Economista. Investigador a l’Observatori de Multinacionals de l’Amèrica Llatina (OMAL). Ha publicat Alternativas al poder corporativo i Mercado y democracia. Ara, al costat d’Erika González, Juan Hernández Zubizarreta i Pedro Ramírez, surt a les llibreries Megaproyectos. Ofensiva corporativa global en tiempos de transición eco-social (Icaria).
Com, on, per què, aquesta ofensiva de megaprojectes?
El que, sobretot, pretén el llibre és denunciar una ofensiva extractivista en marxa, en forma de megaprojectes, entenent aquests com tota iniciativa corporativa que expropia, ocupa territori, béns naturals…, per centrar-los en la lògica del capital, a escala local i internacional. Estan impulsats generalment per grans empreses, de vegades amb participació pública, en el que es coneix com a aliança publicoprivada. En aquest sentit, creiem que s’estan ampliant les fronteres dels megaprojectes. Dels vells, encara vigents, com els hidrocarburs i les infraestructures, a les macrogranges, polígons solars i eòlics. També fronteres geogràfiques, perquè no hi ha només projectes al Sud global (Sàhara, fosfats; República del Congo, cobalt; Xile, coure i liti…), sinó que arriba també al Nord. Aquí sempre hi ha hagut megaprojectes, però ara veiem una compulsió, en nom de l’autosuficiència estratègica. Actualment a la part occidental d’Espanya hi ha unes 500 llicències d’extracció de terres rares.
El que és “mega”, per gran, diguem-ne, és en si mateix nociu?
En la definició de megaprojectes no establim quantitats. Hi ha un barem financer històric, quantificat en 1.000 milions, per diferenciar els megaprojectes dels que no ho són, però no ens atenim tant a això. Tots sabem què és un megaprojecte. Una cosa que ocupa molt territori, generalment no al servei de la població local. Això és causa de debat al món ecologista, en la mesura que planteja si es poden acceptar projectes de determinada escala i inversió. Per a les necessitats d’electrificació i renovables (en un entorn concentrat, urbà, d’alta població…), segurament sí que necessitarem projectes de certa escala. La qüestió no és tant si això és bo o no, sinó el com, i qui ho pilota. Si fossin projectes públics, comunitaris o d’aliances entre tots dos, potser tindrien més sentit. També si s’inserissin en canvis metabòlics de la transició ecològica, de l’economia, l’energia…, incloent-hi el decreixement. També caldria tenir en compte que els projectes, en comptes d’abastir el Nord, haurien d’estar enfocats a cobrir les necessitats de les poblacions autòctones. En qualsevol cas, haurien de supeditar-se a l’autoconsum, comunitats energètiques, petits projectes…
Vista la simbiosi entre capital i política a escala global, projectes com ara comprar Groenlàndia anuncien un model publicoprivat global i de dimensions insospitades?
Alertem d’això en el llibre. Sembla que en aquests moments l’avanç de qualsevol iniciativa passa per aquesta lògica publicoprivada, amb diferents intensitats. Això de Trump és una manifestació extrema de tot això. Però a Europa i aquí, a Espanya, també estem veient com l’etapa neoliberal, en la qual l’àmbit públic feia favors al privat per garantir els negocis, ara s’inverteix, per minimitzar els riscos del que és privat. Amb tot el tema de la transició verda, el tema digital i fins i tot el militar, moltíssims milions es transfereixen de l’àmbit públic al poder corporatiu.
Aquest horitzó win win de capitalisme verd, que citeu al llibre, com se’ns ven?
Ens estan dient que la sortida de l’atzucac en el qual estem ha de ser amb inversions massives i aliances publicoprivades, en àmbits com la digitalització, les energies renovables i l’economia verda, incloent-hi l’automòbil elèctric, i la resta. Això ens permetrà créixer de manera sostinguda, estable i generalitzada, però com que, a més, hi inclourem les renovables, ens permetrà descarbonitzar. I l’economia, digital i molt més eficient, ens permet també estalviar en energia i materials. Una cosa que el capitalisme no ha fet mai i que nosaltres qualifiquem com un somni, un relat fictici. Tot això no fa que es creixi més, ni permet acoblar creixement i emissions. Seguim batent rècords d’emissions. L’última dada oficial del desembre del 2023 és que estem 1,48 graus per sobre de l’època preindustrial. El relat afavoreix les pistes d’aterratge, sense solucionar els problemes. A més a més, ens estan ficant en una lògica de conflicte polític, social i de règim de guerra. El capitalisme verd que se’ns ven és més aviat verd oliva, perquè té més de militar que de sostenible.
