L’especialitat de Joan Laporta, una vegada més, consisteix a portar els seus més ridículs i vergonyosos nyaps a un estat de normalitat sorprenent pel que comporten d’acceptació, resignació i menfotisme en els tres fronts de l’entorn blaugrana: el mediàtic, el social i l’institucional. A poc més de dos mesos del clàssic de la Lliga, l’única cosa realment constatable és que el FC Barcelona no té on jugar-lo ni sap què fer davant una situació tan descontrolada i inaudita.
A Laporta, com en el cas Olmo, per posar l’exemple més recent, o amb el contracte de Nike un mes abans, se li ha tirat el temps a sobre per falta de previsió, però sobretot de professionalitat i de serietat. Sempre hi haurà qui vulgui veure en aquest nou drama a un Laporta taumaturg que convertirà un altre episodi d’aquesta negra presidència en una altra oportunitat que acumular a l’èpica de les seves absurdes i ruïnoses decisions, però es miri com es miri és un despropòsit que avui dia, després de la reunió de la junta ordinària del mes, celebrada dimarts, l’única estratègia coneguda sigui la mediàtica. És a dir, la de com aparentar, contràriament a la realitat, que Laporta té la situació controlada.
La dinàmica de sempre, d’enganyifes i de troles propagades des de la junta, aplicada amb l’èxit habitual a una premsa domada i al contuberni digital de les xarxes laportistes. El mateix dia, de fonts solvents de dins de la junta -o sigui, filtracions-, els mitjans van donar per bones quatre versions/solucions que estan sobre la taula: una, que Limak garanteix poder jugar normalment el clàssic i els altres dos possibles partits de maig, una semifinal de Champions i el de Lliga enfront del Vila-real; dues, que l’alternativa és l’estadi Joan Cruyff amb graderies supletòries que (riures) triplicarien l’aforament -és a dir, amb més seients provisionals que fixos-; tres, que es busca un estadi a Europa a prop de Barcelona o jugar-lo a Miami, si el Reial Madrid està d’acord; i 4, que el Barça negocia amb els promotors dels concerts per a canviar-los de data i així poder seguir en l’Olímpic.
Bromes que no en faltin, doncs, per començar, si és cert que Limak dona la seva paraula, ja no hi hauria motius ni per especular ni per a buscar alternatives. Amb emetre un comunicat confirmant que l’Spotify estarà a punt per al maig, fi de la polèmica.
El problema és que Limak ni es planteja ara mateix modificar els seus plans, que ja van amb prou retard, per la missió absolutament impossible de condicionar l’estadi a correcuita per a tres partits al maig.
La possibilitat de convertir el Johan Cruyff en l’escenari d’un clàssic en el qual probablement es decidirà la Lliga excedeix l’aixecada de camisa, més encara si algun boig apunta a triplicar la seva capacitat a base de mecanotubo. Impossible també.
Quant a llogar estadis per Europa, sembla més insensat encara per al descrèdit del club i d’uns socis que ningú sap com viuen aquest altre rocambolesc i inexplicable desori laportista. Només saben que amb l’excusa de les extensions de la passada de temporada degut els dubtes -a les mentides de la junta, seria més correcte dir- de quan es tornarà a les Corts, ja els han cobrat a hores d’ara gairebé el mateix que per tota l’anterior. També estan contents.
Això d’acabar a Miami podria resultar, amb el suport de LaLiga, l’oposició de la Federació Espanyola i la negativa del Reial Madrid a favor dels interessos de Javier Tebas a l’aire, una gran operació de màrqueting que, d’altra banda, no resoldria on disputar una possible semifinal de Champions o el partit davant el Villarreal.
La hipòtesi més segura ara mateix, l’única que se sosté, és que Laporta no estudia cap pla que tingui en compte els interessos de l’equip i de la institució per la senzilla raó que aquest pla no existeix, ja no hi ha temps per reparar l’enorme embolic en el qual s’ha ficat.
Una altra cosa és que trami, al més pur estil Darren Dein, una d’aquestes operacions d’intermediació com la que ha apuntat al diari ABC el periodista Salvador Sostres, poc donat a la imaginació en aquesta mena d’assumptes de tan enorme transcendència, amb l’agent Arturo Canales -soci de Gerard Piqué- actuant com a enllaç perquè aquest clàssic es pugui traslladar a l’Aràbia Saudita. Com una Supercopa més. La qüestió és que la gent de Kosmos sap millor que ningú com entabanar els saudites i que Laporta, amb el seu encant recentment descobert per als negocis a Orient Mitjà, es veu capaç de rematar una feina que hauria d’aparentar ser neta i exempta de pagaments extra ni de comissions. O si n’hi hagués, que amb Laporta sempre sol haver-ne, es camuflarien en forma d’un fitxatge com el de Rashford, jugador del Manchester United que l’entrenador ha bandejat i apartat de l’equip. “Abans que comptar amb ell -ha dit- poso a la banda a l’entrenador de porters”, un tècnic de seixanta anys.
És igual que Rashford sigui millor o pitjor, ni es tracta d’entrar a calibrar la seva actitud, l’important és que la factura -ara es parla d’una cessió pel problema del fair play financer del Barça, què estrany- pugui servir per solucionar que el clàssic es jugui, per segona vegada enguany després de la Supercopa, a l’Aràbia Saudita.
Si al final es juga o no allà no serà perquè Laporta no hagi intentat, una vegada més, pescar en aquest riu regirat de l’últim xou mundial del Barça, que es queda sense estadi per al mes de maig. Alguna cosa se li ocorrerà al president, aquesta és avui l’estratègia interna del club per a tot. Sort dels Darren Dein que hi ha a tot arreu, amics de Laporta.