Treballa des de fa 25 anys com a professor a l’ensenyament públic. Ha escrit diverses novel·les i col·labora en diferents mitjans de comunicació. Acaba de guanyar el premi Salvador García Aguilar amb Palabras comunes (y disparos) con Berthe B. Ara surt a les llibreries Profesor (X)S. Un emoji (El Viejo Topo).
Professors, professores…, emojis?
Després de bastants anys d’inquietar-me per l’ambient i preocupar-me per aquest o aquell problema, em preguntava si hi havia alguna manera d’explicar tot el que estava passant en el sistema educatiu. I crec que la peça nuclear de tota aquesta degradació és la figura de la professora i el professor. Ens han volgut convertir en un emoji, una cosa tonta, sense matisos, sense res…, sobre el qual tothom (pedagogs, polítics, experts de tota mena…) creu que pot parlar, però mai apareix una professora o un professor als mitjans de comunicació per explicar què està passant.
Això és d’ara o ve de lluny?
El problema no és nou, però el que no havia passat mai en la història és que qui marca actualment la manera de treballar d’un centre educatiu, des de l’escola fins a la universitat, és l’OCDE. Això passa des dels anys 80, quan van aparèixer els primers documents, públics, dient que el futur el marcarien ells. Per tant, calia fabricar un tipus d’alumne, a la mida de les grans tecnològiques americanes, dient que sabien com seria la societat del futur. Als anys 90 aquestes pautes les va assumir també la UNESCO. Així, el que tenim és la plasmació del que durant els últims 30 anys ha anat marcant el món empresarial. Però això, és clar, no ho diuen. Per això s’assembla tant el que passa aquí amb el que està passant a Xile, França, Itàlia…
En aquest sentit, el paper de l’Estat, responsable últim de l’ensenyament, és finançar i poca cosa més?
O pitjor. Perquè l’Estat del benestar i els partits polítics que es diuen d’esquerres (com aquí a Catalunya ERC i actualment els socialistes) no discuteixen que les pautes les marqui l’OCDE. El que estem fent, de manera acrítica, és assumir-ho, i deixar de fer el que és la labor de l’escola: formar la societat, no del futur, sinó de demà mateix. Ens preguntem per què creix la violència, la depressió entre els alumnes, les simpaties per Vox… Perquè l’escola no està fent el que hauria de fer.
Aquest frame que l’OCDE crea en l’educació es fa, com indiques al teu llibre, per fer-ne una mera empresa de serveis? Una cosa que, d’alguna manera, també es fa amb la sanitat, per exemple?
El concepte del professor com a simple acompanyant, com a couch, és precisament el que ens intenten imposar. En el seu moment, l’OCDE, veient que, a Europa, la sanitat, l’educació, etc., disposaven de recursos econòmics, va plantejar la idea que també havia de participar-hi l’àmbit privat, les empreses. En la sanitat, l’àmbit privat hi ha entrat a sac, tant com ha pogut, i en educació ha passat una cosa semblant, a la seva escala. Aquí, a Catalunya, per exemple, s’acaba de fer una inversió milionària en ordinadors, que els professors no havien demanat. En aquesta deriva de gestionar recursos públics de manera privada, el professor i la professora són un impediment.
Es deia que la clau de l’èxit del model finlandès d’educació estava precisament en els professors, als quals es formava, pagava i considerava molt bé…
Sense anar més lluny, hi ha zones de prop de Catalunya, a l’Aragó, i també a Castella i Lleó, on el nivell està a l’altura de Finlàndia. En això, una clau és el respecte absolut a la figura del professor. No per autoritari, sinó per la funció que fa, i pel seu coneixement. Aquesta idea que s’ha anat imposant que uns pares o algun alumne poden agredir un ensenyant i que no passi res és intolerable. No és que siguem idiotes i ho permetem, sinó que parteix de la idea que se’ns consideri uns funcionaris, uns servidors públics, i poc més.
En el fons està en crisi, com s’apunta en el teu llibre, la forma de transmissió del coneixement? És una cosa que afecta tots els estaments educatius i la mateixa societat?