Els tambors de guerra a Europa no tenen molt a veure amb un capitalisme que no dona més de si i necessita, peremptòriament, buscar-se noves vies d’acumulació?
Una de les qüestions que planteja el llibre és el vincle entre la situació del capitalisme, que no creix, i l’agenda militar, no només a Europa, però sí aquí de manera particular. Aquest règim de guerra no és només conseqüència de l’actuació d’una sèrie de personatges. L’estancament econòmic està atiant la guerra com una sortida. El que va passar amb Hitler en el seu moment i que pot estar passant amb l’economia de guerra de Rússia. El règim de guerra no és només una espiral de grans conflictes, sinó la lògica amic-enemic en les relacions internacionals, vulnerant els drets humans… La idea que Rússia pugui envair Europa no se sosté amb res.
En aquest context, l’energia nuclear torna al primer pla, no només de la mà dels que obertament plantegen aquí perllongar la vida de les centrals, sinó de Macron, Gran Bretanya, Alemanya…, que advoquen pel seu ús militar.
Molt preocupant. Semblava una cosa superada. Tothom veia com molt perillós el desenvolupament d’aquest tipus d’energia, però, és clar, aquest nou context fa que la mateixa UE hagi declarat l’energia nuclear com a verda, no contaminant. No crec que aquest debat s’hagi de tornar a obrir, però temo que serà així, inclosa la qüestió de les armes atòmiques. No està resolta la qüestió dels residus. I en el pla militar, el desenvolupament de l’arma nuclear fa augmentar exponencialment l’escala de perillositat en els conflictes. El moviment antinuclear està cridat a reactivar-se.
Aquesta deriva, sent global, adquireix les mateixes característiques a tot el món o és particularment visible, per exemple, a Europa?
Parlem d’un moment de tempesta perfecta. El sistema apareix atrapat dins del seu estancament en l’aspecte econòmic, però també amb els límits biofísics: escalfament, pèrdua de diversitat, esgotament de l’energia fòssil… Un fenomen global que afecta el conjunt del planeta. Però, com sempre, hi ha asimetries. A escala de potències, Europa és la que es troba en més mala posició. El retard de la UE respecte a la Xina i els EUA en el camp tecnològic és més que evident. Sobretot la Xina ha planificat cap a on dirigir l’economia, mentre que Europa segueix aferrada al dogmatisme liberal. Aquesta nova política que apunta a Europa el que farà és augmentar encara més el gap entre el Nord i el Sud. Per això és important posar el focus a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, que és on es troben les matèries primeres.
Estem, doncs, a les portes d’un pas més enllà del colonialisme, just quan entorns com el de l’Àfrica Occidental d’influència francesa, se sacsegen encara ràncies formes de dependència?
No dic que sigui l’única qüestió, però el que està passant amb especial rellevància és el tema dels subministraments, orientats a garantir energia, tant d’origen tant fòssil com renovable. Sobretot ara els minerals crítics són importants per al desenvolupament de les tecnologies digitals, tant d’ús civil com militar. És aquí on se situa la clau del nou colonialisme, i on la UE ha estat desenvolupant de manera febril acords de comerç d’inversió, que són fórmules de blindatge dels interessos de les empreses a l’estranger. Ha signat acords amb Nova Zelanda, Mercosur, Xile, Mèxic, Groenlàndia…, en una lògica neocolonial, imposant la força. La qüestió de la transició verda a escala global i el neocolonialisme és una qüestió fonamental.
Quin paper els correspon als moviments socials davant d’aquesta transició verd oliva que se’ns proposa?
Hi ha una disputa entre els que recolzen un pacte verd, inversions massives en digitalització, renovables…, i els que, des de les esquerres, plantegem sortides més disruptives, ancorades en lògiques de planificació, augment del protagonisme de l’àmbit comú, de l’àmbit públic…