Periodista cultural. Professora de llengua castellana en un institut d’ensenyament mitjà. Col·labora en diversos mitjans i és autora del poemari Ecos de haiku. També, al costat d’altres autors, de Mar Menor, un mar de todos. Ara publica Dejé de ser yo. Memorias de un abuso narcisista (editorial Sinopsis).
Com, per què, vas deixar de ser tu?
“Vaig deixar de ser jo” és el que sent qualsevol persona que està en mans d’un maltractador psicològic, com és el meu cas, o físic. Parles amb qualsevol persona que ho hagi viscut o ho viu, i ho diu de la mateixa manera. El llibre no podia titular-se de cap altra manera: deixes de ser tu, deixes de tenir les teves aficions, deixes amics de costat, deixes fins i tot de treballar. Jo ho vaig fer. Perds completament la teva identitat.
La psicopatia que has patit, generalitzada, més enllà del seu diagnòstic diguem-ne clínic, no és una qüestió social, de rols, de maneres de veure i entendre les coses ancorades en el passat?
La psicopatia no és una patologia, una malaltia, i aquest és el problema. És un trastorn de la personalitat, i això no hi ha qui ho resolgui. El psicòpata està mancat d’empatia, li és igual tot, el mal aliè li és igual. Per a això no serveix cap pastilla. A un psicòpata no pots donar-li una medicació i ja està. Sí que és un problema social. Si llegiu el llibre, veureu que, al final, la qüestió és de masclisme pur. Per què em va triar a mi? Perquè “podia presumir de mi”. Quan va veure que jo estava a la seva altura, en tots els aspectes, que era com ell, va optar per acabar amb mi, per narcisisme.
Un trastorn, teòricament, pot afectar qualsevol persona, dona o home, amb efectes diversos. Per què el que a tu i a moltes altres dones els passa és cosa de l’home i es manifesta amb pautes comunes?
És un problema particular, però també un mal endèmic. Jo d’això en dic la veritable pandèmia, la del segle XXI. Qui no ha passat per tenir una parella així? Una part d’això, suposo, també és conseqüència del fet que les dones hem estat sempre relegades a un segon pla, i ara no és així. Hi ha homes que senten que se’ls està prenent el lloc, el seu espai, i senten ràbia. Jo li deia “no t’agraden les dones”, “et fan ràbia”. És una espècie de misoginia, al final. I no era amb mi, en particular, sinó amb totes les parelles que tenia. En això és clar que hi ha algun component social. De criança, d’entorn…
Aquesta ràbia a la qual al·ludeixes té a veure, connecta, amb corrents polítics, ideològics, emergents lligats a l’extrema dreta, que estan plantejant una croada contra el feminisme?
Sí, és clar. Existeixen moviments organitzats, plataformes, com els incell (una subcultura d’homes que diuen que són incapaços de tenir relacions amb dones i fomenten l’odi cap a elles). Això és polític, per descomptat. Em van publicar una entrevista que va despertar uns comentaris, tots d’homes, per posar-se les mans al cap. Coincidien a culpar-me a mi, preguntaven què estava buscant… Jo només buscava el que busca tothom, el benestar emocional.
Seguim sent presoners, col·lectivament, i fins i tot de manera inconscient, dels papers exercits per homes i dones, en els quals a aquestes els corresponia assentir, obeir, sotmetre’s?
En un capítol del llibre es parla de quan jo em preguntava, confosa, sobre el que estava passant. Em deien “això és cosa d’homes”, “has d’entendre-ho…”. No podia comprendre com es normalitza el maltractament d’una manera així. Com, que cosa d’homes? És terrible. Com és possible, em pregunto, i ho faig amb els meus amics, que gent tan diferent, de diferents cultures, facin el mateix?
En casos com el que tu has viscut, recomanaries recórrer a la resiliència, a la mística de l’aguant (en paraules de Diego Fusaro) entesa com un procés de competitivitat, on la persona ha d’adaptar-se positivament a les situacions adverses?
