Poc es podien imaginar el Partit Popular, Junts per Catalunya i Vox que la caiguda, fa dues setmanes, del decret òmnibus de mesures socials generaria tanta repercussió política, mediàtica i ciutadana. Probablement tampoc a les files del govern espanyol i dels grups que li donen suport es podien pensar que hi hauria tant de terrabastall social després que els ‘juntaires’ anunciessin que no recolzarien el document que contenia les múltiples partides socials.
L’error de càlcul, tant del partit de Feijóo com del de Puigdemont ve, sobretot, pel fet que van pensar més en les conseqüències polítiques de la derrota de l’executiu que del contingut de les mesures del text legal. En altres paraules, no van calibrar del tot el fet que dues de les mesures del decret, la revalorització de les pensions i la bonificació dels preus del transport públic, afectaven la butxaca de milions de persones. I en política es pot jugar amb pràcticament tot. Però no amb els recursos econòmics de la ciutadania. Només cal fer una ullada a les xarxes socials o parlar amb persones dels col·lectius afectats per entendre que la no convalidació d’aquest decret no va ser una votació més de la legislatura. Soc dels que pensa que va marcar un punt d’inflexió. Està per veure, però, cap a on.
Suposo que al nucli dur del líder del PP van pensar que la votació, en cas que el partit de Puigdemont la rebutgés, serviria per evidenciar la fragilitat parlamentària del govern espanyol. A Junts per Catalunya, en canvi, amb el seu vot contrari, volien demostrar que les amenaces del president de la seva formació anaven de debò. És evident que la no aprovació del decret va mostrar la fragilitat política del bloc de la investidura i el fet que el govern central s’hagi de replantejar com afrontar el futur de la legislatura, però vista la reacció social sembla que hi han perdut molt més el Partit Popular i Junts per Catalunya. Les dues forces conservadores es van afanyar ràpidament, vist l’error de càlcul, a fer declaracions als mitjans de comunicació per deixar ben clar que ells estaven a favor de la revalorització de les pensions i de la rebaixa del transport públic.
Fins i tot els populars, emulant la recollida de signatures contra l’Estatut, van posar en marxa una campanya de firmes per demostrar el seu suport als pensionistes. A vegades, la realitat política supera la ficció.
Amb tot, el més interessant d’aquella jornada parlamentària és que va quedar palesa la impotència tant de Puigdemont com de Feijóo: un per no haver arribat a la presidència del Govern d’Espanya i l’altre per no haver estat reelegit president de la Generalitat. En el primer cas, el líder conservador corre el risc de ser percebut per a la ciutadania com un polític que es mou entre el passat i un futur que no arriba del tot. Dit d’una altra manera, el president del PP bascula entre repetir constantment que va guanyar les eleccions i la necessitat permanent de celebrar-ne unes de noves per veure si ara amb Vox suma majoria absoluta. En un moment donat va semblar que Feijóo volia acostar-se al PNB i Junts per Catalunya per allunyar-se de l’extrema dreta, però les declaracions pujades de to de Miguel Tellado i d’altres responsables de la formació fan presagiar que, en un futur a curt i mitjà termini, és molt difícil una entesa amb els nacionalistes bascos. I tot això sense tenir en compte el pes d’Isabel Díaz Ayuso i del PP de Madrid…
Pel que fa a Puigdemont, ell es pensava que, després de les eleccions autonòmiques de l’any passat, Pedro Sánchez forçaria a l’aleshores candidat Salvador Illa a abstenir-se en una investidura per tal que governés Junts i, en conseqüència, que el president espanyol gaudiria d’una major estabilitat al Congrés dels Diputats. O, dit d’una altra manera, el líder i màxima figura de la formació hereva de l’espai post-convergent encara no ha assumit del tot que la seva força política no presideix la màxima institució del país. Per això, la seva estratègia actual està tan focalitzada en la desestabilització del nou govern català.
En tot cas, com sol ocórrer en votacions com la del decret òmnibus ara ja és qüestió del relat i de la capacitat de cada formació d’imposar el seu. Això sí, queda en l’aire saber si Junts per Catalunya repetirà (amb PP i Vox) una operació política similar en el futur més immediat.