Arran de l’acord entre el PSOE i Junts perquè el govern espanyol delegui certes competències en matèria d’immigració al de la Generalitat s’ha parlat molt d’aquesta problemàtica als mitjans. Jo mateix vaig participar en un debat a Ràdio 4 parlant d’aquest acord i un terme que va sortir sovint en les intervencions va ser el de la “integració” a Catalunya de les persones que venen de fora.
“Integració” és una paraula que rebutgen molts especialistes en l’àmbit de la immigració. M’hi apunto. Quan una persona arriba a una comunitat diferent de la seva d’origen no crec que s’hi hagi d’integrar. Entenc que ha de viure-hi aportant allò que és la seva experiència, compartir-la i debatre-la amb les persones amb les que coincideixi en aquesta comunitat.
Les comunitats, les ciutats, les nacions, els països, no han de xuclar la personalitat, la cultura, els costums i gustos de les persones que s’hi incorporen des de fora, i fer-los empassar un patró de comportament, hàbits, creences i pràctiques determinat.
Vivim en societats canviants i allò de “allá donde fueres haz lo que vieres”, que deia el meu pare, em sembla una equivocació. Crec més aviat en què “allá donde fueres, mira lo que hacen y diles lo que te parece”.
Cadascú s’apunta a allò que li agrada de les tradicions i normes de la societat que l’acull. Hi ha normes que cal respectar i complir. Les lleis vigents en un país no es poden vulnerar amb l’excusa que són contràries a les que s’apliquen al seu lloc d’origen. Es poden discutir, evidentment. Per això estan la democràcia i la llibertat d’expressió, realitats que estan fora de discussió.
Però no es pot pretendre que els costums d’una part de la societat catalana es reclamin als que hi van arribant. No s’és més català perquè t’entusiasmi fer cagar el tió, assistir a una jornada castellera, cantar Els Segadors o posar un caganer a un pessebre cristià. Jo no em sento “integrat” en aquestes activitats.
No s’és més andalús si ets graciós, francès si t’emociones cantant la Marsellesa o italià si t’atipes a menjar pizzes.
Una societat es construeix a base de les aportacions culturals i ideològiques de totes les persones que en formen part. No és un forat negre pel qual desapareixen els migrants i tornen convertits en replicants defensors acrítics de la nova pàtria.
Si algú em ve dient que les dones s’han de quedar a casa i sortir al carrer amb el cap cobert li explicaré que això és una bestiesa i si algú em diu que s’ha de tallar el coll als que no pensen com ells avisaré la policia. Però “integrar-lo” no vol dir forçar-lo a acceptar com a bones i excloents les tradicions culturals més o menys arrelades i majoritàries a casa nostra. Entre tots i totes hem de bastir les noves societats. “Integrant” els que venen de fora ens quedarem estancats. Escoltem-los, discutim-hi i avancem. Aquí i als països dels quals procedeixen.