor, i que, com Guardiola, sigui capaç d’imposar la seva autoritat per parar-li els peus a un president que, en un any, no ha estat capaç d’inscriure l’únic reforç de la temporada, Dani Olmo, enganyant a tothom, a ell el primer. Si li torna a prometre fitxatges i el fons d’armari que sens dubte necessita de cara al pròxim curs, Flick faria bé, primer, de preguntar-li què passarà amb Dani Olmo i, en segon lloc, si és capaç de posar-li per escrit i signat de la seva pròpia mà totes aquestes promeses, inclosa la renovació de Lamine Yamal sense entrebancs, retards ni soroll mediàtic.