Tampoc ha tingut a penes recorregut mediàtic una notícia que podria suposar un altre terrible impacte negatiu en el compte de resultats del Barça de Joan Laporta, si s’acaba confirmant que l’Spotify no començaria a prestar servei fins al novembre enguany, circumstància que retardaria la possibilitat d’ampliar mínimament els ingressos de dia de partit a partir de l’agost, com estava més o menys previst. Aquesta semblava ser la data més consensuada com a resultat del conjunt de les informacions que, sent solvents, aventuraven com a més probable començar la temporada 2025-26 de tornada a les Corts. Res a veure amb la versió mentidera i frívola de la junta, especialment la de la seva incompetent vicepresidenta institucional, Elena Fort, que en l’última trobada amb els socis de fa tot just unes setmanes continuava apostant per acabar la temporada en el remodelat estadi amb 65.000 espectadors.
El nou gir dels esdeveniments l’ha anunciat la televisió municipal de Barcelona, Betevé, citant fonts de proveïdors de serveis del Barça en els partits que han rebut des del club un avís, una espècie de prealerta, perquè estiguin en condicions de continuar operant normalment a Montjuïc fins al novembre d’enguany, data en la qual es produiria ja la reobertura condicional de part de les graderies (primera i segona) i el trasllat definitivament.
La directiva no ha sortit a desmentir la informació per raons òbvies, ja que la comunicació oficial s’ha fet massivament per coordinar aquesta eventualitat a desenes de proveïdors afectats per aquest retard que, en cas de consumar-se, situaria el retorn del primer equip i dels socis a casa seva un any més tard del que es preveia, en qualsevol cas, sense que Laporta tingui la menor intenció de reclamar a Limak per l’incompliment en els terminis de lliurament de l’obra.
Va ser el president qui va assegurar que, segons el signat, la constructora turca havia d’afrontar un milió de penalització per cada dia de retard i la pràctica totalitat de la premsa la que s’ho va creure, igual d’ingènua i d’incauta que quan va donar per bo el relat amb el qual es va justificar el fet d’haver resolt la licitació a favor de Limak en el seu moment, tot garantint que Limak “assegurava acabar les obres a temps i a un cost inferior”. Falsedats que va completar, quan els experts van considerar temerària i falsa aquesta bravata, amb el conte del milió per dia si li fallaven els càlculs.
Laporta no podia dir als socis una altra cosa diferent de la promesa i l’acord tancat amb Goldman Sachs per a la instrumentació d’un préstec els primers terminis de devolució del qual estan ja molt a la vora, i encara més a prop el pagament dels interessos derivats de la cadència concedida fins que l’explotació aconsegueixi els nivells previstos. El pagament d’aquests interessos està previst dins del finançament, almenys en gran part. La que depèn de la gestió de la junta de Laporta no serà possible, en cap cas, complir-la sense establir una renegociació dels termes amb els inversors que, lògicament, empitjoraran les condicions imposades al Barça i reduiran a zero aquest marge de maniobra de majors ingressos que havia de ser la conseqüència directa de l’ampliació i reforma realitzades. Una situació que probablement es prolongarà fins a l’any 2050 i més enllà.
Cada dia sense poder recaptar el que es preveu en el pla de finançament no el pagarà Limak, sinó el Barça, probablement durant dècades, una vegada que Laporta hagi conclòs el seu mandat deixant darrere seu un deute colossal vinculat a l’Espai Barça, sobretot perquè els 1.500 milions prestats només donen per a les obres d’un estadi substancialment de pitjor qualitat, acabats i materials en relació amb el projecte original, que també resultava més econòmic i incloïa el nou Palau Blaugrana i el Campus Barça.
A més d’aquest contratemps multicausal, perquè Limak comptava des del principi amb poder esclavitzar als treballadors com al seu país -per això li costa més diners en nòmines del que havia calculat-, els horaris estan limitats per a fer les obres compatibles amb el descans dels veïns i s’han produït incidències en els subministraments, i també s’ha ajornat la instal·lació de la coberta fins al 2026 en una operació que requereix l’absència de competició i que també paralitza en un ampli percentatge el ritme dels treballs.
Així i tot, la premsa laportista s’obstina a continuar donant-li credibilitat a les dates de reobertura que recurrentment propaga la directiva i a continuar confonent, no se sap si conscientment o per ignorància, cada evolució en les obres amb un avançament de la construcció sobre el termini de lliurament. És a dir, l’aspecte de l’estadi cobra cada dia un perfil més pròxim al final, però aquest progrés continua amb una demora evident en relació amb les dates previstes per al seu ús i explotació.