Aquí, a Catalunya, on ha triomfat absolutament la idea de la nova pedagogia, als nens, literalment, només se’ls convida a jugar. A secundària, aquest mateix any, ja amb el Govern socialista (sabent que hi ha hagut conflictes greus amb l’anterior, d’Esquerra Republicana), s’ha anunciat que s’eliminarien o reduirien dràsticament les assignatures de literatura catalana i castellana a batxillerat. Va haver-hi una contestació rapidíssima i el Govern va recular, dient que no ho havien explicat bé. Però ara totes les assignatures de ciències estan en guerra perquè s’eliminen, es reconverteixen o es redueixen matèries com la geologia o la biologia, que es converteixen en assignatures petites. Per què reduir al mínim el coneixement? Per la falsa idea que qualsevol que entra a Internet pot aprendre amb un vídeo d’un quart d’hora el que en un Institut t’ensenyarà durant els quatre anys de l’ESO. I, en qualsevol cas, és molt difícil que per Internet es puguin entendre coses com la democràcia, la solidaritat, la llibertat… Valors que transcendeixen el saber, entès com a informació, i que constitueixen la pedra angular de la vida en societat.
Com estan representats els ensenyants en el sistema educatiu?
El sistema educatiu té una aparença de funcionament democràtic. Totes les escoles compten amb un Consell Escolar, on hi ha una representació de l’Administració, dels professors i dels alumnes. Aquest consell té un nivell superior, a escala de les comunitats autònomes i, finalment, un de caràcter nacional. En la pràctica és una pantomima. Els claustres, que abans votaven, decidien, exercien d’alguna manera de legisladors, ara no tenen cap poder. Les decisions les pren sempre el director o la directora, a la satisfacció de les autoritats competents. I els sindicats no es plantegen aquests temes de què estem parlant. Es limiten a parlar de remuneracions… Ara un director o directora no ha de retre comptes a ningú de l’Institut, al claustre. És un transmissor d’ordres, que dona l’administració de torn. Al meu Institut som 100 professors que no hi pintem res.
La transmissió de valors en la docència, que també aborda el llibre, té molt a veure amb els currículums? Qui i com s’elaboren?
Aquesta és una altra qüestió que es decideix a l’esquena a la ciutadania. La condició d’alumne i ciutadà ha estat substituïda per la de “client”. Sembla que la mare, el pare tenen drets, però, en qualsevol cas, el professor, l’escola, no en tenen. Se’ns ha volgut convertir en un dispositiu al servei d’una clientela. Això connecta amb el que, al llarg de 40 anys, ha anat guanyant poder: una casta o una sèrie d’“experts en pedagogia”, que han anat colonitzant les facultats d’educació. D’aquí venen idees com que l’escola no ha d’ensenyar, sinó que l’alumne ha de jugar… Experts que sospitosament coincideixen amb el que l’OCDE està dient amb altres paraules.
En definitiva, aquesta instrumentalització utilitarista de l’educació no forma part d’una tendència general a la mercantilització de la vida i les coses, en la qual els ciutadans quedem reduïts a la condició de simples consumidors?
Per això hem de rebel·lar-nos. Als grans mitjans, de manera redundant, apareixen experts que opinen d’això i d’allò, marcant pautes. Per això, en aquest llibre parlen els professors. Tot el que hi apareix ha estat pres d’ensenyants que viuen dia a dia la realitat de l’ensenyament.
Es percep alguna llum al final del túnel? Hi ha referents que donen lloc a l’esperança?
No hi ha llum, ni aquí ni enlloc. Es repeteixen dinàmiques perverses a tots els països. Però també és veritat que mai hem perdut la guerra del tot, perquè cada professor o professora, en la seva matèria, amb poques eines, ha lluitat per mantenir el sentit de les coses. L’estupidesa de l’ultraliberalisme no pot evitar que segueixi havent-hi persones intel·ligents. Aquest moviment d’ara del trumpisme, a nivell internacional, em sembla que despertarà alguna reacció. Per sort, també hi ha excepcions a les regles dominants, originalitats. Sempre a causa de les persones, dels mestres. Però l’enemic és poderós. Els premis als millors ensenyants del món estan pagats amb diners dels Emirats, i organitzats per un indi, absolutament colonitzat pel capitalisme. La idea que a un nen o una nena els hem de convertir en ciutadans autònoms, lliures, intel·ligents… es manté, malgrat tot.