Entenc la resiliència com que tu pots haver tingut un problema, i ja està, te les arregles per sortir-ne. Com que aquí no ha passat res. Jo soc resilient? Doncs no ho sé. Però la veritat és que, a dia d’avui, això em segueix afectant. Però sí que és veritat que amb les coses negatives que em passen tinc una responsabilitat social com a periodista. D’explicar-les, organitzar-me, i ser un exemple per a altres persones. De fet, estic col·laborant en la creació d’una associació sobre el tema del narcisisme. Si això és la resiliència, ho soc. D’anar a totes, amb totes les eines. No només, per descomptat, buscant-me jo sola la vida. Encara que em diguin si no em fa vergonya. Vergonya, per descomptat, no. Pudor, en tot cas.
És comprensible que en situacions com la que has viscut tu es recorri al psicòleg, o al metge de capçalera, perquè et recepti un tranquil·litzant. Però, segons el que estem comentant, el problema transcendeix la cultura, la ideologia, la política… Per què els mitjans de comunicació, els partits polítics, les institucions… no posen la carn a la graella a l’hora d’afrontar-lo?
Jo m’imagino a algú, com el comú dels mortals, que no és periodista, no té xarxes socials, altaveus…, atrevint-se a fer front públicament al problema. Tindria por. Algun company m’ha dit que quina valentia que he tingut per haver explicat això. La violència psicològica és invisible, difícil de detectar. Queda difusa… Així, entre la societat que no s’assabenta bé que és violència, les víctimes tampoc en som gaire conscients… tot s’ho emporta l’aire. No hi ha voluntat d’aclarir i millorar les coses.
Una amalgama d’odi a les dones, masclisme, violència, prepotència masculina, maltractament, submissió…, que no cau com les gotes de pluja a la primavera. No desentona una mica, entre els canvis socials que vivim, el manteniment de rols com el de la parella heterosexual clàssica, la família…? No semblen reclamar les coses un canvi, que impliqui una feminització més gran dels homes?
Assistim a un moviment reaccionari d’homes que se senten desplaçats. El teu tron no el deixaràs, l’has de defensar atacant, es diuen. Alguna cosa està passant, sens dubte. Però no sé què dir sobre la parella. A través de les xarxes socials, no és difícil percebre que alguna cosa no va gens bé, en aquest terreny. La idea de tenir una parella, la respecto. Formar una família…, és una cosa que comença a ser molt complicada. És rar, com una merla blanca. Potser és en part conseqüència de l’egoisme. Més que més feminització, jo diria més empatia. La majoria dels homes que m’envolten tenen nivells molt alts d’empatia. Cal treballar en això, en la presa de consciència, perquè l’empatia és el contrari de la psicopatia. També és important l’educació, però és veritat que moltes vegades no s’educa igual un nen que una nena. Acabo de llegir un article que es queixava que, en l’ensenyament, la majoria de docents són dones. I que els nens es troben molt incòmodes amb això. Ens estem tornant bojos?
La igualtat és potser una altra de les grans assignatures pendents entre homes i dones?
Sí. I també cal tenir en compte que, encara que menys, també hi ha dones així. Potser no amb els mateixos arguments, les mateixes formes, però sí amb un mateix fons de maldat. Veig moltes històries que s’expliquen, incloent-hi les de famosos, i sempre apareix la maldat. La majoria entre homes. Les estadístiques confirmen que és així. I el pitjor de tot és normalitzar-ho. Les persones que, quan ho estava passant malament, em deien que era normal, que les coses són així, han deixat de formar part de les meves amistats. No puc viure amb persones que normalitzen els abusos. Cal aconseguir un equilibri. Els meus pares em van criar per ser una persona autònoma i de profit. Això potser intimida els homes a qui els agrada manar, però és així. A l’institut mai vaig sentir diferències. A la universitat, sí. I, sobretot a la feina, en la vida laboral. Cosa que, en tot cas, no ha impedit que hagi pogut desenvolupar-me, arribar on em venia de gust.
I la llibertat, entesa com la facultat, el dret, de les persones a actuar segons els seus propis desitjos, també és una cosa molt important en aquest context?
Soc docent i m’agrada transmetre als nens i nenes que estudiïn, que treballin per ells mateixos. Que no es deixin manipular ni per xarxes socials, ni per televisions, ni per qui pretengui fer-ho, sigui qui sigui. Tot això per la teva llibertat. Perquè no vingui algú i et digui et dono un sou i tu t’estàs aquí. Els narcisistes, en el fons, només es tenen a si mateixos. No tenen en compte els altres. S’emmascaren i acaben sent això: una màscara. Culpabilitzen els altres que, en molts casos, acaben assumint-ho i se senten culpables.