En la vida real al marge del futbol, on Joan Laporta ha tingut l’oportunitat de gestionar, aprofitar i rendibilitzar el seu lloat carisma i audàcia com a president del FC Barcelona, mai ha pogut desenvolupar un negoci rendible ni tan sols a curt o mitjà termini. Per a guanyar diners en proporció directa a la seva capacitat professional com a advocat ha demostrat ser un trompellot de primera i no ha exhibit tampoc cap altra habilitat en el sector negocis com per a conquistar una certa reputació o reconeixement.
A la pregunta clau que li va llançar fa uns mesos un soci inquiet com Jordi Termes: “De què viu Laporta?”, el mateix president no seria capaç de respondre-li més enllà de suposar que dels beneficis del seu despatx d’advocats si no fos perquè el mateix registre mercantil el desmenteix, doncs no consta activitat, comptes presentats ni balanços com tampoc la resta de les societats en les quals figura com a accionista, administrador o altres càrrecs.
Als socis, si se’ls preguntés ara mateix, respondrien que Laporta dedica la major part del seu temps a dirigir el club i fins contestarien amb un cert grau de satisfacció per aquesta exclusivitat i prioritat dels seus interessos personals relegats a un segon pla en benefici de les necessitats de governança del FC Barcelona.
De fet, Laporta s’ha atribuït el càrrec de president executiu del Barça en l’organigrama oficial i el barcelonisme li ha acceptat aquesta fisonomia d’empresa familiar sota el seu patriarcat -el que seria el paradigma del nepotisme i de l’amiguisme portats a l’extrem de la barruda i l’autoritarisme en realitat- donant per acceptable i normalitzat que Laporta visqui del club a efectes pràctics i domèstics.
Amb més raó, argumenta el seu cercle de ‘palmeros’ que col·lateralment també mengen cada dia de la grandesa d’aquesta presidència, després d’haver anat assumint ell mateix tanta fugida i dimissió. Laporta no ha suplert cap de les baixes, fugides i acomiadaments que ha hagut d’afrontar en l’àmbit directiu (economia, Espai Barça i màrqueting i comercial) i de l’executiu (CEO, director financer, director comercial, director fiscal, director Espai Barça, director d’operacions) fins a quedar-se, com qui diu, sol davant el perill.
En la pràctica, no obstant això, és el FC Barcelona qui es troba desemparat, sense guió ni rumb, trencat econòmic, financerament i patrimonialment, abandonat als capritxos, la improvisació i els interessos personals de Laporta tan sovint confusament interrelacionats i borrosos.
Tant, que fins al mateix departament de comunicació no ha sabut esclarir moltes vegades quan viatja el president a aquests països exòtics que tant li agraden (Kirguizstan o l’Azerbaidjan per a fomentar estranyament aquestes Barça Academy que té abandonades en la resta del món) o a aquestes gires per Orient Mitjà a la recerca dels mateixos diners que quan un altre president aconseguia per al Barça eren abominables, inacceptables, tacats de sang, corruptes i incompatibles amb els valors del Barça.
Altres presidents, per cert, als quals l’oposició liderada tants anys per ell mateix atribuïa ombres d’un possible aprofitament del càrrec en el Barça per als seus negocis. L’entorn blaugrana és, en aquest sentit, la primera víctima del domini del relat mediàtic laportista que sospitava de les activitats empresarials de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu, que mai van gastar un sol euro del club en despeses de representació, i, en canvi, justifica que Laporta gaudeixi d’un tren de vida de cinc estrelles a costa dels diners dels socis. Resulta paradigmàtic, per exemple, que sent expresidents Rosell i Bartomeu hagin estat clients habituals de Via Veneto abans i després de ser-ho -menys regularment fins i tot durant els seus mandats- i que a Laporta només se li hagi vist entrar i sortir diàriament, com a Botafumeiro, quan ha estat president i les factures les paga el club.
El problema per al FC Barcelona és que aquesta dedicació pràcticament íntegra del seu actual president al dia a dia de la gestió, la seva atenta vigilància fins pels més mínims detalls de l’administració del club i la seva obstinació a ‘estalviar’ les nòmines dels alts executius, suplerts per la seva iniciativa i ‘talent’, el conjunt de les seves prestacions i esforç, en definitiva, ha donat com a resultat el mateix saldo negatiu en els comptes, la generació d’un deute colossal i la necessitat de malvendre actius i patrimoni a compte de futur que ha empobrit al Barça com mai, en la mateixa línia del fracàs que, al llarg de tota la seva vida, li ha acompanyat en el seu quefer professional i empresarial.
Lògic si en els seus negocis ha fet com en el Barça que, sabent des d’agost passat que necessitava més fair play per a inscriure a Dani Olmo, no es va posar de debò a buscar els diners fins que se li va tirar el temps damunt i va acabar per resoldre’l tard, malament i només provisionalment. O, per posar un altre exemple, només un president maldestre i potiner com ell s’obsessionaria a ingressar 1.000 milions en palanques per a fitxar a Vitor Roque, entre altres, sense veure que, en l’herència rebuda del passat, la Masia li havia preparat una altra generació d’or, i gratis. Massa tard perquè el Barça pugui capitalitzar aquest tresor que, com tots els que cerca Laporta, dins i fora del Barça, només condueixen a la ruïna quatre anys després de tornar a la presidència.
